De totes les illes balears, Menorca és encara la més secretament intacta, amb el seu paisatge verdíssim d’ullastres i pins, les seues cales recòndites i l’energia subtil feta pedra en els innombrables talaiots (construccions prehistòriques de pedra seca espargides al llarg de l’illa).
Tot això durarà el que durarà: d’uns anys ençà el turisme (aquesta plaga moderna) ha descobert l’illa i la pressió (in)humana ja s’hi deixa sentir. Anar-hi en octubre, quan se suposa que la fam de les masses globals és menor, permet comprovar que la “temporada baixa” és, en realitat, un salconduit generós que ja no estalvia la massificació més o menys ordenada. Als carrers de Maó i, sobretot, de Ciutadella, una gentada recorre delerosa els carrers, mentre els indígenes es fan creus. Ja no queden paradisos posibles. I, els que queden, ja estan a les guies de viatge.
Feia anys que tenia programada una visita a l’única de les illes del més pròxim (en tots els sentits) dels arxipèlags mediterranis. Li la devia a Ponç Pons, el poeta de Menorca, l’home amb qui m’havia escrit durant lustres mentre ens enviàvem mútuament els nostres llibres. Ara finalment ens hem conegut personalment i he de dir que la trobada no m’ha decebut. He pogut saludar en persona Ponç i la seua dona Na Roser, que viuen en harmonia a Alaior i saben traslladar aquesta harmonia als visitants.
Ens van preparar, a Isabel i a mi, un dinar opípar a Na Macaret (cuinava Roser), el petit nucli residencial d’es Mercadal on tenen un apartament amb vistes al mar. Però sobretot vam poder gaudir de Sa Figuera Verda, l’estància on Ponç escriu mentre el visiten els paons i, sota l’atenta mirada d’un bust de Sant Francesc d’Assís, assaboreix la soledat (el líquid amniòtic de tot autèntic escriptor) i es deixa assaltar per les muses. D’aquest lloc ja mític ens vam endur diverses coses: Isabel unes plomes de paó per al seu altar xamànic i jo una sensació semblant a la que em va embargar fa una dècada a Moscou, quan Natalia Beneditxuk, la meua amable i eficaç guia catalanoparlant, em va ensenyar la pèrgola íntima on Lev Tolstoi va escriure Anna Karenina.
Al seu terreny enmig dels ullastres (les oliveres bordes característicament menorquines), Ponç comptava amb unes figueres centenàries que li donaven nom. La malaltia les va destruir i per això ell, ara, n’ha plantat quatre de noves, un per a cada net. Aquests arbres totèmics el sobreviuran, exactament igual que moltes de les seues pàgines.
A la seua biblioteca d’Alaoir, el poeta em va ensenyar els llibres que jo li vaig anar enviant, profusament subratllats. Així havia obrat jo mateix amb els seus, perquè subratllar una frase que et colpeix és honrar-la i fixar-la per a sempre, una de les operacions més íntimes i civilitzades que es poden fer amb un llibre.
Precisament Menorca compta amb dotze mil quilòmetres de parets de pedra seca, un paisatge que em va recordar al de la comarca dels Ports, que tan intensament he viscut. Aquest paisatge humanitzat rima perfectament amb les restes dels talaiots, els altars ciclopis precristians exclusius de Menorca i Mallorca. Anar descobrint-los en la nostra ruta va ser un espectacle magnífic i inèdit.
Ponç Pons, que s’ha descrit com un “nou Thoreau illenc”, va ser definit molt bé per Seamus Heaney, el poeta irlandés premi Nobel, quan va dir que no s’explicava com una illa tan petita havia donat un poeta tan gran com l’autor de El rastre blau de les formigues. I cite aquest llibre perquè Ponç no només fa versos: les seues proses i els seus aforismes són també excel·lents.
Abans d’anar-nos-en Ponç ens ensenya una foto de com era Na Macaret en la seua infantesa. El poblet de pescadors humil i lívid és ara un seguit de construccions més o menys impersonals. Déu ja no camina sobre eixes aigües però l’infern segueix estan dins nostre i, si ens encantem, el podem transportar als llocs que visitem si no ho fem amb amor i respecte.
És la lliçó de Menorca.
