El 13 de juny passat, a l’Ocubre Centre de Cultura Contemporània, es va fer un merescudíssim homenatge de commemoració a Francesc Ferrer Pastor, «l’home que xiuxiuejava paraules», quan fa vint-i-cinc anys del seu traspàs. Durant la guerra, per Castelló de la Plana i per les terres de l’Ebre, on es va fer la batalla de l’Ebre, una carnisseria militarista causada pels feixistes i nazis contra la República democràtica, ell s’anotava les paraules que sentia, en català, diferents de les del valencià del seu poble, la Font d’en Carròs, a la Safor…, per la qual cosa, Ferrer Pastor mai va posar en dubte la unitat de la llengua i la cultura catalana que inclou de ple la del País Valencià, del Carxe, Guardamar i Oriola fins a la Sènia, Alcanar, i fins a Salses, de Fraga a Maó i l’Alguer. Va defensar aquesta unitat de tot el domini lingüístic catalanoparlant o valenciano-catalanoparlant amb ungles i dents; de fet, al primer full del seu Diccionari, posava la resolució de les Real Acadèmies Espanyola i de la Història, tot i que alguns incultes, ignorants o cínics, la tornaven amb un sobre perquè no hi estaven d’acord i s’obsessionaven a voler saber més de filologia i d’història que els que han estat tota la vida estudiant i investigant, com havia fet el professor Manuel Sanchis Guarner, en La llengua dels valencians i en el Diccionari Català-Valencià-Balear... Com havia fet, Ferrer Pastor, que, sense estudis universitaris, va aprendre el valencià/català, va treure’s el títol de mestre de valencià a Lo Rat Penat dels anys cinquanta i va ser professor de València durant la dictadura. Com va assenyalar Maria Conca, va llegir els clàssics per tal d’espigolar els mots i fer un diccionari rigorosament i seriosament elaborat.
La declaració dels acadèmics de llengua i història de la RAE, sobre la llengua dels valencians, era ben eloqüent j clar, en afirmar, en castellà que «el valencià és una variant dialectal del català. És a dir, de l’idioma parlat a les Illes Balears, a la Catalunya francesa i espanyola, a la Franja d’Aragó, a la major part del País Valencià, al Principat d’Andorra i a la ciutat sarda de l’Alguer»… També en rebutjar i considerar aberrant una politització espúria feta per l’extrema dreta espanyolista i anti-valenciana per tal de dividir i exterminar el valencià/català; per eliminar-lo completament de la faç de la terra; des d’aquestes benemèrites acadèmies no s’entenia com es podia atacar la unitat de la llengua catalana i insultar i agredir a les persones que s’havien passat la seua vida estudiant la llengua i la història en arxius i documents. No obstant això, l’actual president de la Generalitat Valenciana, un incompetent en tots els àmbits de la vida, nega i renega, com si fos analfabet, ignorant i cínic, que el valencià/català siguen la mateixa llengua… gosaria negar que l’andalús i el castellà són la mateixa llengua? Escup contra la unitat de la llengua, contra tots els departaments de romanística del món i contra el coneixement científic acumulat pels autors dels diccionaris, estudis, recerca, des d’un terraplanisme lingüístic insultant… No pot seguir essent president del País Valencià un safanòria que no sap fer la 0 en un canut o simula amb la intenció de carregar-se el valencià/català.
Perquè, no cal dir, quan més esquarteren un idioma, més insignificant el fan, com fan, sense cap escrúpol, els negligents, immorals, indecents, irresponsables i coneguts genocides (culturals, lingüístics i ambientals) que mal governen l’actual Generalitat Valenciana. L’actual Consell Valencià està en mans de colons de la metròpoli, que volen impedir que a la ciutat d’Alacant s’estudie en valencià en voler excloure i extirpar el valencià en declarar-la ciutat castellanoparlant. Per a aquesta gentola impresentable, el valencià/ català és una pesta que cal erradicar; aquests actes d’il·legalitat, com l’estrangulament pressupostari de l’AVL, de manera ignominiosa com a barruts i corruptes integrals que són, vulneren els drets humans fonamentals de la gent valencianoparlant i van en contra de la “seua” pròpia Constitució, l’Estatut i la LUEV… Observem, amb tristesa, còlera i estupor, que després de la vergonyosa consulta per eliminar el valencià, només fan que fer trampes, falsejar el resultat de la votació i discriminar les famílies de totes les comarques valencianes, sobretot les d'”origen” “aragonés” o “castellà”, ja que en les consideren ciutadania de segona o de tercera, perquè no s’estudie el valencià/català. Ho fan i es nota moltíssim per un odi profund, dens i malaltís, per un sectarisme i fanatisme neofranquista, d’arrel nazi, concretament de les SS que cremaven els presoner a les cambres de gas, com a forma d’exterminar-los del tot…
L’amic Josep Miquel Bausset, ha escrit un article sobre la vida i l’obra de Francesc Ferrer Pastor, com quan era molt jove va entrar a treballar a una impremta, com al diari Levante es va fer malbé una mà, com va treballar també a Las Provincias i després va crear la seua pròpia editorial, ara coneguda com a Denes, per fer els diccionaris que va fer a finals dels anys seixanta i principis del setanta i engrossir el cabal de la llengua sencera que compartim valencians, catalans i balears… Maria Conca va explicitar l’amistat que tenia amb Ferrer Pastor, la seua insubornable defensa de la catalanitat del valencià/català del País Valencià, com era un fervent seguidor de Les Normes de Castelló de 1932, que anaven en el sentit de coordinar-se amb les propostes de modernització de la llengua que havia fet Pompeu Fabra per preparar-la per a tot el segle XX, XXI i següents, tot i que això no li impedia enriquir el cabal lingüístic català des de l’aportació valenciana. .
Aquest acte de l’Octubre, no hagués sigut possible sense la col·laboració entusiasta del seu fill, Francesc Ferrer Escrivà, Anna Gascó (d’ACPV), Silvia Vilanova, Anna Ballester, Maria Conca, Yago Carrilero, Empar Millet i Vicent Artur Moreno, que ha fet i coordinat el guió com a excel·lent expert en comunicació audiovisual van fer una taula redona i… A l’entrada de l’Octubre hi hagué, durant unes setmanes, una exposició sobre Ferrer Pastor, l’autor del Diccionari valencià-castellà i castellà-valencià, el del Diccionari de la Rima, el de les Paraules del Diccionari General, 1985 absents del Diccionari Fabra, 1986, 22a edició, que recentment s’ha recollit en l’obra L’aportació de Ferrer Pastor a la lexicografia catalano-valenciana, Denes, editorial; al soterrani, alhora, hi havia l’exposició del 30 anys de la creació de Vilaweb, una lluita del periodisme en combat contra les falsedats, les manipulacions i les mentides de poder, que posa de referents a Albert Camus, Anna Polikoskaia… Vicent Partal va venir uns quants dies a explicar com es va posar en marxa Vilaweb i com ha evolucionat en 30 anys, l’avanç de les noves tecnologies i la intenció de fer un periodisme veraç, de critica al poder, informatiu, crític, formatiu per saber destriar les mentides i, des d’una concepció nacional de Països Catalans.
Des de ben petit, el qui us escriu, després d’un estiu sense wifi i de criança amb els nets, es feia cabòries i molts interrogants i perplexitats sobre la llengua que parlava, el valencià/català, però que no veia escrita enlloc fins que a l’adolescència va arribar a les meues mans el Diccionari de Ferrer Pastor (el blavet i blanquet) i va ser una joia que em feia somiar que potser la nostra llengua podia ser com les altres, les que tenen estat propi i no es plantegen res sobre la seua existència i pervivència; imagine i reconec amb humilitat que, sense cap dubte, no ho feia amb tanta profunditat com se les feia Joan Fuster quan ho explicita en alguns dels seus poemes, Escrit per al silenci i altres, on, imagine que el «cabut» (nom afectuós de a gent de la Font d’en Carròs), Paco Farrer Pastor, hi hagué de fer-se les mateixes o semblants preguntes que jo em feia des que tinc les primeres impressions de la meua vida… Quan, als cinc o sis anys la meua mare em deia, els primers dies d’anar a l’escola pública «nacional», que no li parlés al mestre en valencià, que li havia de parlar en castellà; li vaig dir, suplicant: però, mare, si jo no sé parlar en castellà, què he de fer? La meua mare en va etzibar: «Doncs, no li parlés, perquè tu ets molt tossut i portaràs més llenya (ella pronunciava ‘nyenya’) que un burro forner, que com tots sabeu porta les sàrries plenes de llenya, fins que no en cap més, fins al caramull… No podia pensar, aleshores, que aquells temors existencials davant el lingüicidi feixista sobre la llengua que parlava i encara parle, és que tornarien en ple segle XXI a causa d’uns malfactors, genocidiadors, bàrbars i bandolers que han ocupat el palau de la Generalitat per carregar-se la nostra llengua, dis-li valencià, català, alguerés, lleidetà, rossellonés o tortosí…
Segurament, alguns panxacontents, que sempre van llepant-li les sabates als poderosos i van sempre al sol que més escalfa, mane qui mane, em diran que els governants del Consell «Valencià» estan pels vots que reberen i els pactes que feren, però, en el programa electoral no posaven que prioritzarien la turistificació de València, ni els dinars i sopars sumptuosos sense avisar a la gent que es va ofegar; no estava en el programa electoral que pactarien amb els feixistes i masclistes que neguen la violència patriarcal contra les dones, neguen el canvi climàtic i per tant, van suprimir el servei d’emergències; no estava en el programa electoral que tractarien d’eliminar el valencià/català ni que ofegarien l’AVL… la brutal i criminal negligència de Mazón i el seu desgovern marca una pèrdua de legitimitat política en una societat mínimament democràtica; si tingués una mínima dignitat, vergonya i decència hauria de dimitir immediatament i posar-se a disposició de la justícia; no està legitimat per seguir mal governant com si no hagués passat res, ni hagueren mort assassinades 229 persones i tres desaparegudes… Les morts de Mazón, com titula Esperança Camps el seu assaig sobre les sistemàtiques errades, negligències i irresponsabilitats de Mazón i el seu mal govern, no podem quedar impunes… Cada vegada s’estreny més el cercle de la corda sobre el seu coll. En qualsevol moment hauran de fer-lo dimitir, tot i que sembla que ha perdut l’oremus, perquè les víctimes de la gota freda i la barrancada, no podran recomençar, com les ones de la mar comencen de nou a bategar quan arriben a la vora de la platja… Menys legitimitat tenen encara, quan des del Consell (Mazón, Gan Pàmpols, Rovira…) se’n foten de la gent i la insulten, es burlen dels morts i dels vius, dient que s’haurien d’haver auto-protegit per infusió divina, se’n foten de la música, dels cantants i dels balladors, amb insolències com apagar el so dels vídeos, no lliurar-li’ls a la jutgessa Núria Ruiz Tobarra, mentir-li descaradament, com va fer, Vicente Mompó, per salvar el cul del seu cap; ell va saber salvar als “seus” de la Diputació a mitjan matí, en enviar-los cap a casa, però no va fer que Mazón s’impliqués, responsablement, davant la situació d’alerta roja que hi havia anunciada des d’uns dies abans i des de la matinada del dia 29-O, per tant, també és responsable per la seua irresponsabilitat que no prioritzar els advertiments i alarmes necessàries per salvar les 229 vides i els desapareguts… Un “Consell”, desgavellat i des-legitimat, fet un desori al CECOPI, per molt que les enquestes fetes pels «seus» diuen que els ‘avalen’, no pot continuar espolsant-se les puces… Mazón i el seu Consell d’ineptes, dimissió immediata, per incompetència, crims i negligència total; també per estafar a la gent en seguir el programa dels feixistes en causar un genocidi lingüístic i cultural contra la llengua dels valencians.
