Fa uns dies, diverses organitzacions socials i sindicals tornaven a reclamar davant de les Corts un «finançament just» per al País Valencià. No és una reivindicació nova. Fa anys que denunciem que el nostre país rep menys recursos dels que li corresponen, pateix unes inversions estatals insuficients i acumula un deute que no ha generat per haver viscut per damunt de les seues possibilitats, sinó per haver hagut de sobreviure amb menys recursos dels necessaris.
La reivindicació és legítima. Fins i tot imprescindible. Però després de tants anys repetint-la, potser ha arribat el moment de fer-nos unes preguntes que poden semblar incòmodes o políticament incorrectes: i si el problema no fora només l’infrafinançament? I si l’infrafinançament només fora un mitjà? I si l’objectiu no fora el benestar del poble valencià?
Durant els darrers anys s’ha popularitzat l’expressió «finançament just». Una expressió que, almenys en part, va aparéixer com a resposta a les campanyes de la Crida pel Finançament, especialment «Volem les claus de la caixa» i «El País Valencià contra l’espoli». És una consigna que sona bé. Qui podria oposar-se a la justícia? Però precisament per això convé analitzar què hi ha darrere d’aquest plantejament.
Perquè quan reclamem un finançament just estem assumint, conscientment o inconscientment, que serà l’Estat espanyol qui acabarà resolent el problema. És a dir, que la solució depén d’una decisió política presa fora del País Valencià. I ací apareix la contradicció.
Portem més de quaranta anys d’autonomia. Han governat uns i altres. Han canviat les majories parlamentàries. Han canviat els governs espanyols i els governs valencians. I fins i tot ha canviat el monarca que simbolitza el poder del règim. Però el nostre problema continua ací. Per què?
Les dades són conegudes. Els informes de les comissions de persones expertes s’acumulen. Les resolucions de les Corts Valencianes també. Ningú no pot dir que desconega la situació. Si el problema continua sense resoldre’s no és perquè falte informació. És perquè estem davant d’una qüestió de poder.
El País Valencià no pateix únicament infrafinançament. Pateix dècades d’infrainversions estatals, una dependència financera estructural, i un endeutament provocat, en gran part, per haver hagut de substituir amb préstecs els recursos que no arribaven. I pateix una manca evident de capacitat per decidir sobre el model econòmic i els recursos que genera. Dit d’una altra manera: el problema no és només econòmic. És també polític.
Per això sorprén que una qüestió que condiciona greument la qualitat dels serveis públics, les infraestructures, les polítiques socials i les possibilitats d’un desenvolupament econòmic autocentrat del país continue ocupant un espai tan reduït en el debat públic.
Els mitjans informen puntualment de reunions, declaracions i negociacions o d’alguna acció com la que he comentat al principi. Però poques vegades es planteja el debat de fons, i molt menys amb la participació de totes les entitats que tenen una opinió sobre la qüestió. Encara menys quan afecta les estructures de poder que han fet possible aquesta situació. I això té conseqüències.
Perquè si només es parla de reformar el model, però no de qui té la capacitat d’imposar-lo; si només es parla de recursos, però no de qui els genera i qui els controla; si només es parla de negociar, però no de la posició de dependència des de la qual es negocia, acabem assumint com a normal allò que no ho és.
La realitat és que el futur econòmic del País Valencià continua depenent de decisions preses fora del nostre àmbit de decisió col·lectiva. Mentrestant, l’infrafinançament continua. Les infrainversions continuen. El deute continua creixent. I el poble valencià continua pagant-ne totes les conseqüències. Per això crec que ha arribat el moment de parlar clar i valencià.
Necessitem el reconeixement del deute històric generat per l’infrafinançament, la condonació del deute il·legítim acumulat durant dècades, i avaluar i compensar les infrainversions de l’Estat. Però necessitem també una reflexió que massa sovint s’intenta evitar.
Quina capacitat de decisió ha de tenir el Poble Valencià sobre els recursos que genera? Perquè cap sistema de finançament serà plenament just mentre una altra administració conserve la facultat de definir-lo, imposar-lo, modificar-lo o ajornar-ne la reforma segons la seua conveniència. La justícia financera no pot dependre de la bona voluntat dels governs de torn. Una bona voluntat que, per cert, no hem vist mai.
Per això, més enllà del debat sobre el finançament, la qüestió central és la sobirania econòmica. No es tracta d’una reivindicació simbòlica ni identitària. Ni de fer volar coloms. Es tracta d’una exigència democràtica que més d’hora que tard hem de fer nostra.
Després d’anys i panys reclamant un finançament just, potser ha arribat l’hora d’afinar la pregunta: no quants recursos rebem, sinó qui té el poder de decidir-los.
Perquè sense capacitat de decidir sobre els recursos propis l’autogovern és poca cosa més que una descentralització administrativa. I sense dret a decidir sobre com s’administren els recursos que generem tampoc podem parlar d’una democràcia de qualitat al servei dels interessos del poble valencià.
