“Le danger, c’est la déception. Il est toujours réel, toujours redoutable, et c’est pourquoi l’exercice du pouvoir serà toujours une épreuve particulièrment douloureuse et difficile”.
La reflexió ni és nova, ni és original. Segur que molta gent n’ha fet alguna de similar. Però jo he volgut triar les paraules de Léon Blum, aquell home que tenia per mantra etern que a la idea general de la conquesta del poder, ell hi oposava l’exercici del poder. Quan, arribats al poder, va anunciar que el Front Poulaire no seria revolucionari, simplement volia dir que era possible canviar la vida dels treballadors, dins del marc legal de la IIIa República.
Personalment, fa anys que mantinc que és millor una evolució que una revolució. Perquè l’evolució és una revolució pacífica que ha triomfat, i mentre la revolució s’ha de fer sempre contra algú, l’evolució es fa en favor de tothom. Però Blum ho explica millor.
Nosaltres vam descobrir bastant aviat que el perill és la decepció. Concretament de bona part de la gent que ens havia votat. Uns van deixar de fer-ho, els altres ho van fer desil·lusionats. La derrota, va ser “particulièrment douloureuse et difficile”. Però també una lliçó que no ens podem permetre el luxe de negligir.
Revolució? No cal. Però valentia sí. Vocació transgressora, també. La dreta governa sense importar-li gens ni mica el que pensen, o com afecten les seues polítiques als que no els han votat. Nosaltres governem intentant caure bé als que mai no ens votaran. I no reclame, ja ho he dit, governar en contra de ningú, però sí no rebaixar o diluir, les expectatives que hem creat a la gent.
El nou govern progressista que isca de les urnes no ha de ser temerari, però tampoc covard. Vam fer un exercici estètic de canviar el nom de les Conselleries, que en principi volia ser un símptoma de les noves prioritats i sensibilitats del nou Consell. Però la Transició Ecològica, quedà en Procrastinació Ecològica. I pose este exemple com podria posar el de l’ocupació. Vam treballar per a gestionar la situació, vam crear programes que milloraven l’ocupabilitat de les persones que no tenien feina, però vam avançar entre poc i no gens, en el canvi estructural de l’economia valenciana. I podria continuar posant exemples que només servirien per a trepitjar ulls de poll, i no és la meua intenció.
En qualsevol cas, la dreta ens ha tractat com els radicals que vam demostrar que no érem. Una política més contundent i més transformadora, no farà que la pressió de les dretes agumente. Ells no ens ataquen pel que fem, sinó pel que som. I en qualsevol cas, poc importa. Ser políticament més contundents, hauria de ser per respecte al nostre electorat, i a nosaltres mateixos.
I diré més, una política més valenta, més d’esquerres, més valencianista, més transformadora, és un vaccí contra la dreta i l’extrema dreta.
Les dretes han necessitat només un parell d’anys per derogar pràcticament totes les línies mestres de l’arquitectura construïda durant els huit anys dels governs del Botànic. No els hi ha tremolat el pols. Doncs bé, el joc democràtic permet (com a Blume li ho permetia el marc de la IIIe République) fer el mateix. No necessitem més que la primera Llei d’Acompanyament per aprovar una llarga llista, que ja fa temps vaig proposar que s’anés fent, de totes les lleis, reglaments, decrets i articles d’ací i allà, que considerem reaccionaris, restrictius, poc democràtics, o tot simplement, que no concorden amb el nostre model de societat. D’una tacada. Amb una sola votació. És democràtic, és urgent.
Això sí, i com a últim apunt, perquè ací cadascú se sap la d’ell. No és el mateix un govern Puig-Oltra, que un govern Baldoví-Morant. I no parle de perfils, parle de l’ordre dels factors, perquè en governs de coalició, altera el producte. I tant que l’altera!
