Cada malaltia té el seu símptoma estrella; així m’ho va ensenyar un benvolgut mentor meu quan vaig iniciar els estudis d’especialitat. Sovint passa que, entre molts dels símptomes que una persona pot experimentar a conseqüència de perdre la salut per qualsevol causa, identificar aquell que et portarà al diagnòstic correcte no resulta fàcil.
Quan mirem les societats, pot passar-nos una mica el mateix. Podem tenir la sensació més o menys difusa que alguna de les parts del cos social està malalta, en el sentit que no funciona com deuria, però no sabem identificar el símptoma que ens permetria reconèixer-la i, per tant, fer un diagnòstic correcte. I si hom no fa un diagnòstic correcte, difícilment donarà amb el tractament adequat.
Possiblement, i ho dic amb tota la cautela del món, els darrers mesos hem assistit a l’esclat de tot un seguit de símptomes reveladors de no una, sinó diverses malalties que s’estaven covant al cos social espanyol, i la seua aparició ens està permetent aproximar-nos a una possibilitat de diagnòstic.
La sanitat pública venia donant senyals d’esgotament: fuga de metges, llistes d’espera, sistemes de gestió publicoprivats per anar «tirant» i, finalment, ha aparegut el símptoma estrella: l’augment imparable de la contractació d’assegurances privades. Les persones ja no responen com un col·lectiu, sinó que cerquen solucions individuals, qui pot, com a expressió de la pèrdua de confiança en el sistema. Intuíem que la sanitat pública estava malalta; l’evolució de la malaltia ha arribat tan lluny que, finalment, s’ha expressat amb tota cruesa. Perquè l’augment de les assegurances individuals explica que les persones ja no confien en el sistema de salut perquè els solucione els seus problemes, però tampoc en el sistema polític, que és l’expressió col·lectiva que es construeix per donar resposta a un problema.
L’educació pública ha estat durant anys donant també senyals d’esgotament. Finalment, la malaltia de l’educació ha sigut tan profunda que ha donat lloc a un símptoma clar i contundent: els estudiants espanyols són els pitjors, amb molta diferència, en matemàtiques i lectura. Cap broma amb això: el futur es juga en l’educació i, pel que sembla, el dels espanyols està trencat, i, com sempre, el dels valencians, uns punts percentuals pitjor. L’informe PISA així ho recull. El fracàs dels individus, de nou els individus, de forma col·lectiva, són el símptoma estrella de la greu malaltia que afecta el sistema educatiu, que no sols afecta el públic, però que s’hi manifesta de forma més crua.
L’habitatge és una de les malalties més greus, perquè ja de bell antuvi afecta directament tot el projecte de vida d’una persona. Des de fa molts anys, donava senyals que l’accés a l’habitatge estava esdevenint un problema. Les administracions no hi vam fer res; al contrari, van promocionar el turisme depredador a les ciutats, van alliberar del tot el mercat, sense concebre ni una sola eina per regular els preus, i van convertir la possessió d’un habitatge en una font de negoci. Mentre els desnonaments es produïen a un ritme bestial, els preus augmentaven; les persones que es traslladaven a zones de treball com ara les Illes havien de dormir en cotxes o tendes de campanya, o directament no hi anaven, com els metges o les professores, que no podien pagar els preus cada vegada més alts. De nou, el símptoma va aparèixer en forma de protesta massiva dels ciutadans. Una protesta que, malauradament, ha sigut instrumentalitzada de forma indecent pel mateix partit que ha contribuït més que ningú a crear aquest estat de coses i que ara vol aparèixer com el salvador.
La malaltia que afectava el transport també donava senyals inequívocs de gravetat. Els que vivim als Països Catalans ho sabíem: les Rodalies són un desastre diari; l’AP-7, l’eix que uneix tots els Països Catalans entre ells i amb Europa, té un trànsit de camions insuperable. Però van ser els primers quequeigs de «la joia de la corona», l’AVE, els que ens van posar sobre avís que la malaltia era molt més greu del que ens pensàvem. Finalment, el nombre de morts ha posat damunt la taula el que intuíem: que el govern no ha invertit el que calia per mantenir la infraestructura, tot apostant per noves fotos propagandístiques, amb noves línies absurdes com la Burgos-Palència.
Podríem donar una ullada a altres parts del cos social: per exemple, els sistemes d’informació, amb les espectaculars fallides en la crisi migratòria del 2021 i la del 2026, en què van ser, diuen, incapaços de preveure el que podia passar. O la més recent crisi de violència rabiosa d’un jovent desesperançat dirigit per «Blocus». El sistema d’assistència social, amb milers de morts a les llistes d’espera abans de rebre les subvencions per la dependència.
En el fons, la malaltia és una, afecta tots els òrgans de la societat i la podem resumir en la manca de recursos, que fa inviable el sistema econòmic espanyol i que l’ha dut a la fallida tècnica; al costat d’això, hi ha els dèficits en la gestió i el repartiment dels recursos per part dels successius governs, així com una arquitectura política i econòmica centralitzada que ha exhaurit la perifèria. Tenim el diagnòstic; ens cal el tractament. Estem en temps d’eleccions i no s’albira una resposta, cap resposta dels partits, a tot aquest estat de coses, i quan això passa tots sabem qui guanya.
Estem en fallida; per tant, ara estem obligats a fer un tractament. Potser encara som a temps de posar remei a alguns aspectes essencials, com ara el sistema de pensions, abans de la fallida. En el nostre cas, en què gairebé tots els indicadors són pitjors que la mitjana espanyola, el tractament implica construir una alternativa que consisteix directament a començar a treballar en un projecte per trencar amb Espanya i tenir tota la capacitat per decidir el nostre futur, més encara quan el marc espanyol fa inviable el progrés social. La independència esdevé una necessitat quan als problemes generals afegim les polítiques extractives espanyoles, els problemes derivats de no poder gestionar els fluxos migratoris, la pressió turística sobre el model productiu valencià i l’habitatge. I així podríem seguir enumerant les mancances derivades de no poder decidir el nostre present.
Tenim el diagnòstic, en sabem l’origen i hem de posar en marxa el tractament. Mentrestant, haurem de combatre la dreta, és clar, però també l’esquerra espanyola, que, en no superar el marc mental espanyol, contribueix, i molt, a la desfeta social.
