Ariel Mompó i Sirvent (11-9-15) In Memòriam

El passat 11 de setembre ens va deixar l’amic i company Ariel Mompó, amb qui compartia, entre altres coses, l’estima per la utopia llibertària que, en primer lloc, mamàrem a casa als anys 40 els xiquets d’aquella fosca postguerra que veníem d’entorns llibertaris, com a casa d’Ariel Mompó, a Alcoi, com a la nostra casa, a Tavernes Blanques, nosaltres érem els fills dels que havien perdut la guerra, eixe era el nostre estigma, encara que, personalment, sempre he pensat que la guerra la vam perdre tots, incloent-hi la immensa majoria dels que es pensaven guanyadors perquè tots junts vam patir les tràgiques conseqüències generalitzades: la fam, la repressió, la pobresa, la falta de llibertats, d’educació, d’assistència bàsica… en aquella “España” enfosquida i trista. La història és ben coneguda.

L’amic i company Vicent Garcés ens envia un mail:

Vaja. El benvolgut Ariel ens ha deixat.
Encara recorde quan junts traduíem al valencià els Estatuts del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de València. ¡¡Fa quasi 50 anys!!
Cuideu-vos i molt d’ànim.
Un abraç,
Vicent.

Ariel com veieu, estudiant d’agronomia, ja estava en la brega…

Tot seguit m’arriba un mail de JV Maroto, una justa semblança:

Un altre benvolgut amic que se n’ha anat. A les darreries de juliol encara el vaig vore a l’Octubre i vaig parlar amb ell. Company fidel, tranquil, de paraules suaus en una llengua alcoiana exquisida i correcta gramaticalment, però de caràcter ferm; persona cultíssima , enginyer agrònom i professor de Matemàtiques, i sobretot patriota “avant la lettre”… De vegades passaven anys sense veure’ns i quan ho fèiem era com si ens haguérem acomiadat el dia anterior…
Companys avui compartim un dol ben adolorit. Un abraç a tots. J.V.Maroto

Jo vaig conèixer Ariel de la mà de JV Maroto, corrien els anys 60 i estàvem al nostre cau de resistents valencianistes en aquell “Rat Penat”, vam empatitzar ràpidament perquè a la nostra condició de valencianistes, a Ariel i a mi, al meu germà, ens unia endemés la de la nostra arrel llibertària. En aquells aleshores joves del Rat hi convivien totes les “sensibilitats” democràtiques, des de l’humanisme cristià, als “comunistes” —els més nombrosos— passant pels socialistes, amb qui els “llibertaris” sintonitzàvem millor per raons òbvies. De fet, l’any 73 la majoria d’aquells joves comunistes van fundar el PSUPV, i els que veníem d’entorns llibertaris i els qui es reclamaven socialistes, vam participar en la fundació del PSPV primigeni, el de Vicent Ventura, per entendre’ns. D’altres continuaren al PCE, d’altres al PSAN, i d’altres a la’extinta UDPV… mireu si d’aquelles joventuts del Rat, eixiren branques… la majoria de tots nosaltres hem continuat, des de diverses formacions polítiques, sindicals, culturals, cíviques… mantenint la nostra amistat personal i cooperació en allò que fa país, el vincle valencianista que ens unia aleshores, mai l’hem perdut. Un poc allò del concepte tan llibertari de “la trabazón” —els vells anarquistes ho deien així i per respecte ho mantinc.

Amb Ariel, endemés de la militància en aquell PSPV, compartíem l’estima per la terra, per la natura, no debades ell i Maroto eren enginyers agrònoms, i jo sempre he treballat la terra per “afició”, per l’autoconsum, tots tres compartíem “L’enyorança amarga de la terra” que escrigué l’Estellés… lectures polítiques, literàries, poètiques, temes de llengua, tota mena de debats configuraven la nostra vida, i férem alguna que altra excursió a la muntanya, amb les companyes i els fills menuts.

Ariel ens parlava també de l’Esperanto que havia parlat a casa amb els seus pares… Per coses de la vida, família, treball, ens escampàrem un poc, passaren els anys fins que ell anà a viure a cavall entre Benimaclet i Alcoi. A partir d’ací, ens tornàrem a veure de tant en tant, sobretot a les fires del llibre, on passava llargues estones amb mi, i em deia, que des que s’havia jubilat estava treballant pacientment, com era ell, en un diccionari-vocabulari d’Esperanto-Català.
—Tu creus que algun dia podrem publicar-lo com a llibre? —em preguntava— hi ha un pdf de l’Associació catalana d’Esperanto—afegia

No sé si té acabat el seu metòdic treball, la família ens dirà, però si puc ben dir-te , enllà on estiga el teu estel, que intentaré fins l’extenuació—com hem fet sempre— la seua publicació, benvolgut Ariel, amb la col·laboració de tots els teus amics i companys… i el dimoni si fa falta i es deixa entabanar.

Salut i llarga vida a la Memòria de l’Estel Valencianista i Llibertari d’Ariel Mompó i Sirvent.