Narcisistes, competitius i malvats

«L’autor no importa; llegim el text, no l’autor», va dir Barthes, i molts li van donar la raó. Però una cosa és que l’autor dega i fins i tot vulga morir davant de l’obra i una altra cosa és que puga fer-ho. Sempre és en ella més o menys ocult, i la seua presència la modifica substancialment o, si volem, en modifica la nostra percepció: tant se val. Així que, fins fa poc, es tractava, o de saber tot el possible sobre el context de producció de l’obra, perquè molts pensaven que sense això és impossible comprendre-la com cal, o d’intentar ignorar-lo per complet. Com tants altres debats, aquest, que va marcar la teoria literària moderna, ha quedat obsolet, desbordat per la realitat. L’esvaïment de l’autor era possible i de vegades inevitable en altres èpoques, però ja no en la nostra. Avui l’autor forma part indissociable de la mercaderia i està abocat a practicar un feroç exhibicionisme venal. De manera que, per un procés de decantació, ara mateix els únics autors viables són els que estan dotats d’una certa capacitat per a vantar-se. Per als que no la tenen, aquest requisit forçós resulta destructiu. I això, més que qualsevol debat teòric o postulat programàtic, és el que està marcant els camins de l’art, però sobretot els de la literatura, que fins fa poc era un vici més aviat discret.

«És horrible admirar el llibre d’un home i després conéixer-lo, i veure com destrueix tot el plaer que va causar la seua obra amb unes poques postures egocèntriques, de manera que no sols a un li desagrada la seua personalitat, sinó que mai no pot tornar a llegir res d’ell amb una ment oberta. El seu petit ego dolent sempre està espiant-lo a un darrere de les paraules», escrivia en els anys 40 Raymond Chandler al crític literari James Sandoe. «Per quins set sous els idiotes dels editors no deixen de posar fotos d’escriptors en les seues sobrecobertes?» —li deia en una altra ocasió—. «Vaig comprar un llibre perfectament bo, estava disposat que m’agradara, havia llegit sobre ell, i llavors li done una ullada a la foto del paio i òbviament és un complet imbècil, una deixalla realment aclaparadora (fotogènicament parlant), i no puc llegir el maleït llibre. […] He passat per aquesta comèdia de la foto, sé el que li fa a u.» I sobre el mateix tema encara afegia en una carta al periodista Alex Barris: «Odie la publicitat, sincerament. He passat per la roda de molí de les entrevistes i les considere una pèrdua de temps. El tipus que trobe en aquestes entrevistes fent-se passar per mi sol ser un presumptuós a qui no m’agradaria pas conéixer.»

Fins fa relativament poc no és que la discreció beneficiés necessàriament un autor, però era un luxe que es podia permetre. Altres, fins i tot, la van convertir en un actiu (Bruno Craven, J. D. Salinguer, Thomas Pynchon…). Ells o els seus espavilats agents, en vida o pòstumament. Ara difícilment ho aconseguirien. Ara el narcisisme és una de les condicions necessàries per a l’èxit. Qualsevol lector mitjanament avisat ho nota tafanejant entre les taules de novetats de les poques llibreries que queden, on els best sellers van fent-se lloc a colzades, però si no es fia del seu nas, ha de saber que un grup de catedràtics d’economia financera de la Universitat de Florida va arribar a la mateixa conclusió fa tres o quatre anys. Van aplicar al món de l’art el mateix mètode que s’utilitza per a mesurar l’èxit en l’àmbit empresarial, on tindre una autoestima alta i una gran habilitat per a vendre’s és una capacitat provada, i els resultats van ser calcats. Algú que necessàriament ha de saber del tema, Milena Tusquets, ho deia fa poc: «El món literari, en l’actualitat, és narcisista, supercompetitiu i malvat», afirmava. I a continuació afegia temeràriament, mentre celebrava un èxit inusual com a novel·lista i enmig d’una campanya de promoció intensa i prolongada en què s’havia exhibit amb notable impudícia, que «el narcisisme no serveix per a escriure bona literatura». Fullegen vostés la seua celebradíssima novel·la —hi ha qui l’ha qualificat d’«egografia», gènere que alguns lloen sense miraments— i sabran què és una contradicció amb solapes.

Caldrà que parlem algun dia de la diferència que hi ha entre egografia —allò que aquest neologisme vol denominar— i parresia. La impudícia no equival necessàriament a parlar amb sinceritat ni tampoc a revelar la veritat. Reprenent la vella qüestió, el ben cert és que, fins i tot si fórem capaços d’orientar-nos entre tant de despropòsit, conéixer el context de les obres potser ajudaria a entendre-les millor, però rarament les milloraria, perquè el context d’una obra no la vesteix, la despulla. En alguna època, el lector s’apropiava de l’obra amb absoluta naturalitat. El seu sentit, múltiple, el construïa ell i les seues circumstàncies, no l’autor i les seues, que la major part de les vegades havien quedat ocultes per sempre. Ara la cosa es presenta més difícil. El «petit ego dolent» de l’autor al qual feia referència Chandler espia darrere de cada coma, i el que envolta a les obres acaba sepultant-les, juga en contra dels lectors i de les obres mateixes, ha modificat substancialment la manera com uns i altres es relacionen entre si. Chandler i molts altres com ell, amb les seues al·lèrgies, se sentirien inermes davant d’una indústria suïcida que no sols està acabant amb els llibres sinó també amb un cert tipus de literatura.

Joan Dolç
Balanç d’existències