A mitjan setembre, en temps de verema, el guardià del vi ens convida a endinsar-nos de nou en l’entramat institucional de la València foral, arrabassat pels decrets de Nova Planta del 1707. Combatent l’oblit i el silenci estructural, continuem armant-nos amb la memòria de la paraula escrita, que ens mostra com la Corona d’Aragó en general, i el Regne de València en particular, se sostenia sobre una sòlida xarxa d’oficis i càrrecs públics, adaptats a les necessitats sociopolítiques i econòmiques immediates. Entre aquests càrrecs, almenys des del segle XIII, va sorgir la necessitat de designar-ne un per vetllar pels interessos dels productors locals de vinya, responsables de la beguda principal a totes les llars: el vi.
En una època en què l’aigua, treta majorment de pous domèstics, era sospitosa de transmetre malalties, el vi s’ingeria diàriament, en múltiples variants i servia des de font calòrica a remei medicinal en forma de suc de raïm fermentat. Els gustos eren diferents: els vins dolços i blancs superaven en prestigi els negres amb solera. Al cim de la jerarquia hi figurava el vi grec, un producte d’importació reservat a les corts reials, als grans nobles com els ducs de Gandia i al patriciat urbà més ric. L’oferta de vi era molt àmplia, ja que la vinya, junt amb el cereal i l’olivera, es conreava a gran part del Mediterrani. Així les coses, veiem el cas particular de la ciutat de València.
Des de la conquesta, la monarquia concedí tot un seguit de privilegis als ciutadans de València sobre el regne per atreure colons i assegurar l’abastiment. En aquest marc, el mercat del cereal i la vinya gaudí d’una regulació especial com a forma de manteniment de l’ordre públic. Inicialment gestionades per la monarquia, les competències foren parcialment transferides al govern urbà durant el regnat de Pere el Gran, aprofitant que el consistori tenia més capacitat per supervisar fraus sobre la quantitat i qualitat del vi. Seria Jaume II, el 1324, qui cedí formalment al consistori el càrrec del guardià del vi.
A partir d’aleshores, cada any, el 14 d’agost, el Consell General celebrava l’elecció del guardià del vi i de la verema entre dotze candidats, un per cada parròquia. La sort dels redolins decidia qui assumiria el càrrec, que jurava solemnement l’endemà, festivitat de Santa Maria. Al seu costat, dos custodis de la verema i del vi l’assistien, mentre que un notari-escrivà registrava cada albarà, mesura i infracció.
La principal tasca d’aquesta administració era controlar l’entrada de vi a la ciutat i imposar multes, ja que a València, seguint la tradició de les ciutats catalanoaragoneses, prohibia l’accés de vi procedent de fora del seu terme general durant períodes concrets de l’any. Habitualment del 28 de setembre, festivitat de Sant Miquel, fins a la festa de Pentecosta, quan es canviava d’exercici polític. A més a més, en determinades conjuntures es protegia als productors residents urbans davant els vins de millor qualitat, com els de Morvedre, o els provinents de senyorius particulars, malgrat estar inserts en terme general de la capital valenciana. I, per descomptat, que no entraren vins de més enllà, com el d’Alcoi, el d’Ontinyent o el vi blanc de Villena.
Ara bé, totes aquestes normatives no evitaven irregularitats en les tasques del guardià del vi. De fet, en 1370, les sospites de mala praxi exigiria anualment als jurats a comprometre’s personalment en el seu jurament institucional d’accés a la magistratura a fer complir la legislació vigent sobre el vi. És a dir, l’executiu de govern assumia la supervisió directa de l’ofici. Competència practicada en juliol de 1492, quant restava un mes per finalitzar el seu exercici, revocaren de l’ofici al pellisser Joan Gombau per certs abusos, després d’haver avisat al seu escrivà que no signarà l’entrada de vi de fora de la contribució encara que així li ho ordenarà aquell. Per la mateixa causa, en maig de 1496, el govern valencià revocava a Joan Romero.
Eren temps en què la incompetència en el desenvolupament d’un ofici públic tenia conseqüències, i en què, lluny de qualsevol sensibilitat mediambiental, el consum de productes de proximitat preservava els interessos de les elits valencianes sense complexos. Aquestes, tot i actuar per interés propi projectaven un discurs identitari reforçant la cohesió urbana i sostenint l’estructura política i econòmica de la capital i del regne. No era un sistema perfecte, el guardià del vi no ho era, però sí un precedent tangible de la possibilitat de conciliar interessos interns i fer confluir ideologies en una situació d’emergència.
Avui, la mala praxi governamental gaudeix d’impunitat. Cedim, sistemàticament, els nostres mercats, els nostres recursos i, fins i tot, les nostres decisions polítiques a interessos externs, a elits alienes. Abans de 1707 s’imposaven els interessos locals sense demanar permís, perquè teníem sobirania per a fer-ho. Potser ha arribat l’hora de tornar a fer-ho, de tornar-la a tenir, abans que no ens quede res propi per defensar.
Bibliografia
Frederic Aparisi Romero “La producción y el consumo de vino en el mundo rural valenciano durante la baja”, en Patrimonio cultural de la vid y el vino, coord. per Sebastián Celestino Pérez, Juan Blánquez Pérez, Vol. 2, 2013.
Frederic Aparisi Romero, De l’arada a la ploma : les elits rurals del País Valencià a l’edat mitjana, Madrid, CSIC, 2025.
Juan Vicente García Marsilla, La taula el senyor duc. Alimentació, gastronomia i etiqueta a la cort dels ducs reials de Gandia, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 2010.
Garcia Marsilla, Juan Vicente. Food Consumption in Medieval Iberia. A socio-economic Analysis, 13th-15th Centuries, Routledge, 2022.
