La riuada del 29 d’octubre va generar una onada de solidaritat desconeguda al nostre país. Desenes de milers de persones van mobilitzar-se de forma pràcticament espontània, primer, i després buscant fórmules d’autoorganització per tal d’ajudar les persones més afectades, suplint, sovint, les competències de les diferents administracions marcades per la ineficiència i el caos.
D’aquest moviment –que va ser transversal i va arribar a tots els estrats de la societat valenciana, va sorgir el mite dels “voluntaris”, alguna cosa del que els valencianes podíem enorgullir-nos en un moment de molt patiment i vergonya per la greu incompetència dels nostres governants.
Per ser sincers, el moviment de solidaritat popular no va ser mai massa ben vist per les autoritats, que van llençar missatges tractant de desencoratjar-lo i fins i tot amenaçant la gent que es desplaçava fins a les àrees afectades per llevar fang o posant controls policials que dificultaven l’arribada de l’ajuda humanitària. Amb tot, l’exemple de la multitud ha estat reconegut de forma unànime i els reconeixements i agraïments als “voluntaris” –així, en genèric- han estat constants i han anat des de les humils pancartes als balcons fins als actes institucionals.
Amb el temps i a mesura que creixia la indignació per la gestió de la barrancada –tant de la prevenció com la gestió posterior- el govern de Mazón ha passat a atacar, menystenir i, en alguns casos, a criminalitzar alguns dels col·lectius que més van mobilitzar-se per ajudar les persones més afectades.
Migrants i solidaris
Un dels casos més rellevants, pel gir provocat després del pacte pressupostari entre PP i Vox, ha estat el de les persones migrants. Aquest col·lectiu no va ser aliè a les crides a mobilitzar-se i des de les seues xarxes associatives –entitats culturals, religiosos, empreses- van participar de l’esforç col·lectiu com el qui més.
“Des del principi, quan dèiem que estàvem ajudant, vam rebre molt d’odi a través de les xarxes, però al carrer, la gent ens abraçava i ens ho reconeixia de tot cor”, explicava Sofia el Ouali, que va encarregar-se d’organitzar unes cuines de campanya amb capacitat de repartir més de 500 plats calents cada dia durant setmanes. Una ajuda, destaca, que “no distingia entre orígens, religions o colors” i que va salvar moltíssima gent.
El 18 de març, després de pactar els pressupostos amb Vox, Carlos Mazón carregava durament contra les persones migrants, especialment els xiquets, posant la qüestió de la migració com un dels “principals problemes” del País Valencià, per davant dels perills del canvi climàtic que havien provocat la DANA –qüestió que ni tan sols va mencionar. “Va ser molt injust –recorda Singh, un migrant de l’Índia- nosaltres vam estar treballant com el qui més, des del primer dia. Quan estàvem llevant fang ningú ens va dir que marxàrem, o que molestàvem o que érem un problema, però quan està la faena feta, ara resulta que sí que ho som. És molt trist”.
Un altre dels col·lectius més perjudicats directament per les condicions de l’extrema dreta assumides alegrement per Mazón han estat els vaixells de rescat de persones. L’apujada –de discutida legalitat- de les taxes portuàries a aquest tipus de vaixells ha provocat que almenys un, l’Aita Mari, ja haja anunciat que abandona els ports valencians. Precisament, la presència d’aquests vaixells al port de Borriana, amb infraestructura per cuinar grans quantitats i personal format en emergències humanitàries va permetre crear de forma pràcticament immediata un sistema de repartiment de més d’un miler de plats diaris durant més de tres mesos a les zones afectades. Més tard, el regidor de Borriana i diputat per Vox, Jesús Albiol, els acusaria de ser “vaixells negrers”.
De fet, també els grups que han mantingut el repartiment de menjar fins a l’actualitat denuncien pressions i creixents entrebancs per part de la Generalitat i alguns ajuntaments perquè puguen seguir amb la seua tasca. “Volen que només unes poques ONG de la seua corda puguen fer aquesta faena”, denunciava el recentment traspassat activista Vicent Aleixandre, coordinador del Grup de Suport Aurora.
Ecologistes i llauradors
Tornant a l’escalfament global, l’elefant a l’habitació que el govern de Mazón i els seus aliats eviten mencionar, si un col·lectiu va avisar dels riscos d’un desastre natural com el de la DANA van ser, precisament, els ecologistes. Ja des de l’estiu, amb la Mediterrània a temperatures totalment desbocades, van multiplicar-se els avisos de possibles inundacions catastròfiques per la tardor.
Aquests avisos no només no van ser mai escoltats ni van servir per desenvolupar cap tipus de pla preventiu, sinó que ja en la primera compareixença a Les Corts, Mazón va acusar “l’ecologisme radical” de ser el responsable de la tragèdia, per haver impedit llevar les canyes dels barrancs i fer les obres de canalització del barranc del Poio. Un guió del que ni populars ni els seus aliats de Vox se n’han eixit ni una coma els darreres mesos, malgrat que les obres del barranc es paralitzaren el 2011 per la crisi i amb el govern espanyol de Mariano Rajoy, ni, malgrat que tots els experts han recordat que el volum d’aigua que va baixar era inassumible per qualsevol barranc i que les canyes poca diferència haurien pogut marcar.
Els llauradors van ser un col·lectiu especialment important després del desastre, principalment pel seu accés a maquinària pesada. Durant les primeres setmanes, quan tocava retirar grans quantitats de cotxes i altres elements pesats del nuclis urbans, tot van ser aplaudiments i agraïments als “herois” del camp. Passada l’eufòria, però, de nou han quedat en l’oblit, sent els últims a rebre els beneficis de la reconstrucció –com per exemple en les infraestructures rurals imprescindibles-, amb ajudes amb retard i insuficients, però també amb noves mesures que desprotegeixen les seues terres i les posen a l’abast de l’especulació immobiliària o, en el cas més extrem, deixant-los sense aigua, com ha passat a la zona de francs i marjals, durament afectada per la riuada i ara amb el pou tancat per l’Ajuntament de València.
Joves i periodistes
Podríem incloure en aquest llistat molts altres col·lectius que, després d’haver rebut moltes felicitacions, han vist com les seues demandes mai són escoltades, com podrien ser els joves, que just abans de la DANA i ara el passat 5 d’abril, van manifestar-se massivament per demanar un control dels preus del lloguer sense ser escoltats ni per la Generalitat ni l’Ajuntament de València, que es neguen a aplicar la Llei d’Habitatge.
Però no pot tancar-se aquest llistat sense una menció als periodistes d’À Punt. Si bé la seua no va ser una tasca voluntària, la cobertura de la DANA per part de la radiotelevisió pública va ser elogiada massivament. Tant el mateix dia 29, quan va contribuir a salvar moltes vides, ja que era l’únic mitjà que explicava en temps real els desbordament de rius i barrancs, com en totes les setmanes posteriors.
Amb l’arribada del nou president de l’ens, Vicente Ordaz, ha començat ja una imparable purga de professionals i eliminació de programes, en alguns casos, dels que més es van destacar en aquella cobertura.
