Recorde que en una ocasió, fa uns quants mesos, un amic em va dir: ja no et deuen quedar adjectius que pugues aplicar a Mazón. I tenia tota la raó del món. Va arribar un moment en què se m’havien esgotat totes les possibilitats de referir-me a l’innomenable i ja no trobava en els diccionaris de sinònims més paraules per a descriure semblant personatge. Aquests dies, rellegint tots els textos que vaig escriure l’any passat de cara a publicar-los en un volum recopilatori, he volgut llistar totes les maneres que vaig utilitzar per a definir el meu paisà. He de dir que són trenta els articles en els quals directament o indirectament faig alguna referència a l’expresident valencià. Per descomptat, no tots són monogràfics sobre ell, però en el recompte incloc tots els escrits en què, encara que siga només de passada, hi ha alguna al·lusió a aquest senyor que canta millor que presideix.
Evidentment, l’inventari és molt extens. És obvi que no puc reproduir ací la frase sencera en què vaig fer servir cada epítet, que és un adjectiu qualificatiu explicatiu que no funciona com a especificador respecte del substantiu que acompanya i que no modifica ni l’extensió ni la intensió del nom, sinó que s’hi afig per motius emfàtics. Tampoc puc copiar-hi totes les oracions en què vaig emprar una paràfrasi, que és com anomenem en lingüística una explicació ampliada per a fer més intel·ligible allò que es vol expressar. Per tant, la tirallonga de formes amb què vaig referir-me a aquest individu, descontextualitzada, podria semblar ara un reguitzell de greuges, però no ho és en absolut, perquè encara que el meu conveí no siga sant de la meua devoció, absolutament mai la meua intenció és faltar el respecte a ningú en les meues columnes. Comprovar-ho és tan fàcil com anar al text original i constatar que, en el context i en aquell moment, eixos mots tan sols pretenien destacar, estilísticament, una propietat inherent, prototípica o característica de qui per a mi és un dels més grans mentiders de la història recent del nostre país.
Efectivament, si alguna cosa va caracteritzar Mazón des del 29 d’octubre de 2024 fins a la seua dimissió en diferit el 3 de novembre de 2025 va ser, sens dubte, la mentida, i per aquesta raó el gruix més important d’al·lusions destaquen aquesta capacitat de no dir la veritat ni pagant-li: farsant, falsari, impostor, enganyador compulsiu, faceciós, ionqui de l’engany, truà, mentider, el falsari d’Alacant, el falsari major del Regne de València, Pinotxo, el Pinotxo d’Alacant, el Pinotxo valencià, el paladí de la veritat absoluta o més fals que Judes. Per això, en nombroses ocasions i atesa la seua falta d’honorabilitat, el tractament per al càrrec que ostentava va passar a ser Molt Mentider, però també Molt Covard, Molt Impresentable, Molt Mentider, Gens Honorable o Molt Culpable.
No hi ha dubte que les fal·làcies d’aquest descarat van provocar molt de mal, especialment als familiars de les persones que van perdre la vida per culpa que el Govern valencià no avisara amb antelació de la quantitat d’aigua que baixava per barrancs i rius. Per no estar on havia d’estar com a màxima autoritat del País Valencià el vaig catalogar de president absent, fugisser, omnipresent, el desaparegut, miserable, imprudent, inepte, incompetent, incapaç, impresentable, nefast… La falta de sensibilitat que en tot moment va mostrar davant una catàstrofe de tal magnitud el va fer valedor d’adjectius com ara insensat, insensible, ingrat, desvergonyit o canalla, un ésser absolutament menyspreable que va meréixer també aquests altres descriptors: abjecte, impúdic, un subjecte tan miserable i amb tan pocs principis i valors, mesquí, infame fastigós, pocavergonya, manipulador compulsiu, miserable rialler, l’amoral d’Alacant, abominable, insensat que ha venut l’ànima al diable, filibuster major del regne o nauseabund cap del Consell.
Cínic, perdonavides i petulant per burlar-se de tots els valencians amb sorna durant els tretze mesos en què va ocupar el càrrec immerescudament, una cosa impròpia d’un representant públic, però que en el seu cas tampoc hauria de sorprendre tant per dues raons molt senzilles. D’una banda, per la seua falta de formalitat i serietat: tocacampanes, poca-solta, titella, titella faller i foguerer, ninot, mamarratxo, taral·lirot, tararot, pallasso amb corbata, tarambana, espantall, el pagafantas alacantí, meninfot, meninfot provocador o esguerro. D’altra banda, perquè no sembla un home molt intel·ligent: neci, cretí, brivall, amb cara de taujà, curt de gambals, babau, estòlid, pocatraça, borinot, llanut ignorant, trompellot, talòs, totxo, cap de suro, obtús o estaferm.
La idea que estem davant una persona insignificant i mediocre la vaig expressar amb aquests substantius tan eloqüents: furtamantes, el figa molla d’Alacant, mumorota, fantasma o mem. En més d’una ocasió vaig manifestar que Mazón era una persona malalta (bipolar, tocat del perol, sociòpata de llibre, psicòpata de frenopàtic), covarda (el cagarri alacantí, la rata més covarda del País Valencià com va dir per televisió la dona d’una de les víctimes de la gran desgràcia) però que, alhora, fa gala de ser valenta (pinxo, ufanós), que s’aprofita dels altres (sangonera), que porta desgràcia (malastruc, ominós subjecte, destructor) o, directament, roïna i indesitjable (belitre, plepa). Si fora un animal, seria un garrí o godall.
Entre els molts errors que va cometre Mazón el Noquejat el dia dels fets hi hagué no suspendre el dinar que tenia amb una amiga periodista en un conegut restaurant de València i pel qual va passar a ser conegut com el president, el comensal vip o el marqués d’El Ventorro. Que el senyor Malson és un assidu dels establiments de restauració de luxe és una cosa que ja sabíem per la celebració del seu sant l’any 2023 en un lloc destacat a Cocentaina (el Comtat), on deduïsc que el sant golafre es va comportar com un escuracassoles, un fartó, un gormand o un voraç.
Sobre la vida personal del susdit, a banda d’haver nascut a Alacant, per cert, un alacantí ben poc il·lustre, cal dir que fou el cantant del grup Marengo i ara ja excantant. També sabem que sempre s’expressa únicament en castellà, és a dir, que és monolingüe profund, la qual cosa l’ha convertit, juntament amb el seu anticatalanisme furibund, en el president més antivalencià de la història de l’autonomia, tot i que molt sovint ell mateix es venia com el bon samarità, però jo diria que més aviat ho feia en qualitat de mamporrero de Vox. En aquest sentit, es va llevar la careta i en més d’una ocasió va actuar com un negacionista climàtic, un terraplanista del canvi climàtic, un racista empedreït, un machirulo o un macho alfa, tot un autèntic provocador.
El polític més caricaturitzat de les últimes Falles, exemple de la infàmia política, ha sigut un dirigent amb més cara que esquena. Un senyor que és un barret de rialles, de cuyo nombre no quiero acordarme, o sí, Carlos Mojón, Mazón el Covard o el Mentider, un home que mitjançant el seu cognom va proferir estupideses mazòniques o destarifos mazònics a mansalva.
Després d’aquest ardu i difícil esforç de creació literària per tal de no repetir-me com l’allioli va arribar la publicació de l’últim àlbum de la cantant Rosalía i em va xafar la faenassa que havia fet durant tant de temps, ja que l’artista internacional, amb una cançó, La perla (que durant unes hores va sonar com a rerefons del vídeo de l’últim Ple al capdavant del Consell que el mateix Mazón va penjar en Instagram), va ser capaç de descriure impecablement i com ningú altre ho ha fet fins ara el personatge objecte d’estudi. Ara, cada vegada que escolte el tema, em ve al cap la figura de l’expresident, i és inevitable perquè la composició s’ha convertit ja en la banda sonora de per vida d’aquesta perla d’a xavo que,com diu la catalana, no referirse a él como icono sería para él una… narrativa reduccionista, ¿me entiendes?
Fins ací el repàs a les múltiples formes i maneres d’al·ludir al segon president més breu en la història de l’autogovern valencià. Com és sabut, en l’actualitat es troba desterrat a Alacant en qualitat de simple parlamentari que va als plens de les Corts a votar i poc més, sembla com si estiguera desaparegut i la terra se l’haguera engolit, ningú en parla i de vegades fins i tot tinc la sensació com si no ens haguera governat mai. Fa uns dies llegia una notícia que deia que el PP prepara el terreny perquè Mazón deixe l’acta de diputat i, si no ho fa, l’expulsaran al grup mixt. Segons sembla, els seus companys pretenen convidar-lo a abandonar l’escó per tal de poder passar pàgina com exigeixen les associacions de víctimes de la DANA, i també pel fet de considerar que la seua presència en les Corts perjudica la imatge de canvi de cicle que vol projectar Pérez Llorca. No m’equivocava, doncs, quan parlava de la rèmora de Mazón com un personatge radioactiu políticament. Varietat i sinonímia, perquè després diguen que el valencià, el nostre tresor, no és una llengua ben rica, genuïna i atractiva. Riquesa lingüística a cabassos.
