Comença la vint-i-tresena edició del Mundial de futbol. La selecció espanyola ha participat en 16 edicions i n’ha guanyat una, la del 2010 a Sud-àfrica. El Mundial del 2026, que es disputa als Estats Units, el Canadà i Mèxic, compta amb 48 seleccions participants, el més gran de la història. L’ampliació del torneig és una mostra més de la tendència que està marcant les últimes dècades el futbol professional: cada vegada més equips, més partits, més competicions i un pastís econòmic cada vegada més gran. Però, com hem arribat fins ací? Per entendre-ho, faré una adaptació lliure i particular de la metàfora de la gallina dels ous d’or de la faula d’Isop a la història del futbol des que va arribar a Espanya.
Això era una vegada, a les darreries del segle XIX, que van arribar unes gallines molt juganeres de la mà de mariners, comerciants i treballadors britànics establerts o de pas en zones portuàries i industrials, especialment a Huelva, Bilbao i Catalunya. Com totes les gallines, la seua posta depenia del cicle natural del dia i la nit. Però estes eren especials: en lloc de pondre ous corrents, generaven partits amistosos de futbol, un producte divertit que agradava molt, i per això es van anar expandint per la resta de l’Estat.
Les gallines eren camperes i es movien lliurement per tot el territori espanyol. Cada vegada, els seus ous despertaven major entusiasme. A Catalunya, este entusiasme es va transformar en competició amb la Copa Macaya (pel cognom del seu patrocinador), el primer campionat oficial de futbol disputat a Espanya, entre 1900 i 1903. Es jugava en format de lliga entre clubs principalment barcelonins i de les rodalies (encara que estava oberta a qualsevol equip que s’hi inscriguera). La primera edició (1900-01) la va guanyar l’Hispania Athletic Club davant el FC Barcelona. Este torneig va marcar l’inici del futbol organitzat a l’Estat i esdevingué el precedent del Campionat de Catalunya, instaurat el 1903 i disputat fins al 1929.
Aquell mateix any, el 1903, una de les gallines va començar a pondre ous daurats en forma de Campionat d’Espanya (que des de 1905 coneixem com la Copa del Rei). Els primers ous els va posar a Madrid, a l’hipòdrom de la Castellana, on durant uns pocs dies es reunien els escassos equips participants procedents de diferents punts de la geografia espanyola. Aquella competició encara tenia un caràcter força artesanal: la participació era reduïda, el format variava segons les circumstàncies i no sempre acudien tots els equips convidats. Però era l’únic torneig d’àmbit estatal. Cada partit oficial era un ou d’or: menut, escàs i valuós, esperat amb passió. I l’any següent, la gallina en tornaria pondre més.
Per criar i custodiar esta gallina prodigiosa es van fer diversos intents d’organitzar una granja estatal. El procés va culminar el 1913 amb la constitució de la Real Federación Española de Football (actual RFEF), que va assumir la tasca d’ordenar i gestionar el creixent galliner futbolístic.
El 1920, la granja va rebre la llum d’un primer focus internacional: els Jocs Olímpics d’Anvers, organitzats pel COI. Per primera vegada, la selecció espanyola hi va participar i va conquistar la medalla de plata. L’èxit va provocar una gran eufòria i va demostrar que la llum dels grans tornejos estimulava la posta d’ous d’or de la gallina.
Deu anys més tard, el 1930, la FIFA va encendre un focus encara més potent amb la creació de la Copa del Món de seleccions, coneguda com el Mundial. A partir d’aquell moment, els Jocs Olímpics i el Mundial van començar a compartir protagonisme en l’escenari internacional. Més focus, més visibilitat i, per descomptat, més ous d’or.
El pas definitiu cap a la producció industrial de la granja va arribar la temporada 1928-29 amb la creació de la Lliga espanyola. Per primera vegada, la posta quedava planificada amb un calendari fix, jornades setmanals i una regularitat garantida. Jornada rere jornada, la gallina ponia ous d’or cada cap de setmana. Ja no es tractava d’un esdeveniment excepcional, sinó d’una producció sostinguda. La cistella començava a omplir-se amb una abundància desconeguda fins aleshores.
El 1955, la UEFA va encendre un nou focus amb la creació de la Copa d’Europa, l’actual Champions League. El Real Madrid CF, liderat per Alfredo Di Stéfano, va guanyar-ne les cinc primeres edicions i es va convertir en el gran referent continental. El franquisme va comprendre ben aviat que aquella gallina dels ous d’or també podia ser una valuosa eina de projecció política.
Esta connexió entre futbol i poder es faria encara més evident amb l’Eurocopa de 1964. Quatre anys abans, el règim havia impedit que la selecció espanyola disputara els quarts de final contra la Unió Soviètica per motius ideològics. En canvi, quan el torneig es va celebrar a Espanya, les autoritats franquistes el van convertir en un aparador de fortalesa i legitimitat internacional. Francisco Franco va presidir la final al Santiago Bernabéu i la victòria de la selecció espanyola fou presentada com una mena de triomf simbòlic sobre el comunisme en plena Guerra Freda. La gallina continuava ponent ous d’or; però eren uns altres qui decidien quin significat donar-los i com aprofitar-ne el valor.
Amb el pas dels anys, els focus que il·luminaven la granja es van multiplicar: supercopes, competicions europees secundàries, tornejos intercontinentals de clubs… Cada nou torneig augmentava la producció i unflava el pastís. Cada ou era un partit; cada focus, una competició; cada temporada, un negoci més gran que l’anterior.
Durant dècades, la RFEF havia controlat directament la major part de la producció de la granja. Però el 1984 el galliner va ser reorganitzat. Va aparéixer una nova administradora: la Liga de Futbol Profesional (LFP), encarregada de gestionar, comercialitzar i distribuir els ous més valuosos, els generats per les dues lligues professionals.
Els últims anys, però, la lògica del creixement sembla haver-se accelerat. La temporada 2019-20, la RFEF va transformar la Supercopa d’Espanya en una fase final a quatre equips i en va traslladar la celebració a l’Aràbia Saudita. Per primera vegada, una competició concebuda com a nacional generava bona part del seu valor econòmic a milers de quilòmetres del lloc on havia nascut. El pastís continuava unflant-se, encara que cada vegada s’elaborava més lluny de la granja.
Per la seua part, la UEFA va crear la temporada 2020-21 una tercera competició de clubs, la Conference League, amb l’objectiu d’oferir oportunitats internacionals a més equips. Alhora, va reformar la Champions League ampliant-la fins a 36 clubs i augmentant el nombre de partits en la fase inicial. Més partits, més ous d’or, més pastís.
La FIFA tampoc no ha volgut quedar-se enrere. El Mundial de Clubs de 2025 ha passat a reunir 32 equips i es disputarà cada quatre anys, mentre que el Mundial de seleccions s’ha ampliat fins als 48 participants. S’encenen nous focus alhora que la llum dels ja existents s’intensifica. El sistema no substitueix res; simplement acumula.
Cada focus incrementa la producció i cada organisme (RFEF, COI, LFP, UEFA i FIFA) reclama la seua part del pastís. La granja ja quasi no coneix la foscor: sempre hi ha algun torneig en marxa, algun partit per disputar o algun ou d’or per recollir. Però fins quan podrà continuar creixent el pastís sense esgotar la gallina? Perquè la gallina, per molt màgica que siga, no és inesgotable.
La llum ja quasi no s’apaga mai. I el problema no és només la falta de foscor i descans necessària per produir ous de qualitat, sinó també l’excés de calor que s’acumula a la granja i que amenaça el sistema mateix.
Ens trobem davant d’un punt de sobreescalfament? Els tornejos se solapen, els calendaris s’allarguen i la gallina continua ponent ous d’or sense descans. Però tota producció intensiva té un cost. Si la pressió continua augmentant, el sistema s’exposa a tres riscos clars: a) un increment de les lesions i del desgast físic i mental dels futbolistes, obligats a disputar cada vegada més partits; b) una desconnexió progressiva d’una audiència saturada per la proliferació de competicions; i c) una pèrdua de qualitat que acaba banalitzant el valor mateix de la competició.
- En primer lloc, els futbolistes suporten temporades cada vegada més llargues, amb menys temps per a la recuperació física i mental. Les lesions s’acumulen, el desgast es cronifica i la pressió constant esdevé difícil de sostenir. Alguns argumenten que això forma part dels elevadíssims salaris que perceben. Potser sí, però reduir el debat sobre la salut i el rendiment esportius a una simple qüestió econòmica és una simplificació excessiva.
- En segon lloc, la qualitat de la competició corre el risc de deteriorar-se. Quan cada focus multiplica els partits sense límit, els ous d’or perden part del seu valor simbòlic i els tornejos que abans eren excepcionals es converteixen en rutines repetitives. Allò que era esporàdic i extraordinari ha passat a ser habitual. Sense pausa ni mesura, el pastís continua creixent, però pot acabar tornant-se insípid o, encara pitjor, indigest. I això posa en perill la mateixa gallina que el fa possible.
- En tercer lloc, la proliferació d’esdeveniments i la sobreexplotació de la gallina generen un flux constant cada vegada més difícil d’assimilar. L’afició ja no espera amb expectació; consumeix de manera gairebé compulsiva. I, amb este ritme frenètic, es corre el risc de saturar-la, d’atipar-la i, qui sap, fins i tot d’acabar provocant-ne la desconnexió de l’afició.
Potser la moral de la faula d’Isop, adaptada al món del futbol, és ben clara. La gallina continua ponent sense parar i el pastís continua creixent. L’expansió constant (amb competicions cada vegada més llargues i, ara, amb un Mundial del 2026 que serà el més gran de la història) obliga a plantejar-se si el sistema no ha entrat ja en una fase de sobrecàrrega. Caldria començar a preocupar-se per regular la intensitat dels focus i garantir períodes de descans, tot cuidant els jugadors i preservant, alhora, l’entusiasme de l’afició. Només així el model podrà ser sostenible a llarg termini.
Si el futbol vol continuar sent una festa i no una rutina, una font d’emoció i no d’excés, convé recordar que fins i tot la gallina dels ous d’or necessita foscor i tranquil·litat per reposar i continuar ponent. Arranca el Mundial més gran de la història i, fent una ullada enrere, hom es pregunta fins a quin punt pot unflar-se el pastís… i què passarà amb la gallina si se li continua exigint que ponga sense descans.
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València
