Durant dècades hem venut sol i platja. Una fórmula senzilla que, malgrat els advertiments d’uns pocs, massa gent considerava una font inesgotable de riquesa. Gràcies a la irresponsabilitat política de dècades, ha acabat convertint-se en el principal motor de l’economia valenciana.
La connivència amb el sector ve de lluny. Amb Mazón de president vam arribar a fer consellera d’Indústria i Turisme una dirigent de la patronal turística, que va tornar a HOSBEC després de ser destituïda per la seua nul·la empatia amb les víctimes de la dana.
La cosa funcionava perquè el sol era gratis (malgrat aquell impost al sol del PP), la mar estava sempre al mateix lloc i els turistes del nord d’Europa pagaven gustosament per allò que teníem en abundància. Un negoci redó. Però el sol ha començat a esclafar massa, la mar s’ha convertit en una sopa i les pluges extremes amenacen cada tardor.
Jacques i Marie-Alix, dos jubilats francesos amb segona residència a Oliva, volien vendre-la pels 250.000 euros en què estava valorada. Però les inundacions han espantat els compradors i han depreciat l’immoble. Pot semblar una anècdota, però és un símptoma. En vindran més.
El canvi climàtic no és una amenaça abstracta, ni la «religió climàtica» dels eixelebrats de Vox i els seus indignes acòlits del PP. És una realitat amb conseqüències naturals, humanes, econòmiques i laborals. Este estiu la Mediterrània ha superat els 33 graus en alguns punts. Una mar que ja no refresca, nits insuportables, onades de calor més freqüents i precipitacions extremes d’una virulència extraordinària. No parlem només de comoditat turística, sinó de seguretat, infraestructures, assegurances, inversions i competitivitat.
Vaig tindre l’oportunitat d’elaborar un extens informe sobre turisme i ocupació al País Valencià, que va servir de base per al posicionament de Compromís als debats del Parlament Europeu. Hi recordava que la Comissió Europea ja havia advertit que el canvi climàtic podria restar atractiu estival a les regions mediterrànies i afavorir destinacions del nord d’Europa.
El turisme no desapareixerà necessàriament, però pot canviar de destinació i calendari. I una economia organitzada al voltant d’una temporada concreta no pot donar per fet que s’adaptarà sense conseqüències.
En economia coneixem l’obsolescència programada: fabricar productes amb una vida útil deliberadament limitada per vendre’n de nous. En el turisme es produeix una paradoxa. Ningú no n’ha programat conscientment l’obsolescència, però el sector i els governs l’han accelerada irresponsablement. Hotels des dels quals quasi pots sucar els peus a la platja sense eixir del balcó, transport aeri subvencionat, consum intensiu d’energia i aigua, urbanització del litoral… Tot contribueix a un canvi climàtic que amenaça el mateix negoci. Una mena d’obsolescència autoprogramada.
Al País Valencià el problema és especialment greu. Segons IMPACTUR, el turisme representa prop del 19% del PIB i sosté uns 384.000 llocs de treball. Alguns dirigents polítics hi veuen una fortalesa; jo, un indicador de dependència. I en el seu eventual retrocés, una oportunitat per millorar el nostre model productiu.
Perquè especialment en l’hostaleria i determinats serveis associats trobem salaris baixos, jornades exigents, estacionalitat i precarietat. La reforma laboral ha reduït la temporalitat contractual, però un contracte indefinit no garanteix continuïtat en l’activitat ni salaris dignes. I la productivitat de moltes d’estes activitats és reduïda.
No negaré que el turisme genera riquesa, però qüestione com la distribueix i la seua desmesurada dependència del sector públic: aeroports, carreteres, espigons, reconstrucció recurrent de passejos marítims…
La resposta no pot ser una croada contra el turisme, però encara seria més irresponsable continuar ampliant-ne la dependència sense preparar alternatives.
Necessitem una estratègia de diversificació productiva: indústria avançada, renovables, economia circular, rehabilitació energètica, gestió de l’aigua, serveis intensius en coneixement, digitalització i investigació. Sectors amb més valor afegit, millors salaris i ocupació menys vulnerable.
I això exigeix més que anunciar inversions o inaugurar polígons. Cal preparar empreses i treballadors, anticipar les necessitats professionals i impulsar polítiques actives d’ocupació que faciliten el trànsit cap a noves activitats. No podem esperar que un cambrer de cinquanta anys es convertisca espontàniament en programador informàtic. La transició productiva només serà justa si també és formativa i laboral, planificada, finançada i acompanyada.
Governar no consisteix només a administrar els èxits presents, sinó a evitar que es convertisquen en els fracassos del futur. Cal preparar esta transició. I potser començar a pensar en una Conselleria de Treball i Empresa que incorpore les competències de Formació Professional.
Cal preparar les empreses i formar els treballadors. Hi ha molta feina a fer.
