- Cap a una comarcalització valenciana (I): La problemàtica de la divisió comarcal actual
-
Cap a una comarcalització valenciana (II): Les comarques del nord
Seguint amb la divisió d’aquesta sèrie d’articles en grans regions geogràfiques, continuem amb les terres situades al sud de la cadena muntanyosa de la serra d’Espadà. El territori en qüestió s’estén, de nord a sud, des d’aquesta serralada fins els darrers contraforts muntanyencs del Sistema Bètic, coincidint a grans trets amb l’extensió de l’antiga sots-governació foral de València. Es tracta d’un espai molt heterogeni pel que fa a la geografia, la llengua, el paisatge i el passat històric comú dels pobles que la integren. Els nexes que fan d’unió d’aquestes comarques són la seua pertinença a les conques hidrogràfiques dels rius Túria i Xúquer, que venen a articular en certa manera la relació entre les poblacions que s’hi inclouen, i l’atracció primària i indiscutible que la ciutat de València exerceix sobre tot aquest territori, en el que trobem centres de referència de segona i tercera categoria en el sentit que es troben subordinats al poder d’influència del Cap i Casal.
Podem observar una clara diferència entre la regió interior, de difícil accés i més despoblada, i la zona litoral, amb un relleu més suau, que concentra la major part de la població a més de l’oferta econòmica i comercial de la regió. Aquesta dicotomia interior-litoral també es pot observar en l’origen cultural divers de les contrades que s’hi integren. Primerament, fent el recorregut d’oest a est tenim una zona interior amb característiques pròpies de la Meseta i la seua frontera muntanyenca, que justament es correspon amb dos territoris incorporats després de la formació del Regne de València (la Vall d’Aiora-Cofrents el 1305 i la comarca de Requena-Utiel el 1851) i que van ser poblats en origen per castellans, dels quals mantenen costums i parla semblants als de les àrees pròximes de Castella. En segon terme, tenim una zona muntanyenca prelitoral que s’estén des de les muntanyes del massís de Terol en el Racó d’Ademús i les serres de Gúdar i Javalambre fins als peudemonts de les planures litorals de la vega de València, que ve a correspondre’s amb l’àrea de repoblació majoritàriament de procedència aragonesa arran la conquesta, mantenint a dia de hui un parlar propi amb característiques aragoneses i mots d’origen català que són més abundants com més ens apropem a l’àrea litoral, de parla valenciana. Per últim, queda l’ampla àrea costanera que s’estén des del sud de la Plana de Castelló fins els turons que separen la Valldigna de la Ribera, poblada majoritàriament en temps de conquesta per catalans, sent per tant històricament de parla valenciana. És en aquest espai on es troben els principals pols d’atracció econòmica i comercial, que estenen la seua influència sobre les comarques prelitorals i interiors.
La primera unitat geogràfica que ens trobem des del nord és la vall del riu Palància, un territori molt heterogeni geogràficament parlant en el que hi ha espais molt diversos que determinen les relacions humanes dels pobles ubicats en la zona. Generalment s’identifica la vall alta i mitja com una comarca única, amb tres àrees ben diferenciades, que en diferents propostes de comarcalització apareix anomenada com a «Vall de Sogorb» o «Alt Palància» (o inclús simplement «el Palància»), si bé considerem més adient el segon topònim en contra del primer, per ajustar-se més a la realitat geogràfica de la comarca. La part més occidental, que és la més alta i de clima més extrem, és el «páramo» de Barraques, un altiplà que fita amb la província de Terol en el que es troben les poblacions més allunyades de la capital comarcal: El Toro, Barraques i Pina. Conforme baixem en direcció a la costa ens trobem amb els pobles de l’antiga Tinença de Xèrica, que en temps medievals incorporava a més del municipi homònim els de Benafer, Caudiel i Viver, sent aquest últim un xicotet centre de referència rural per als municipis de la zona. També considerem convenient incorporar-hi les poblacions de La Font de la Reina i Vilanova de Viver, per estar més vinculades històricament a les terres de l’Alt Palància (ja que van pertànyer a l’antic Bisbat de Sogorb i actualment formen part de la mancomunitat de l’Alt Palància), no així amb el cas de Montant, que si bé també guarda una estreta vinculació històrica i comercial amb el Palància, es troba molt més proper al centre de referència de la comarca veïna de l’Alt Millars, Montanejos, en la que «oficialment» s’hi inclouen les tres poblacions.
Seguint cap a la costa deixem a nord i sud dos subcomarques geogràfiques una mica deslligades de la resta de la vall. En la part meridional encarant-nos en direcció als Serrans trobem els tres pobles de l’antiga Tinença de Begís: Begís, Toràs i Teresa, amb els que hom sol agrupar el de Sacanyet amb el seu annexe, Canales, ubicat en les muntanyes que fan de frontera amb Aragó. En la part septentrional queden els pobles de la vessant sud de la serralada d’Espadà: Higueras i Pavías, a mig camí entre l’Alt Millars i l’Alt Palància, i més propers a les terres baixes trobem els de Gaibiel, Matet, Algimia d’Almonesir, La Vall d’Almonesir, Almedíxer, Assuévar i Xóvar, ja en la baixada des de la serra cap a la vall del Palància. De fet, aquest darrer poble té certa vinculació comercial amb la localitat planera de La Vall d’Uixó, notablement facilitada per la carretera que la comunica amb ella a través d’Alfondeguilla.
La part mitja del Palància, que és el sector més proper a la costa d’aquesta comarca i que presenta un terreny més favorable amb un clima més suau és la vall que pròpiament podem dir «de Sogorb». Ací trobem la capital, Sogorb, que va exercir de cap d’un bisbat que va existir fins els anys 60 amb la seua integració en el nou Bisbat de Sogorb- Castelló i que comprenia a més de les terres de l’Alt Palància, les dels Serrans i el Racó d’Ademús. En la mateixa vall que Sogorb es troben les poblacions de Navaixes, Geldo, Castellnou, Soneixa, Sot de Ferrer i Altura, tancant els límits de la comarca pel sud.
La part més baixa de la vall del riu Palància, que incorpora les poblacions valencianoparlants i més properes a la costa, es correspon amb la comarca del Camp de Morvedre. Malgrat que en diversos estudis el nom utilitzat per a la comarca ha sigut el de «Baix Palància» en contraposició al de la part alta, creem convenient mantenir el topònim utilitzat per la Generalitat Valenciana en la seua divisió comarcal. Es tracta d’un nom en certa manera «recuperat», ja que s’utilitza l’antic topònim de Sagunt, Morvedre, vigent fins el segle XIX, i l’afegit «camp», que probablement és la denominació que millor identifica les característiques geogràfiques de la comarca. Malgrat que aquest topònim gaudeix a dia de hui de cert arrelament popular, no existeix cap mancomunitat que agrupe totes les poblacions de la comarca sinó que tan sols n’hi ha dues que funcionen a nivell subcomarcal. De fet, tot i que la unitat comarcal està justificada històricament per la pertinença de tots els municipis a l’antic terme general de Morvedre, sembla que cada subcomarca funciona una mica de forma autònoma, compartint tan sols la influència de Sagunt com a capital i centre de referència comercial de la zona. La primera de les tres subcomarques que integren aquesta unitat és la Baronia de Torres Torres o simplement «la Baronia», amb els municipis d’Algar del Palància, Alfara de la Baronia, Algímia d’Alfara, Torres Torres, Albalat dels Tarongers, Estivella, Gilet, Petrés i Segart. Es tracta d’una subcomarca de transició entre les terres costaneres de regadiu i els contraforts septentrionals de la serra Calderona, que s’obri en la vessant oriental cap a la segona subcomarca, la vall de Sagunt. Aquest nom l’utilitzem per al cas per referir-nos a l’espai central que ocupen Sagunt (amb el Port i el Grau de Sagunt) i Canet d’En Berenguer en la desembocadura del riu Palància, tot enmig de la planura a través de la que es connecten els pobles de la comarca fent de capital per a les dos subcomarques veïnes i arribant inclús a tenir certa influència sobre els pobles situats més al nord de l’Horta de València.
La darrera subcomarca que conforma el Camp de Morvedre és la de les Valls, com se la coneix popularment, encara que també s’han utilitzat històricament altres noms com «les Valletes» o «la Vall de Segó». Es tracta d’una petita foia amb cultius de regadiu oberta a la mar en la que es troben cinc municipis contigus: Quartell, Benifairó de les Valls, Quart de les Valls, Faura i Benavites (a més d’un bon grapat d’antics pobles i despoblats com Benicalaf, Rubau o Garrofera). Tots comparteixen una intensa relació històrica i social, fent d’aquesta subcomarca una de les més sentides pels seus habitants de tot el territori valencià. Hom sol incloure Almenara en aquesta subcomarca per la seua proximitat geogràfica, encara que forma part de la província de Castelló i nosaltres hem decidit agregar-lo provisionalment a la Plana tal i com vam comentar en l’anterior capítol.
Al sud de la vall del Palància trobem altra unitat geogràfica que presenta característiques semblants, la vall del riu Túria. Es tracta també d’un gran espai molt heterogeni amb contrades muntanyenques de difícil accés i poca població en l’interior, un territori amb característiques prelitorals en la vall mitja del riu i per últim les terres baixes amb cultius de regadiu en la que s’hi inclouen les poblacions de referència per a tota l’àrea.
La primera comarca que ens trobem partint des de l’interior és el Racó d’Ademús, un enclavament valencià entre la frontera d’Aragó i Castella-La Manxa conquistat el 1210 pel rei Pere el Catòlic i posteriorment incorporat al Regne d’Aragó fins la seua annexió definitiva al Regne de València el 1259. Es tracta d’una comarca en la que els seus habitants se senten valencians tot i reconeixent la llunyania de València i el marcat caràcter aragonés de la seua parla i els seus costums, donat que es troben a tres quarts d’hora de Terol, i a quasi dues hores en cotxe del Cap i Casal. No presenta cap dubte pel que fa a la comarcalització per motius obvis, encara que ens agradaria destacar el passat vinculat al País Valencià de dues viles veïnes, Santa Creu de Moia (en l’actualitat part de Castella-La Manxa però amb escut quatribarrat) i Arcs de les Salines (pertanyent a Aragó) que connecten la comarca amb la resta del país i que van ser valencianes en temps medievals de forma intermitent i sense absència de disputes fins la seua definitiva incorporació a Castella i Aragó, respectivament. El Racó d’Ademús inclou els municipis de Castellfabib, Ademús (la capital), Vallanca, Cases Baixes, Cases Altes, Torrebaixa i La Pobla de Sant Miquel, a més d’unes quantes pedanies com El Mas del Olmo, Sesga, Val de Sabina, Arroyo Cerezo, Negrón o Torrealta. Donat que la capital té poc més d’un miler d’habitants, els centres de referència comercial de la comarca a l’ús venen a ser Terol, Llíria o inclús Utiel, donada la complexa ubicació geogràfica del Racó d’Ademús.
Seguint el curs del riu Túria en direcció a la costa, la següent comarca que ens trobem és la dels Serrans o la Serrania, tal i com la coneixen els seus propis habitants. La qüestió toponímica és una vella reivindicació d’ajuntaments i associacions de la comarca, que venen reclamant des de fa dècades l’adopció del nom «la Serrania» per al seu ús en mapes i documents oficials ja que «els Serrans» els resulta aliè, sent per tant poc apropiat el seu ús oficial. Si bé la unitat històrica i inclús geogràfica de la comarca és ben clara, pel que fa a la funcionalitat se’ns presenten més dubtes a l’hora de definir els seus límits territorials.
Parlant de la capitalitat, Xelva, que és la cap històric de la comarca, ha perdut gran part de la seua influència sobre la resta de municipis a costa de l’aclaparadora atracció que Llíria exerceix sobre gran part de les localitats orientals de la comarca (entre les que està El Villar, que fa de xicotet centre de referència per als pobles de la rodalia) a l’igual que ocorre amb Utiel en la vessant occidental (amb Sinarques i Benaixeve).
Podem dir que la Serrania està dividida en quatre subcomarques: l’antic reialenc d’Alpont (amb Alpont, La Iessa, Titaigües i Ares dels Oms), el vescomtat de Xelva (amb Sinarques, Xelva, Toixa, Benaixeve, Calles, Domenyo Vell i Loriguilla Vell), la subcomarca del Villar (amb Andilla, Figueroles de Domenyo, La Llosa del Bisbe, Xulilla, Xera i Sot de Xera) i els pobles de transició cap al Camp de Túria (Les Alcubles, Xestalgar, Bugarra i Pedralba). Malgrat la cohesió històrica, geogràfica i inclús lingüística de la comarca, hi ha poblacions serranes que en algunes propostes de comarcalització són incloses en comarques veïnes. De fet, en la divisió de la Generalitat, Sinarques i Xera formen part de la Plana d’Utiel-Requena mentre que en altres propostes Les Alcubles, Bugarra, Pedralba i inclús Xestalgar són incloses en el Camp de Túria (o de Llíria).
La inclusió de Sinarques en la Serrania resulta difícil en l’actualitat atenent el criteri de funcionalitat ja que es troba dins l’àrea d’influència d’Utiel i no té cap connexió directa amb la resta de pobles de la Serrania, pel que seria més convenient mantenir la pertinença del municipi a la comarca de Requena-Utiel. De fet, el municipi va formar part de la mancomunitat de l’Alt Túria (que integra les localitats més occidentals de la Serrania) fins els anys 80, moment en el que l’ajuntament va decidir abandonar-la per passar a formar part de la mancomunitat de la Tierra del Vino, junt amb Requena i Utiel, entre altres. Tot açò, sumat a que Sinarques ha estat sempre un poble valencià i que la comarca de Requena-Utiel va ser incorporada a la província de València el 1851, havent sigut històricament castellana, fa el debat més enrevessat sobre a quina comarca ha de pertànyer aquest municipi.
Amb Xera passa quelcom el mateix. Es tracta d’una població serrana de sentiment però que la seua proximitat a Requena ha influenciat la seua inclusió comarcal en la veïna Plana d’Utiel-Requena. Tanmateix, el cas és més ambigu que en el de Sinarques, ja que Xera sí que està connectada amb la resta de la comarca per la carretera de Xulilla, encara que pertany a la mancomunitat del Tejo (amb Requena i Setaigües) i recentment s’ha afegit a la de la Tierra del Vino, amb la resta de municipis de la Plana d’Utiel- Requena.
