L’any 1996 la UNESCO va anunciar la inclusió de la Llotja de València en la llista de monuments patrimoni de la humanitat. Va ser al mes de desembre. Aleshores l’exposició del Ninot se celebrava allà, com ho feia des dels anys quaranta, amb el precedent de les falles antifeixistes de 1937. La prova que en aquell moment ningú associava les paraules “falles” i “patrimoni” és que es va percebre com un problema la presència de les falles a l’espai consagrat per les institucions internacionals i encara va tindre temps l’Ajuntament de traure l’exposició del monument. És interessant i significatiu que si bé es considerava que aquell recinte no era apte per a exhibicions de cultura popular, molt lluny de ser considerada patrimoni, no hi havia cap problema que fos escenari d’un soparot de les elits. Va passar així poques setmanes després, el mateix més de gener del 1997, quan les celebracions del Congrés Los desafíos del III Milenio van incloure un sopar a la Llotja, amb l’assistència de diverses autoritats i d’Umberto Eco o Mario Vargas Llosa.

Les falles eren mirades amb condescendència, amb un cert menyspreu, com una cosa que podia tindre rendibilitat política populista però que no era massa presentable. Mira que si els turistes que havien de vindre volien visitar la Llotja i es trobaven dins ninots fent ganyotes. El seu rellançament com a atractiu turístic passava per la seua modernització, per la seua destradicionalització. Vindrien en el canvi de segle els anys de Nou Campanar, quan es parlava de la falla empresa com el futur. Es buscava turisme massiu i el referent eren els grans esdeveniments. Recorde una crònica de Las Provincias de l’any 2007 que és un exemple excel·lent de tot això. Es va publicar el 3 de març del 2007 i portava per títol “De Nou Campanar al mundo”: “la comisión de Nou Campanar que preside Juan Armiñana vuelve a impactar con sus proyectos al contratar a la empresa Neomedia Audiovisual, la misma que retransmitió la visita del papa. […] El proyecto, que en breves días comenzará a montarse, consiste en adecuar el entorno del monumento fallero como un plató de televisión y un centro de prensa desde donde se ofrecerá un pool. Raúl Rincón, gerente de Neomedia Audiovisual, explica: ‘La falla tiene todos los requisitos para poder realizar este proyecto por la representación de la Copa América’”. Falles, visita del papa i Copa Amèrica en el mateix paràgraf, eixe era el nou paradigma en el quan venien a inserir-se les falles en el mercat del turisme global.

Després passà el que passà i és cridaner com punxar-se la bambolla amb Nou Campanar i la falla empresa dins i començar els llargs tràmits per a aconseguir el nomenament de les falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat va ser tot un. Gairebé coincideixen exactament les dates. L’inici dels tràmits va ser anunciat per la Junta Central Fallera el 25 de gener de 2011. Es buscava una nova marca, una nova operació discursiva legitimadora, però sobretot es buscava per a mantindre l’atractiu turístic. Era el mateix Ajuntament, la mateixa administració, la mateixa gent, després de tot, i que un dels màxims impulsor fora un alt càrrec de turisme que seria anys a venir imputat i condemnat per allò de la Gürtel no em sembla només anecdòtic. Patrimoni Immaterial venia a ser una mena de segell de qualitat turístic en aquest context.

Com aquell Ajuntament podia ser voluble, o li podia agradar el pitufeo (es dirà barrufeig en valencià? Sona bonic), però no eren ximples van encomanar la redacció de l’expedient als intel·lectuals fallers existents, que coneixien el llenguatge, la retòrica, els conceptes i les paraules força que els agradaven a la UNESCO. Eren lletraferits i coneixien els codis. I ells honestament, possiblement afalagats perquè els feren cas, que això sempre agrada, i més en aquesta ciutat on dir qualsevol veritat evident i no fer tripijocs et posa damunt l’etiqueta de “catalanista”, que es veu que és una cosa molt roín, però possiblement també pensant que podien aprofitar per posar en valor els elements vertaderament importants i definitoris de la festa, s’hi van posar a la feina. I ho van fer tan bé que el 30 de novembre del 2016, trenta anys després de la Llotja, ho van aconseguir.

Després vingueren els anys del fusetisme i la seua variant menor que va ser el galianisme i, encara que hui ens poden semblar meravellosos per contrast amb la foscor del present, el cert és que també tenen els inconfusibles perfils de les oportunitats històriques perdudes. Es va crear una comissió de seguiment de les falles com a patrimoni immaterial, però això no va detindre ni la massificació, ni la turistificació, ni les discomòbils salvatges per a guiris, ni les paradetes de mojitos, que en realitat anaren a més. Es va fer una celebració d’aniversari molt bonica, això sí. I els lletraferits que havien fet possible l’expedient es veien reconeguts amb la seua participació en l’esmentada comissió mitjançant l’associació de la qual formaven part i amb la qual s’identificaven molt, és a dir, l’Associació d’Estudis Fallers.

Ara algú se n’ha recordat que eixa comissió existia i ha decidit ressuscitar-la després d’unes sessions de xapa i pintura. Bàsicament han consistit en fer fora a l’associació de lletraferits i acadèmics, una altra vegada carregats amb l’etiqueta infamant de catalanistes, i posar en el seu lloc una venerable institució quasi sesquicentenària que solia ser d’amadors de les glòries valencianes però va esdevindre més bé d’odiadors de la unitat de la llengua en general i de l’ortografia en particular.

S’ha de dir que personalment aquest fet em sembla d’una importància prou limitada, i no passa de ser un símptoma més del ja conegut. Supose que la renascuda comissió que per cert es va reunir ahir dilluns farà poca cosa més que preparar un acte per al desé aniversari del nomenament on sense dubte les falleres majors podran fer-se fotos molt boniques. Caldrà veure què fan i què diuen les universitats públiques valencianes, que sí que es mantenen com a convidades de pedra, però tampoc cal esperar molt perquè poca cosa podran fer. Si no ho van poder fer quan encara estava la host completa de lletraferits, menys podran ara amb un ajuntament posat tot ell al servei de l’hostaleria i el turisme. Les falles són Patrimoni Immaterial de la Humanitat i això és el que sempre va ser en el fons per a l’Ajuntament de València, una mena de segell de qualitat turística per renovar la publicitat.

La història d’aquests sabuts que somniaren a canviar la percepció que les institucions tenien de la festa i dels seus components fonamentals no és massa original però sí sense dubte educativa. Van ser cooptats pel poder municipal, utilitzats, van emetre música celestial durant algun temps en comissions àuliques i altres despatxos, i després rebutjats i dipositats en el corresponent contenidor de deixalles. I això fa mal, és clar. Però també se’n poden extraure lliçons.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: Callosa d’en Sarrià acollirà la presentació de La Veu del Sud
Comparteix
L'esdeveniment tindrà lloc el dimarts 17 de novembre a les 18:30 h a la Casa de Cultura del municipi
Notícia: Capten el candidat de Vox per Alacant amb propaganda de Núcleo Nacional
Comparteix
El diputat al Congrés espanyol porta un adhesiu amb l'emblema del grup neonazi al portàtil que utilitza habitualment a l'hemicicle
Notícia: Com acostar la memòria democràtica a les noves generacions
Comparteix
Les XXIV Jornades de Memòria Històrica de Castelló de la Plana continuen els dies 20 i 21 de novembre després d’una primera sessió dedicada a les experiències educatives

Comparteix

Icona de pantalla completa