Els plans de descarbonització de la Unió Europea urgeixen a multiplicar la generació d’electricitat renovable abans de 2030. Cada cop queda menys temps per evitar els pitjors impactes de l’escalfament global i cal reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle al preu que siga.
Però també és una realitat que el canvi climàtic ja és una realitat i que impactarà molt durament en l’agricultura i, de forma especialment remarcable, a tota la conca mediterrània. I sí d’ací a vint o trenta anys, la urgència no és produir energia sinó aliments? Ens podem permetre hipotecar una part significativa del sòl fèrtil valencià en les presses per acomplir amb els objectius de la transició energètica?
La pregunta següent és molt difícil de respondre, en primer lloc perquè no hi ha cap estudi que haja calculat la suficiència alimentària del País Valencià. Aquest concepte implica saber quina és la capacitat dels valencians per alimentar-nos a nosaltres mateixos –una volta sumada la producció pròpia, menys importacions i exportacions- i és clau per tal de desenvolupar polítiques de seguretat alimentària. Els experts asseguren que, per anar bé, s’hauria de predisposar d’entre el 40 i el 50% dels aliments de producció pròpia.
Al 2015, l’Institut Ignasi Vilallonga va proposar fer l’estudi de forma conjunta al País Valencià, Catalunya i les Balears, però la conselleria d’agricultura valenciana va vetar la seua part. Així, per exemple, a Catalunya saben que només produeixen el 40% dels aliments que necessiten. A les Balears, aquesta xifra cau fins al 12% i ha servit per encendre les alarmes dins de l’administració.
Al País Valencià, hi ha la percepció que el sector agrícola és molt potent, per la gran tradició llauradora i capacitat exportadora, però aquesta podria ser un clixé del passat sense suport en l’actualitat. De fet, el País Valencià lidera l’abandonament de terra cultivada arreu de l’estat des d’inicis de segle i només el 2022 es van perdre 6.437 hectàrees.
«Fins ara la pèrdua de terra cultivada es veia compensada pels avanços tecnològics i una major productivitat, però ja fa alguns anys que açò no és així –alerta el secretari general de la Unió Llauradora, Carles Peris. La inestabilitat climàtica està afectant les collites i ja no es produeix com abans». I Peris es pregunta: «Potser en un escenari mundial estable no hi ha problema, però i si no és així? Què fas si hi ha una situació de guerra o una pandèmia?»
L’amenaça solar
A les múltiples causes de la crisi de l’agricultura valenciana ara s’hi ha sumat el boom de parcs solars en terres agrícoles, en alguns casos de gran fertilitat, com és el cas del polèmic projecte Magda, a la Plana Alta. Segons les dades de la conselleria de Territori a les quals ha tingut accés el Diari La Veu, si finalment s’executen tots els parcs solars que actualment estan en tramitació –i sense comptar que n’apareguen de nous- es destruirien 16.483,7 hectàrees amb capacitat agrícola. Aquesta xifra suposa un poc més del 2% de la superfície cultivada actualment al País Valencià i triplicaria les terres abandonades el 2022.
A més, les àrees amenaçades es poden repartir de la següent manera: 668,8 hectàrees de Molt Elevada Capacitat Agrícola, 3.994,5 d’Elevada Capacitat Agrícola i 11,775,4 de Capacitat Agrícola Moderada.
Aquesta classificació fa referència al potencial de la producció agrària que s’aconsegueix calculant diferents factors, com el gruix del sòl fèrtil, la pedregositat, pendents, etc., segons una metodologia estandarditzada a escala internacional. I va ser inclosa en la cartografia elaborada per l’Institut Cartogràfic Valencià, independentment de la situació d’explotació actual de les terres o el rec.
La capacitat productiva o la rendibilitat d’aquests terrenys, òbviament, dependrien de molts altres factors, però és possible fer-se una idea extrapolant els càlculs de producció ecològica al País Valencià. Aquests són de 241.399 tones d’aliments cultivats en 153.503 hectàrees, o siga, 1,6 tones per hectàrea aproximadament. Si ho multipliquem per les 16.000 hectàrees dedicades a la producció elèctrica, estaríem perdent el potencial de 26.000 tones d’aliments anualment. Si es té en compte que el consum mitjà de fruita i verdura fresca és d’uns 150 quilos per persona i any, estaríem parlant de garantir l’alimentació de 173.000 persones.
Debat de prioritats
Si és poc o molt és una qüestió de prioritats i també, és clar, d’alternatives. Mentre poden buscar-se altres ubicacions per a les plaques solars, l’agricultura només pot practicar-se en la terra fèrtil.
I aquest debat, encara que al País Valencià siga pràcticament inexistent, està molt present a altres països. Esdeveniments com la pandèmia o la guerra d’Ucraïna, que han deixat palesa la fragilitat de cadenes de subministraments transcontinentals, han accelerat la preocupació pel que serà una de les fonts dels conflictes geopolítics al segle XXI, en un món que ja s’acosta als 9.000 milions d’habitants. De fet, Suècia ha paralitzat el projecte del major parc solar d’Europa per aquesta raó i les autoritats d’Escània, la regió que concentra la majoria de la terra fèrtil del país, ja han avisat que posaran la seguretat alimentària per davant de l’energètica.
Paradoxalment, el Decret 14/20 que regula la instal·lació de parcs fotovoltaics al País Valencià, no menciona la qüestió agrícola entre els supòsits a tenir en compte per tramitat la Declaració d’Impacte Ambiental. L’article 9 defineix els criteris ambientals, el 10 els paisatgístics i l’11 l’eficiència energètica de la instal·lació.
Rosa Pardo, directora general de Política Territorial i Paisatge, reconeix que «és una mancança de la normativa» i defensa la preservació de les terres amb més capacitat agrícola. «De la mateixa manera que es té en compte certa racionalitat quan s’instal·la una fàbrica, i es vigila que tinga accés a comunicacions, energia, industries auxiliars, etc., caldria fer el mateix en la superfície agrícola i no destruir terrenys que serien molt més productius en aquest sector que en un altre».
En una línia similar es manifesta l’editora de la revista Soberania Alimentaria, Patricia Dopazo, qui alerta sobre «la pèrdua de terra fèrtil, que és un tresor a protegir i recuperar». «No hauríem de perdre ni un pam de terra fèrtil perquè això que passa ara amb la sequera no és conjuntural, serà més greu en el futur i açò suposa una vulnerabilitat geopolítica molt gran», continua Dopazo en referència a conflictes com el d’Ucraïna o altres que puguen aparèixer en el futur. Pels mateixos motius reclama «repensar el model agrícola i canviar l’actual exportador cap a un altre més dirigit a l’autoabastiment».
