Parlàvem fa uns mesos de l’impacte inimaginable que poden tindre les nostres accions davant del canvi climàtic.
Ara, després d’haver patit amb tanta força alguns dels efectes de la crisi climàtica, toca definir quines poden ser eixes accions.
Quan parlem de canvi climàtic, és fàcil que la conversa acabe sempre en el mateix lloc: els governs, les grans empreses, les institucions internacionals, les cimeres climàtiques. I és lògic. Són els qui tenen més capacitat per transformar les regles del joc, invertir grans quantitats de diners, aprovar lleis, ordenar el territori o decidir quin model energètic, agrícola i de mobilitat volem.
Però, i nosaltres, pobres ciutadans i ciutadanes mortals: què podem fer?
La resposta més fàcil seria parlar de reciclar, estalviar aigua, utilitzar menys el cotxe o comprar productes de proximitat. Tot això té sentit. Però crec que la ciutadania pot fer molt més que modificar els seus hàbits de consum. Sobretot quan parlem d’adaptació al canvi climàtic.
Adaptar-nos significa preparar els nostres pobles, ciutats i comunitats per a unes condicions climàtiques que ja estan canviant: més calor, sequeres més llargues, pluges torrencials més intenses, incendis forestals més difícils de controlar, una mar més calenta o nits en què cada vegada costa més dormir.
Ho estem vivint. I davant d’això, la ciutadania no ha de limitar-se a esperar que algú vinga a solucionar-ho.
Jo mateix, amb la modèstia que se’m suposa, podria ser un xicotet exemple. Una de les coses que intente fer és divulgar: escriure articles com aquest, participar en xarrades, parlar de canvi climàtic, explicar què està passant al nostre territori i intentar que determinats problemes no desapareguen de la conversa pública.
No pense que això vaja a canviar el món. Però tampoc pense que siga inútil.
Divulgar és una manera d’actuar, perquè una societat que entén millor els riscos que té davant també està més preparada per afrontar-los. Una persona que sap què implica una ona de calor pot protegir millor els seus majors. Una comunitat que coneix el risc d’inundació del seu municipi pot exigir que no es continue construint en determinades zones. Un veïnat conscient del risc d’incendi pot preocupar-se més pel manteniment dels entorns urbans i forestals.
La informació no ho resol tot, però és difícil adaptar-se a allò que ni tan sols sabem que està passant.
Altres persones poden aportar des d’altres llocs. La major part de la ciutadania, per exemple, pot votar. Sembla una obvietat, però probablement és una de les eines climàtiques més poderoses que tenim.
Els governs municipals decideixen si renaturalitzen o continuen cobrint places amb ciment. Decideixen si protegeixen zones inundables, si creen refugis climàtics, si adapten els centres educatius a la calor, si milloren el transport públic, si protegeixen les muntanyes o si destinen recursos suficients als serveis d’emergència. Les administracions autonòmiques i estatals prenen decisions encara més grans sobre energia, aigua, agricultura, urbanisme o protecció del territori.
Per tant, votar també és política climàtica.
I no només votar.
Podem preguntar. Podem exigir. Podem incomodar. Podem increpar els nostres governants, en el sentit democràtic de la paraula: recordar-los què van prometre, preguntar-los què estan fent, presentar al·legacions, escriure als ajuntaments, assistir als plens municipals, participar en processos públics o denunciar decisions que considerem equivocades.
Els governants també necessiten saber que la ciutadania està mirant. Perquè hi ha una diferència enorme entre una administració que percep que determinats assumptes no interessen a ningú i una altra que sap que darrere hi ha persones organitzades preguntant, proposant i exigint.
I ací apareix una altra eina essencial: associar-nos.
Una persona sola té una capacitat limitada. Cent persones organitzades poden transformar un barri.
Les associacions veïnals, ecologistes, culturals, esportives, de majors, juvenils o empresarials poden jugar un paper enorme en l’adaptació climàtica. No cal ni tan sols crear una nova associació dedicada exclusivament al clima. Qualsevol entitat pot incorporar esta mirada.
Una associació de majors pot organitzar xarxes de contacte durant les ones de calor. Un club esportiu pot adaptar els seus entrenaments quan les temperatures són extremes. Una associació comercial pot treballar en la protecció dels establiments davant d’inundacions. Una AMPA pot reclamar ombra als patis escolars. Una comunitat de propietaris pot instal·lar sistemes d’ombra, millorar l’eficiència de l’edifici o crear zones verdes. Una comunitat energètica pot reduir la dependència dels combustibles fòssils i, al mateix temps, ajudar a construir una societat més resilient.
Les possibilitats són enormes.
També està el voluntariat. Ho hem vist especialment després de grans emergències. Davant d’incendis, inundacions o altres catàstrofes, milers de persones apareixen disposades a ajudar. És una de les millors expressions d’una societat.
Però hauríem d’aprendre a organitzar eixa solidaritat abans que arribe la desgràcia.
Participar en agrupacions de voluntariat ambiental, ajudar a restaurar espais degradats, col·laborar en activitats de prevenció d’incendis, recuperar bancals abandonats, cuidar fonts, participar en projectes de ciència ciutadana o ajudar persones vulnerables durant episodis de calor també són formes d’adaptació.
De vegades, adaptar-nos significa alguna cosa tan senzilla com conéixer els nostres veïns.
Saber que en el tercer pis viu una persona major sola. Saber que una família del carrer té dificultats per climatitzar la casa. Saber qui pot necessitar ajuda si arriba una inundació o si es produeix una apagada enmig d’una ona de calor.
La resiliència d’un territori no depén només de les infraestructures. Depén també dels vincles entre les persones.
Un poble on la gent es coneix, s’organitza i es preocupa pels altres està millor preparat davant d’una emergència que un lloc on cadascú viu tancat darrere de la seua porta.
També podem participar en els processos de decisió. Cada vegada més municipis elaboren plans climàtics, plans de mobilitat, estratègies urbanes, plans davant d’inundacions o projectes de renaturalització. Quan s’obrin processos participatius, moltes vegades hi acudixen molt poques persones. Després ens sorprenem perquè les decisions no reflectixen les necessitats del territori.
Participar és pesat. Cal llegir documents, assistir a reunions, dedicar temps.
La democràcia també és això.
Però hi ha una qüestió encara més important: podem canviar la manera en què parlem del canvi climàtic.
Durant molt de temps hem presentat la crisi climàtica com un problema d’ossos polars, glaceres i generacions futures. Ara sabem que també és una qüestió de salut, de factures elèctriques, de camps que deixen de produir, de cases inundades, de muntanyes cremades, de treballadores que suporten quaranta graus al sol o de persones majors que viuen en habitatges que es convertixen en forns durant l’estiu.
Parlar-ne des del nostre territori ajuda a entendre que no és una teoria. És la nostra vida quotidiana.
No es tracta tampoc de convertir cada persona en una activista climàtica. Ni crec que siga gens útil carregar la responsabilitat sobre els ciutadans.
Una persona pot reciclar tota la seua vida i no compensarà una mala política energètica. Pot anar sempre en bicicleta, però si el seu municipi continua expandint-se sense transport públic, el problema estructural continuarà existint.
La responsabilitat no és igual per a tots.
Les administracions i les grans empreses tenen una capacitat d’actuació immensament superior a la d’un ciutadà particular. Precisament per això, una de les principals funcions de la ciutadania és exigir-los que actuen.
Però entre pensar que podem solucionar individualment el canvi climàtic i pensar que no podem fer absolutament res hi ha un espai enorme.
És l’espai de la ciutadania.
Podem informar-nos. Podem divulgar. Podem votar. Podem exigir. Podem participar. Podem associar-nos. Podem fer voluntariat. Podem cuidar el nostre entorn. Podem organitzar-nos amb els nostres veïns. Podem ajudar les persones més vulnerables.
Podem pressionar perquè els nostres pobles tinguen més arbres, més ombra, més refugis climàtics i menys asfalt. Podem defensar les nostres muntanyes, els nostres rius i la nostra mar. Podem preguntar als responsables polítics què estan fent per preparar el nostre territori per al clima que ve.
Hi ha moltes formes.
Jo he triat, entre altres, escriure. Altres triaran reforestar, investigar, educar, ajudar els seus veïns, entrar en una associació, fer voluntariat o presentar-se fins i tot a unes eleccions.
Cap d’estes accions, per si sola, serà suficient.
Però una societat adaptada al canvi climàtic no es construirà únicament des d’un ministeri, una conselleria o un ajuntament. Es construirà també des de les escoles, les associacions, els barris, les empreses, els camps, les comunitats de veïns i les converses que mantenim cada dia.
Potser la pregunta, per tant, no hauria de ser només «què poden fer els governs davant del canvi climàtic?».
També hauríem de preguntar-nos: què puc fer jo, des del lloc que ocupe, perquè el meu poble estiga un poc més preparat per al món que ve?
Probablement la resposta serà diferent per a cadascú.
I precisament ahí està la força.
