Descobrir o rellegir aquests fets ens pot fer conèixer millor els polítics de la renaixença i el context social que es movien. És el mínim que podem fer com homenatge a aquelles persones que, abans de dues dictadures del segle XX, d’una Guerra Civil i dues mundials, no anaven tan desencaminats en assentar les bases d’una política valencianista. El pitjor de tot, segons el meu curt entendre, és que ha estat poc valorat –quan no menyspreat– pels grans partits esquerranes i conservadores, molt més disposats i submisos a fomentar romanços anticientífics i ofrenar glòries a Espanya.
Sembla que és a partir de «València Nova» (1904), quan comença a configurar-s’hi el valencianisme polític. Una ullada a l’hemeroteca ens confirma que la Joventut Valencianista, fou la primera entitat nacionalista al País Valencià fundada el 1908, amb el propòsit de ser un partit fort per inculcar polítiques valencianistes a la resta de partits. Durant uns anys es va dedicar a aquesta tasca, però decebut pels resultats obtinguts, va decidir reorganitzar-s’hi el 1914 amb més força. Ara fa justament cent anys, i ho va fer amb un programa capdavanter on demanava l’autonomia política i administrativa del País Valencià; l’ensenyament en valencià gratuït i obligatori; servei militar voluntari; crèdits agraris, etc. D’aquella etapa ha quedat constància d’actes d’afirmació valencianista pels pobles, destacant la del teatre Eslava de València el 1914.
A partir d’aquesta data va consolidant-se un moviment polític valencianista capaç de fer l’assenyada «Declaració Valencianista de 1918», com be ho recordava l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc en l’aniversari dels 90 anys. Aquesta declaració va estar elaborada per diferents formacions polítiques valencianes i publicada el 14 de novembre al diari La Correspondència de Valencia, òrgan de la Joventut Valencianista. Una declaració que es basava en huit punts, que foren defensats per huit patricis valencians d’aquell moment.
Deixe a banda si el valencianisme polític ha de ser d’esquerres, de dretes o interclassista. Un problema que fa cent anys ja s’arrastrava i em sembla que encara no està resolt. Massa voltes ha caigut en aquest error i en l’ús d’una estratègia inadequada. Massa voltes hem vist una crítica desorbitada a polítics valencians de primeries de segle XX pel simple fet de ser conservadors, sense adonar-nos que no hi ha cap estat que no hi hagen tendències polítiques d’esquerres i dretes. Tot i que aquells polítics eren la majoria procedents de la burgesia valenciana, el plantejament era quasi correcte per a una política nacional valenciana. Potser les organitzacions polítiques i sindicalistes d’esquerra durant la Segona República no facilitaren una política valencianista.
S’ha estat jugant massa fort en determinades vies valencianes sent així que, segons el meu parer, no n’hi ha més que una: la del rigor històric que ha anat molt be en altres nacionalitats històriques de l’estat. Alguna de les vies fou massa sobrevalorada, quan no era més que un bossat de gos. Qualsevol via que defense la burrada del secessionisme lingüístic i destrellatat, es desqualifica a si mateix. A més, cal exigir responsabilitats penals a l’Administració per haver-se oposat amb diners públics.
Al final de l’escrit incloc literalment la declaració de 1918, que caldria fer algunes matisacions, tot i que sols en faré una al primer punt quan diu allò de la modalitat racial. És tracta del llenguatge de l’època, i la manera d’entendre quan diuen raça, no és des d’una visió biològica, sinó cultural, històrica i etnogràfica.
Per acabar, dir molt convençut que qualsevol de les vies que s’hajen desmarcat d’aquesta declaració de 1918, per les raons que siguen, ha estat un error no justificat.
Declaració Valencianista de 1918
1. El Poble valencià, integrat pels habitants de les tres províncies actuals constitueix una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d’una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d’història i de condicions econòmiques.
2. Aquesta personalitat, pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Aquesta és la fonamental reivindicació valencianista.
3. Reconeixem la compatibilitat de l’Estat Valencià i la seua convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció d’atribucions de l’Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies de l’Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió extranya dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció d’atribucions de l’Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies de l’Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió extranya.
4. Sense prejutjar definitivament la divisió d’aquestes funcions acceptem pel moment, la formulada en l’Assemblea de Parlamentaris de octubre de 1917.
5. Existint en València, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per als dos idiomes.
6. Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d’una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics.
7. Reconeixent les varietats locals dins de l’antic Regne de València i conseqüents amb el criteri descentralitzador, l’Estat Valencià respectarà les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per unions i mancomunitats entre ells.
8. L’Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.
