La qüestió de les comarques és un tema que a dia de hui té poca incidència en les preocupacions generals dels valencians i les valencianes. És tot una evidència. L’atur, l’increment dels preus de béns i serveis, l’accés a l’habitatge o la corrupció política són alguns dels temes que indiscutiblement ens tenen molt més pendents de l’actualitat que no pas la funcionalitat d’aquell mapa comarcal que molts hem aprés en l’escola. Tanmateix, si comencem a fer una recerca en notícies i articles de caire local trobem que més d’un i més de quatre ajuntaments o associacions de caràcter cultural han manifestat alguna queixa respecte a la inclusió del municipi que representen en una comarca determinada, sobre el seu nom o inclús respecte a la resta de municipis que la conformen.
Tal volta el cas que més ressò ha tingut és el del passat novembre, quan una reivindicació que estava dècades en peu ha tingut per fi resposta per part de les institucions oficials. Parlem dels recents canvis comarcals que la Generalitat Valenciana ha realitzat en el seu mapa «oficial» i que afecta a diverses poblacions de la zona del Maestrat i dels Ports, a més de l’Horta de València.
Es tracta d’una solució «a mitges» que intenta posar fi al descontent de diversos municipis que no eren inclosos en la comarca que ells mateixos sentien com a pròpia, sinó que eren incorporats, contra tot criteri històric, social o econòmic, en altres comarques junt amb altres poblacions. És el cas de Vilafranca, que passa de l’Alt Maestrat als Ports; Atzeneta del Maestrat, Vistabella i Benafigos, que passen de l’Alcalatén a la comarca que abandona Vilafranca junt amb la Serratella (que abandona la Plana Alta) i la desaparició d’una comarca «fantasma» com era l’Horta Oest per incloure tots els seus municipis (excepte Paterna, que passa a l’Horta Nord) en la comarca de l’Horta Sud, amb la qual s’identifiquen.
I per què diem que es tracta d’una solució a mitges? Doncs perquè aquests canvis no van més enllà dels mapes perquè, per a bé o per a mal, l’actual divisió comarcal utilitzada per la Generalitat a l’hora de realitzar estudis i publicacions no té caràcter oficial ni existeix cap llei de comarcalització vigent.
MAPA 1: Mapa publicat al gener del 2023 amb la incorporació de les modificacions comarcals del Maestrat, els Ports i l’Horta. Aquest és el mapa comarcal vigent utilitzat per la Generalitat Valenciana actualment. FONT: Institut Cartogràfic Valencià.
La societat valenciana, sobretot des dels sectors més conscienciats amb la problemàtica que representen les províncies per a la vertebració del poble valencià com és el valencianisme polític, ha reivindicat des d’abans de la Guerra Civil una estructuració del territori valencià en unitats anomenades «comarques», basant-se en la seua utilització en l’àmbit popular per referir-se a les diferents parts del nostre país.
MAPES 2 i 3: Mapes de les dos primeres propostes de comarcalització al País Valencià. La primera la de Felip Mateu i Llopis, de l’any 1933, i la segona la d’Emili Beüt i Belenguer, del 1934. En ambdós casos s’observa una clara atenció a representar diferents valls, foies i planes que venen a identificar moltes comarques històriques a dia de hui sense reconeixement. FONT: Viquipèdia.
Al llarg del segle XX es van presentar una quinzena de propostes de divisió comarcal, algunes amb més incidència entre la població o en àmbits acadèmics (la de Mateu i Llopis el 1933, la de Beüt i Belenguer el 1934, la de Soler i Riber el 1970 o la de Rosselló i Verger per a la província d’Alacant el 1964) i d’altres menys conegudes (Querol i Rosso el 1946, Sanchis Guarner el 1966, López Gómez el 1970 o Piqueras Haba el 1995). Com a fet a destacar, les propostes de Vicenç Rosselló i Verger (publicada en Ensayo de una división comarcal para la província de Alicante) i la de Juan Piqueras Haba (en Geografia de les comarques valencianes) cercaven una funcionalitat real i en el darrer cas anava acompanyada d’una crítica ben justificada a la divisió comarcal de la Generalitat Valenciana.
MAPA 4: Mapa de la divisió comarcal de Vicenç M. Rosselló i Verger exclusiva per a la província d’Alacant. Va arribar a gaudir d’una gran popularitat, apareixent en diverses publicacions d’abast provincial i compartint en alguns treballs lloc amb la de Joan Soler. FONT: Atlas temático de la Comunidad Valenciana, editat pel Diari Levante.
L’actual divisió comarcal utilitzada per la Generalitat Valenciana va ser publicada el 1988 partint de la proposta comarcal de Joan Soler i Riber. Més bé podríem dir que es tracta de la mateixa proposta però «solventant» algunes incongruències que la proposta de Soler presentava degut a l’obcecació pel criteri lingüístic que mostrava l’autor, que separava poblacions en diferents comarques de forma antihistòrica i en contra de tota relació de veïnatge. Aquest és el cas d’Elda i Petrer o el de Marines i Olocau, arribant inclús a crear una comarca amb únicament dos municipis castellanoparlants: el Vinalopó Mitjà (amb Asp i Montfort), per tal de no mesclar-los amb els seus veïns valencianoparlants de la comarca de les Valls del Vinalopó.
Així doncs, si pel que fa al criteri lingüístic la proposta de Soler i Riber és més que qüestionable, els dubtes sobre la seua viabilitat funcional també se’ns presenten veient casos que ni tan sols en la proposta de la Generalitat es van corregir. Per citar-ne algun: la separació de la Muntanya en dos comarques diferents (el Comtat, amb capital a Cocentaina, i l’Alcoià, amb Alcoi com a capital) quan entre les seues capitals hi ha un contínuum urbà, fet que es va repetir en la Plana (creant la Plana Alta, amb capital a Castelló, i la Plana Baixa, amb capital a Borriana); la antihistòrica divisió de les comarques del Maestrat i els Ports, que ha suscitat la disputa solucionada el novembre o la denominació de les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa, aplicant les designacions utilitzades en geografia per a altitud però en aquest cas referint-se a la latitud, o siga, en la seua posició al nord o al sud en el mapa. No deixem sense mencionar la utilització de topònims inventats i sense cap tradició històrica, com són el cas de l’Alcoià o l’Alacantí (seguint el model català d’utilitzar el gentilici per a la comarca) o denominacions de caràcter geogràfic com el Baix Vinalopó (substituint la del Camp d’Elx) o la de l’Alt Palància (substituint la de la Vall de Sogorb), encara que aquestes darreres han sigut més resolutives per crear consciència comarcal ja que s’evita citar el nom de la capital en el topònim de la comarca.
Com diem, la proposta de Soler i la versió revisada per la Generalitat, resulta poc funcional per una sèrie de casos que posen en greuge diverses poblacions donada la seua inclusió comarcal, la manca de reconeixement d’unitats territorials (el que podríem dir comarques històriques), com poden ser la Valldigna, la Vall dels Alcalans o el Pla de l’Arc, o el nom i/o la capitalitat de la comarca en qüestió. En aquest sentit, en els següents capítols d’aquest treball farem una recopilació de cadascun d’aquests casos i presentarem una possible solució atenent les demandes populars i de cara a establir una veritable divisió comarcal funcional.
Aquesta tasca no resulta gens fàcil, menys quan al País Valencià no hem tingut un estudi profund de l’estat de la qüestió comarcal abans de fer el nostre mapa comarcal «oficial», com sí que el van tindre els nostres veïns del Principat. En el cas català, als anys 30 la Generalitat es va encarregar de fer una enquesta a tots els ajuntaments de Catalunya preguntant sobre la comarca on consideraven que s’incloïa la seua població i quins eren els centres de referència a nivell econòmic i comercial que captaven les seues localitats. A partir d’aquest estudi, la Generalitat de Catalunya va publicar un mapa ben curiós que va servir de base per al seu procés de comarcalització. En aquest mapa apareixien una generosa quantitat de comarques menudes junt amb altres molt més grans, amb topònims comarcals ben definits junt amb altres que no eren més que la forma «comarca de» seguint amb el nom de la població que feia de centre de referència de la rodalia. També és ressenyable el cas de poblacions que apareixen al mapa «aïllades» donat que no especifiquen o no saben identificar a quina comarca pertany la seua població (probablement perquè no s’hi han inclòs mai). Així doncs, a partir d’aquest treball inicial es va anar avançant, eliminant les unitats més menudes i qüestionables que funcionaven a la pràctica més com a subcomarques o perfilant els límits de cada unitat comarcal atenent les relacions comercials entre les diferents poblacions. Així va nàixer a finals dels anys 30 el primer mapa comarcal de Catalunya (i aquest sí que va ser veritablement oficial), que va ser recuperat durant la Transició i que ha patit algunes modificacions des de llavors i fins a l’actualitat, amb la darrera actualització del 2015, quan es va crear una nova comarca d’acord amb la voluntat dels ajuntaments que la integrarien, el Moianès.
MAPA 5: Mapa comarcal resultat de l’enquesta feta als ajuntaments catalans el 1931. Sobre aquest mapa va començar a treballar la Generalitat per establir una divisió comarcal oficial. FONT: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
El 2001 una comissió de geògrafs va elaborar un treball per remodelar la divisió comarcal original per tal d’adaptar-la a les necessitats i demandes de diversos municipis d’arreu del Principat que no estaven massa d’acord amb la seua inclusió comarcal, el que es coneixeria com l’Informe Roca. En aquest treball es va proposar modificar límits comarcals, crear noves comarques o inclús qüestionar l’existència d’unes altres, i si bé no va tindre cap incidència oficial, va servir de base per a posteriors modificacions de la Generalitat catalana al mapa comarcal. Aquesta és la motivació del nostre treball, fer un recull de possibles modificacions a nivell comarcal que puga servir de base de cara a una futura llei de comarcalització valenciana.
Lamentablement, com hem dit, els valencians no comptem amb cap enquesta «precomarcal» ni amb cap mapa que faça un recull del que serien les comarques tradicionals o històriques anteriors a les propostes de comarcalització. Fer aquesta enquesta a dia de hui resultaria segurament de poca utilitat, donat que els topònims i els límits comarcals del mapa de la Generalitat condicionarien profundament les respostes dels enquestats. Per tant, ens toca recórrer a altres fonts. Per fer un recull de les comarques històriques valencianes hem de recórrer a obres de caire geogràfic com les Observacions de Cavanilles o les entrades de municipis valencians del Diccionari de Madoz, de caràcter cultural com alguns reculls de dites i modismes del segle XIX redactats en l’època de la Renaixença o inclús per a alguns casos a textos legislatius medievals com el Llibre del Repartiment o la llei de l’impost del Tall de Drap. Si bé també hem de recórrer a altres fonts a nivell local, que saben identificar bé el seu espai viscut, i per tant, la vall, foia, serrania o plana a la qual pertany el seu poble i els municipis veïns que la conformen.
Aquesta font «popular» ve, en alguns casos, representada per associacions o institucions oficials que han arribat a elaborar treballs o propostes per a solucionar l’error que els afecta en el mapa comarcal (és el cas per exemple de l’associació Maestrat Viu, que ha arribat a fer una proposta de divisió del Maestrat atenent la realitat històrica i social de la regió). Les mancomunitats són una altra font fiable de cara a conéixer millor la relació entre municipis i el veritable sentiment comarcal d’una població, tenint casos paradoxals de localitats que es troben incloses en una comarca, però que pertanyen a la mancomunitat de la comarca del costat. Podem citar l’exemple de Millars (en la Canal de Navarrés segons el mapa comarcal de la Generalitat) i Cortes de Pallars (inclòs en la Vall d’Aiora-Cofrents), que no formen part de les seues respectives mancomunitats d’abast comarcal, sinó que formen part de la mancomunitat de la Foia de Bunyol-Xiva, junt amb Dosaigües, amb qui mantenen molta més relació que no amb els seus veïns considerats de la seua mateixa comarca. Açò ocorre perquè donada l’absència d’una llei comarcal que puga articular els municipis per tal de gestionar recursos, prestacions i serveis, els ajuntaments s’han hagut de traure les castanyes del foc i han recorregut des dels anys 80 a les mancomunitats, que a nivell pràctic és el que a dia de hui funcionen com a comarques a l’ús en molts casos.
En els següents capítols analitzarem de nord a sud i a nivell local cada cas de conflicte comarcal per tal d’intentar corregir el greuge i perfilar un mapa comarcal que puga servir de cara al futur per a una divisió territorial oficial i funcional. Així, a poc a poc anem fent camí per vertebrar un territori que lamentablement ha estat molt afectat, tant a nivell identitari com en matèria de política territorial, per dos-cents anys de vigència de la inamovible divisió provincial.
MAPA 6: Possible mapa que haguera resultat d’una enquesta precomarcalització feta als ajuntaments valencians. Val a dir que moltes denominacions han caigut en desús en detriment de les noves unitats comarcals. D’altres segueixen ben vives entre el sentiment popular com a subcomarques o petits espais viscuts. També s’ha de tenir en compte el fet de que la majoria d’unitats comarcals fins els primers estudis geogràfics han tingut límits imprecisos. Amb total seguretat, algunes poblacions més de les que són identificades al mapa no hagueren sabut definir la seua identitat comarcal, com va passar a Catalunya. FONT: Elaboració pròpia.
