Es queixava que les coses no li anaven gens be, malgrat tindre despatxos oberts a Alacant, Alcoi i València per captar comandes. Acaba d’acomiadar, diu, vuit operaris que estaven en una de les empreses dedicada a l’edició de llibres de text. Un dels majors entrebancs, argumentava, era que els pares d’avui estan immersos en la reutilització dels llibres d’escola i sense adonar-se que deixen molta gent sense faena. També es queixava que el salari mínim interprofessional de 645 €, era exageradament elevat, perquè això suposa per l’empresari un cost de 1400 €. Una empresa, deia, mai pot ser competitiva amb aquestes despeses. Davant l’innocent pregunta meva que havia sentit dir que les coses pintaven molt millor i que l’eixida de la crisi era imminent, s’ha llançat a dir-me, una mica acalorat, que al costat de com havia deixat l’economia Zapatero, era evident que les coses havien millorat i l’economia anava a enlairar-se. Es notava l’home ben orgullós i satisfet de totes les retallades econòmiques i socials que s’han fet, tot i que també manifestava obertament que no eren suficients.
No conec molts empresaris, i per tant no puc fer-me una idea si aquesta és una opinió generalitzada. No se si cal, o no, valorar aquesta opinió; ni en quina facultat universitària va estudiar aquest xicot, però, podria donar-nos alguna pista determinades expressions que sovint utilitza. En certa ocasió, que estàvem prenent café amb més gent, deia que els homes pateixen de l’espina dorsal per la cartera que porten a la butxaca de darrere del pantaló; fent al·lusió que al seure a una cadira la columna vertebral es desvia. Em costa que ho deia seriosament; naturalment es referia a la seva cartera que duia plena de diners, com allí mateix ho va demostrar ensenyant-nos-la.
Els ciutadans, que anem a peu, no tenim ocasió de conèixer l’entramat empresarial del País Valencià ni el nivell professional que tenen. Però, si el nivell d’aquest xicot fora general, estaria demanant per l’amor de Déu que aquest capital fora expropiat, confiscat, nacionalitzat, o com collons es diga, per fer-lo treballar amb tècnica adequada fora de mans irresponsables. Però a més, «l’empresari» en qüestió, no m’admetia quan li deia que alguna cosa no funciona com cal en l’economia, perquè l’atur i els desdonaments, continuaven creixent, i no hi havien crèdits per sanejar negocis. Per contra, també li deia, la sanitat, els serveis socials, l’escola, la investigació, els drets dels treballadors, els sous, les pensions, etc., continuaven disminuït dràsticament. No hi ha més cec que aquell que no vol veure, vaig pensar. M’imagine el que podia ser una negociació sindical en individus d’aquest nivell professional i ètic.
Imatge simbòlica de la classe obrerra
Uns empresaris que per a ser competitius pensen que han de retallar salaris i drets als seus empleats, no son precisament el que més interessa ara mateix al País Valencià. A més a més, segons el meu punt de vista, és un tarannà totalment contrari a les teories més clàssiques i tradicionals del capitalisme.
