Arriba una nova cita electoral i, amb ella, el circ. Aquesta vegada, però, sembla que també hem decidit canviar de carpa. Els debats electorals busquen nous escenaris, nous formats i nous públics. Ja no n’hi ha prou amb asseure els candidats davant d’un moderador i unes quantes preguntes. Ara cal arribar a l’audiència de Jordi Wild, passar per La Revuelta i, si pot ser, aconseguir que alguna intervenció es faça viral abans que acabe la nit.
No tinc res en contra d’apropar la política a nous públics. Al contrari. El problema és que potser estem confonent apropar la política amb convertir-la en entreteniment. I entre una cosa i l’altra hi ha una diferència considerable.
I després està el programa electoral. Eixe document que cada quatre anys ens presenten com si fora el mapa exacte del que passarà quan arriben al govern. I no, no és això. Un programa electoral és una declaració d’intencions, una orientació de cap a on vol caminar el partit que el signa. Una carta als Reixos, si voleu, però amb una certa utilitat: ens permet intuir les prioritats d’una formació política.
Ara bé, qui es crega que allò està gravat en pedra i que es complirà fil per randa és més il·lús que altra cosa. Governar implica negociar, prioritzar i, sobretot, assumir que els recursos són limitats. Perquè no es pot prometre una baixada generalitzada d’impostos i, al mateix temps, un augment dels serveis públics sense explicar d’on eixiran els diners. No es pot estirar la manta pels dos costats. És de Perogrullo, però sembla que no sempre ho tenim present.
I les dificultats no acaben en els números. Moltes propostes topen amb competències que no són pròpies, limitacions pressupostàries, procediments o impediments legals. Però la barrera tampoc és exclusivament institucional. Hi ha poders econòmics que no estan disposats a perdre privilegis, jutges que semblen haver oblidat que la seua funció és aplicar la llei i no tutelar la política, i mitjans capaços de convertir una decisió de govern en una crisi abans que haja tingut temps d’explicar-se. El lawfare és una mostra del que passa quan la justícia i els mitjans es converteixen en una eina més de la batalla política.
I parlant de relats, els mitjans tradicionals semblen haver perdut part del protagonisme que tenien. El problema és que no hem deixat de buscar qui ens explique el món: simplement hem canviat de finestreta. Ara una part d’eixe poder l’hem traslladat als influèncers, alguns dels quals no saben ni tallar-se les ungles a soles, però tenen milers de persones pendents de cada cosa que diuen. Hem canviat els editorials per vídeos de trenta segons i els periodistes per gent que, de vegades, no sap ni d’on ix la informació que comparteix.
El problema no és que un programa electoral no es complisca al cent per cent. El problema és no saber distingir entre una prioritat política, una promesa condicionada i una fantasia escrita per a aconseguir vots.
Però encara hi ha una altra qüestió que convindria tindre clara quan anem a votar: què estem votant exactament? Perquè, de vegades, sembla que tampoc ho tenim massa clar.
Fem una prova. Des de Xodos es pot votar Pedro Sánchez? I des de Peníscola, Santiago Abascal? Doncs no, almenys no directament. En les eleccions generals no es vota el president: es voten candidatures al Congrés en la nostra circumscripció. Tampoc poden votar Gabriel Rufián des de Castelló.
I ací hi ha una diferència substancial que sovint passem per alt: el nostre vot tria representants, no tria directament qui governarà. Triem els diputats que ocuparan els escons del Congrés, però ells no són el Govern. El Congrés aprova lleis i pressupostos, controla l’executiu i participa en la investidura del president. Qui dirigeix els ministeris i l’Administració, qui executa les polítiques públiques, és el Govern. Governa el Govern, vaja.
El president necessita la confiança del Congrés, però no ha de ser necessàriament el candidat que més vots ha aconseguit. Per això, quan escoltem que algú ha guanyat les eleccions, convindria preguntar-nos què ha guanyat exactament: més vots, més escons o la capacitat de reunir una majoria parlamentària que li permeta governar? No sempre és la mateixa cosa.
Hem importat tant l’imaginari presidencialista nord-americà que acabem parlant de les eleccions com si haguérem de triar entre Sánchez i Abascal, entre Trump i Biden, entre un rostre i un altre. Com si el Congrés fora una mena de decorat i el president s’elegira en una final televisiva. Als Estats Units, Trump pot perdre el control de les cambres en unes eleccions de mig mandat i continuar sent president. Ací, en canvi, el Govern necessita la confiança del Congrés per a continuar exercint les seues funcions. Pot governar sense majoria pròpia, però no pot prescindir del suport parlamentari quan arriba el moment decisiu.
I ja que parlem de cambres, també hi ha una curiositat del nostre sistema electoral que no deixa de tindre la seua gràcia. Al Congrés votem llistes tancades i bloquejades, sense poder seleccionar individualment els noms que ens agraden més. Al Senat, en canvi, podem marcar persones concretes i fins i tot combinar candidats de diferents formacions. És a dir, tenim més capacitat per a triar persones en una cambra que no investeix el president del Govern que en la que té un paper determinant en la formació de l’executiu. Per a triar els noms, una papereta; per a decidir qui mana, una negociació entre partits.
I ací és on entren també els partits que apareixen, creixen com l’escuma i, de vegades, desapareixen amb la mateixa rapidesa. La política també s’ha convertit en un mercat de productes de temporada. Ciutadans n’és un exemple prou clar: va passar de 57 diputats a l’abril de 2019 a només 10 al novembre d’aquell mateix any, i en les eleccions de 2023 ja no va aconseguir representació al Congrés. Algú recorda UPyD? Jo sí, però només per Toni Cantó.
Podemos també va irrompre amb una força extraordinària, fins a arribar als 71 diputats en 2016. VOX, per la seua banda, va aconseguir 52 diputats al novembre de 2019 i va baixar a 33 al juliol de 2023. Trajectòries diferents, però que recorden fins a quin punt pot canviar el mapa polític en pocs anys.
Mentrestant, els partits tradicionals també han aprés a conviure amb aquest escenari. De vegades, l’aparició d’una nova força política pot acabar sent una oportunitat per als seus adversaris: divideix el vot, desvia l’atenció o obliga a parlar de qualsevol cosa menys dels problemes propis. Si el debat és sobre el rival, almenys durant unes hores ningú pregunta per la casa pròpia.
No cal imaginar una gran conspiració. De vegades, els interessos simplement coincideixen. Partits, grups econòmics, mitjans i altres actors poden alimentar una mateixa dinàmica perquè els resulta convenient, encara que no hi haja cap coordinació entre ells. La política també funciona com un llançament comercial: es fabrica un producte, es busca un públic, es construeix una marca i es posa en circulació amb mítings, tertúlies, promeses i molta presència mediàtica.
I quan l’espectacle acaba, encara queden les conseqüències. Al País Valencià en tenim algun exemple ben il·lustratiu. En la configuració del primer Consell de coalició entre el PP i VOX, la primera proposta per a ocupar la Conselleria de Cultura va ser una persona condemnada per violència de gènere. Finalment, el càrrec va acabar en mans d’un torero retirat. Però no tenia una condemna per maltracte.
No és que el llistó estiguera especialment alt; és que la primera proposta havia aconseguit situar-lo en un lloc difícil de superar. El relleu va permetre canviar el nom del conseller, però no el pacte que havia fet possible aquell Consell.
Potser el problema és que hem acabat acostumant-nos massa a mirar la política com si estiguérem davant d’una pantalla. Triem bàndol, celebrem les victòries dels nostres, compartim les humiliacions dels altres i esperem el pròxim capítol. Però la democràcia no és un programa de televisió, ni els partits són equips esportius, ni els candidats són personatges que podem deixar de seguir quan ens avorreixen.
La papereta que posem en l’urna té conseqüències que van molt més enllà del resultat d’un debat o d’un vídeo viral. I potser hauríem de dedicar una miqueta més de temps a entendre què estem votant, qui pot fer què i quins interessos hi ha darrere de les promeses que ens arriben.
Ves que un dia no ens trobem buscant la papereta dels republicans o dels demòcrates.
Raül Forcadell és regidor a l’Ajuntament de Vilafamés.
