Estem farts de tanta mentida. La mentida i la veritat són dos conceptes que sempre ens han preocupat i ocupat, des del gran Plató a Hanna Arendt, passant pel racionalista Descartes. Tots recordem, i segurament signaríem, la frase atribuïda a Jesús dirigint-se als jueus: “…coneixereu la veritat, i la veritat vos farà lliures”. Per tant, la mentida ens fa esclaus? Així, sembla que el complidor Sòcrates identificava la veritat amb el bé, de manera que qui la coneix ha d’actuar moralment i qui, per contra, omet o tergiversa la veritat, actuarà immoralment. I d’immoralitats i perjuris està la Història plena.
És que la positiva veritat contrasta amb la negativa mentida, tan estesa en moments crítics com els que vivim. Ens advertia Hanna Arendt: “Mentir constantment no té com a objectiu fer que la gent crega una mentida, sinó garantir que ningú crega en res”…, perquè resulta que “un poble que ja no pot creure en res, no pot prendre decisions. Està privat no sols de la seua capacitat d’actuar, sinó també de la seua capacitat de pensar i de jutjar. I amb un poble així pots fer el que vulgues”: tot, resulta mentida o desinformació com a eina de poder.
En el món de la política res no és casual. La mentida convenientment disfressada, per molt fiable que semble, és usada deliberadament amb la clara intenció d’enganyar i embabucar. Es tracta de manipular la veritat, per erosionar la confiança en les fonts d’informació, provocant un escepticisme generalitzat que ens incapacita per avaluar la veracitat de qualsevol afirmació. Exemple: Mazón.
Aleshores, com poder contrarestar tanta mentida? Doncs, amb la veritat, però no és fàcil. Hauria de ser aquesta la funció bàsica del periodisme, de la Justícia i dels governs raonablement democràtics (que no és demanar molt). Però, ai!, hui tot és confús per la mercantilització de bona part de la informació, on la facilitat per a qui té diners de crear o controlar els missatges, per a crear o sufragar mitjans a la carta -virtuals o convencionals-, o comprar bots -falsos humans- replicats massivament en xarxes o en un mal ús de la intel·ligència artificial. Òbviament, la manipulació triomfa entre gent poc formada, sobretot en els més joves.
La possibilitat de que a través d’un ordinador o un telèfon es puga elaborar un relat fals, més l’existència de plataformes per expandir-lo, o la substitució del bon periodisme per opinions interessades, ha fet que l’ús de la mentida es multiplique exponencialment. I qui menteix té el gran avantatge de conéixer per endavant el que la seua audiència espera o desitja sentir.
Existeix la mentida per omissió, quan s’omet un fet important per tal de fomentar una idea errònia –per exemple, dir que Mazón no tenia cap competència sobre emergències-, o la no correcció d’idees errònies preexistents –dir que la UME podia actuar d’ofici-. Està també la mentida intencionada –Mazón estava tot el temps al corrent de tot, o l’AEMET no va avisar de res-. També n’hi ha la mentida blava, una forma de mentida per beneficiar un altre col·lectiu o “en nom del bé comú” –dir que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és catalanista-… En fi, la llista seria interminable.
A casa nostra abunden les mentides més grolleres, i no ens calen sofisticats mitjans i especialistes per desmuntar-les. Però la repetició i, allò que és més greu, fer norma a partir d’elles, com que el valencià és una llengua diferent del català, o que el feminisme ataca els homes, o que els immigrants ens xuclen la sang… és molt greu. Elaborar i difondre falsedats requereix diners –o càrrecs, que també són diners- per pagar mercenaris, alguns d’ells reclutats en el camp acadèmic per donar certa versemblança. Desmuntar les falsedats serà costós. Pagar i plorar.
Però no oblidem que els fets -la veritat- estan més enllà d’acords i consensos interessats o malintencionats. Contra la desinformació cal trobar i buscar el coneixement. No defallim. No deixarem de creure i, si cal, invertirem en la veritat. Perquè la veritat ens fa lliures.
