Mestalla, séquia històrica

S’ha parlat durant molts anys que la ciutat de València havia estat d’esquena a la mar, la mar Mediterrània, la que junt al riu Túria va ser bressol de la ciutat. L’arrel de la ciutat de València està formada pel trípode inseparable que ha d’estar físicament ben present en els valencians: la mar, el llit del riu i l’horta. Afortunadament el llit del riu ha estat integrat a la ciutat, almenys la part verda. Recordeu allò de: el llit és nostre i el volem verd. Bons anys aquells on sembla que hi havia més receptivitat democràtica i un moviment social urbà combatent i convençut de la seva força.

D’ençà d’aquella època, la mar potser també ha quedat més integrada a la ciutat, una altra cosa és la manera en què s’ha fet i com volia arrodonir-se. Gràcies que el veïnat es va oposar rotundament a l’allargament de l’avinguda Blasco Ibanyes fins a la mar. Actualment sembla que la mar està suficientment assumida per la ciutat i no cal fer la bestiesa de destruir el Cabanyal. Dissortadament l’horta, que és inseparable del riu i una part imprescindible del trípode, ha quedat apartada i al marge de qualsevol projecte global i seriós de ciutat.

L’administració local franquist, ja era conscient que la mar no formava part de la ciutat i iniciaren una avinguda, la de València al Mar, una via polèmica des que el seu traçat va traspassar la via de ferrocarril que s’iniciava a l’Estació d’Aragó, dita popularment l’Estació Xurra. Sí, aquella avinguda que va començar a menjar-se bona part de l’horta nord-est regada per la séquia de Mestalla i els seus braçals.

Dit açò he d’afegir que estic convençut que una ciutat ha d’assumir el creixement demogràfic i dotar-lo d’habitatges i infrastructures necessàries. Però, també he de dir amb total convicció, que ha d’estar gestionat per uns polítics conscients que la ciutat és per gaudir-la les persones, lluny d’interessos especulatius i amb l’ajuda imprescindible de tècnics urbanistes. De qualsevol manera ho havien d’haver fet d’una forma racional i, com a mínim, deixant memòria de la història dels llocs que han ocupat.
L’horta de València ha estat la més perjudicada en aquesta autèntica bogeria que va suposar el creixement de la ciutat durant els darrers cinquanta o seixanta anys, on l’únic control que hi havia era de caràcter lucratiu, envoltat per operacions especulatives, fosques i amb cert contingut mafiós.

Fent una lleugera ullada a alguns documents de l’arxiu de la Diputació de València referents a la séquia de Mestalla, hom se n’adona que l’horta no ha sigut tractada com un patrimoni històric dels valencians, si no com un vulgar subjecte de sòl especulatiu. No s’han tingut en compte, ni s’han valorat suficientment, els diferents aspectes agraris i industrials que ha suposat l’horta i l’energia hidràulica que han proporcionat les seves séquies. No podem tenir una noció medianament correcta de la nostra ciutat sense saber el que ha significat la xarxa d’aigua i l’horta per als valencians dels de l’època medieval fins a mitjans del segle XX. Potser alguns diguen que l’horta és una cosa del passat que avui ha quedat obsoleta. No sé si tenen raó, però sí crec amb fermesa que la desaparició de l’horta tal com s’ha fet deixa orfes els valencians.

La meva proposta és que cal deixar constància del que ha significat en la història de València l’horta perquè les joves generacions sàpiguen en què es basava la nostra economia i com a conseqüència la nostra manera de viure i costums. No és cap tòpic allò de: si no sabem d’on venim no podem anar enlloc. Pel fons i la forma en què s’ha destruït l’horta pareix que s’haja fet intencionadament, com si volgueren esborrar les nostres arrels, la nostra identitat, la nostra manera de veure el món, la nostra forma de ser. S’ha fet prescindint d’alçar una planimetria exhaustiva d’alqueries i molins gòtics; d’importants alqueries barroques; de molins d’oli de cacauet i de lli, com el que hi havia al braç de la séquia Escamarda –una fillola de Mestalla– que era de Pascual Monyroey, etc. Què em dieu dels diferents llavadors de xufa que hi havia per aquesta zona?

A més, s’han esborrat, soterrant-los sense deixar memòria, importants topònims: séquia i camí d’Algirós –braçal del Túria–; els braçals de Petra i la Rambla; altres filloles com Camarena, etc. A més, la senda dels Platers i senda de la Capelleta; alqueria del Suat, del Frare, del Curro, les diferents alqueries del llinatge Cuenca al voltant de Benimaclet i la séquia de Vera, etc.

Solament cite una petita mostra dels centenars de topònims que han desaparegut per sempre sense deixar memòria. Mireu els llistats de carrers que actualment ocupen l’antiga horta de València que va des de l’esquerra de l’Avinguda del Port fins a la séquia de Vera i no trobareu un carrer que ens recorde cap dels topònims aquells. Cap carrer dels que ocupen el traçat de l’antic Camí d’Algirós porta aquest nom. No pot haver-hi més gran i evident menyspreu a les nostres arrels i a la nostra història, que el que s’ha fet amb la toponímia urbana.

Sortosament s’ha fet alguna rehabilitació com el Molí del Rei (Parc de Capçalera) o el Molí de Vera. Una altra cosa són els errors de rehabilitació que hi ha hagut, la qüestionable funció didàctica que irradia i la manca de coordinació que hi ha entre l’Administració i els possibles visitants d’escoles i agències turístiques.

Tenim un exemple recent d’agressions que s’han fet a l’avinguda de Blasco Ibanyes destruint bona part d’alqueries i llocs entranyables de la zona, com per exemple la destrucció de l’última botiga que com una relíquia va resistir fins al final al mig del que avui és la polèmica avinguda: Casa Barreta. Aleshores, en plena urbanització de la zona, algú proposava que aquest popular lloc podia integrar-se al mig de la zona verda que ha quedat entre les dues calçades. Si no com a botiga o taverna, sí com un testimoni del que era aquest lloc, o instal·lant una biblioteca o un centre d’interpretació de la zona, on d’una manera pedagògica quedara un espai físic i virtual d’una època. No era l’únic lloc on els llauradors s’ajuntaven els dies de pluja, o les mestresses de les alqueries anaven per queviures. Totes han desaparegut sense haver deixat cap testimoni.

Vull pensar que la nova administració serà més sensible i farà el possible per recuperar-ne alguna significativa que excepcionalment pot quedar. Així mateix, espere que la gestió que es faça siga pedagògica i més en consonància del que signifiquen aquestes històries. Estem esperant dels nous gestors més sintonia en aquest tema. Cal una gestió eficient des dels poders públics per fer efectiva la normalització que esperen els valencians per redreçar tants anys de desficaci i poc trellat al País Valencià.