Fa uns quants dies vaig assistir a una xarrada-col·loqui que va organitzar el Club Información a Alacant sota el títol «La experiencia humana del dolor. Fibromialgia y dolor crónico. Pensar desde la orientación del psicoanálisis la relación entre cuerpo, dolor y subjetividad», a càrrec del metge i psicoanalista Santiago Castellanos, que recentment ha publicat el llibre La experiencia del dolor y los lenguajes del cuerpo. Fibromialgia y dolor crónico (Rba Libros, 2025). Com a pacient d’aquesta malaltia tan incapacitant que em diagnosticaren l’any 2016, crec que hi vaig anar buscant alguna pauta o consell que alleugerisca aquesta terrible sensació de viure amb dolor crònic, sobretot en moments de recaigudes fortes com el que experimente des de fa quasi un any. Però no soc l’únic. La fibromiàlgia, un mal amb una prevalença major en el sexe femení, afecta aproximadament un 2,4% de la població espanyola, la qual cosa vol dir que oficialment n’hi ha diagnosticades al voltant de 900.000 persones. Recordem també que és una afecció sense un tractament eficaç encara a hores d’ara.
Sens dubte, no hi ha cap persona que no haja experimentat alguna vegada al llarg de sa vida una sensació desagradable i dolorosa en alguna part del seu organisme. N’hi ha de molts tipus: localitzats o generalitzats, de causa orgànica coneguda o desconeguda. El dolor, característica intrínseca i indestriable dels humans, sempre té un llenguatge, que pot ser un crit, un sanglot, un malestar o una crispació, i s’inscriu a mitjan camí entre allò visible i allò que cal amagar i ocultar. Hi ha alguns autors que prefereixen distingir entre dolor i patiment: el primer s’experimenta al cos, mentre que el segon ho faria en un plànol psíquic. Per a la psicoanàlisi, el dolor és un símptoma lligat al cos: el sofriment no pot existir sense el cos, i a l’inrevés, el dolor corporal no és possible sense el patiment subjectiu.
La medicina moderna, quan va desplegar els avanços terapèutics més importants, va bandejar la subjectivitat del pacient. La majoria de les estratègies continuen basant-se en la farmacologia i en la concepció holística segons la qual l’organisme és un tot superior a la simple suma de les seues parts. Però la definició mèdica tradicional del dolor ja inclou l’experiència personal, hi haja una lesió orgànica o no. I aquesta exclusió té conseqüències per a les persones que patim fibromiàlgia, ja que sovint transitem durant molts anys per un sistema sanitari hostil sense trobar una eixida adequada que ens ajude a pal·liar la malaltia. No ens sentim ni acollits ni acompanyats per la sanitat pública, que no compta amb els recursos suficients per a atendre’ns. A la primavera, vaig demanar a la meua metgessa de família que em derivara de nou a la unitat específica i de referència que hi ha a l’hospital de Sant Vicent del Raspeig i no ho va fer. Segons em va dir, estan tan desbordats que no accepten pacients que ja hi han sigut atesos amb anterioritat. En poques paraules, que no podem permetre’ns recaure.
És una obvietat dir que hi ha tants tipus de dolor com tipus de patiment. Siga com siga, quan és crònic, trau el pacient de polleguera i el posa a prova tant per a les coses bones com roïnes. Això sí, viure permanentment amb una gran quantitat de mals m’ha ensenyat a descobrir recursos propis de supervivència que ignorava que els tenia. En el cas de la fibromiàlgia, l’aliança entre la medicina i la psicoanàlisi és fonamental en l’abordatge de la malaltia. El metge hauria de ser l’encarregat de conduir el pacient des de la part somàtica fins a la subjectivitat. Tot i que no hi ha una solució miraculosa, davant la impossibilitat de guarir-nos a través de medicaments, almenys desitjaríem que els professionals mèdics ens dedicaren un temps prudencial i escoltaren el nostre sofriment, cosa que tampoc acostuma a passar, i per això ens considerem tan abandonats per part del sistema.
L’any 1895, Freud va publicar el cas d’una senyora diagnosticada en aquell moment de reumatisme muscular crònic i que hui dia ho seria de fibromiàlgia. Per al pare de la psicoanàlisi, la dissociació entre l’element psíquic i el somàtic és errònia, ja que el cos parla a través dels símptomes, de vegades de manera punyent. En el cas esmentat, va establir una relació entre la vida de la pacient (malaltia del pare i mort d’una germana) i l’aparició del dolor corporal. Aquesta és una constant en la clínica d’aquesta terrible malaltia: la història de pèrdues. Evidentment, no estem a final del segle XIX i les coses són molt més complexes que el plantejament freudià, però allí on la medicina tradicional no arriba, davant l’experiència dolorosa, la psicoanàlisi ens pot oferir ferramentes per a localitzar i alleugerir molts d’eixos dolors que no responen a una lògica fisiològica i per als quals la ciència no té una solució. Ací és on rau el poder de la paraula com a antídot per a sanar, el goig de què parlava Lacan, el displaer, una mescla de plaer i de dolor alhora.
Hi ha moltes persones famoses del món de l’art i la cultura que pateixen fibromiàlgia. Probablement un dels casos més coneguts és el de la cantant Lady Gaga, que en un documental titulat Gaga: five foot two (2017) narra el seu dia a dia amb la malaltia. És un testimoni que commou, perquè darrere de l’artista que veiem dalt dels escenaris feta una diva hi ha una dona que pateix forts dolors amb un grau de discapacitat important que requereix recursos com ara metges, fisios, teràpies, cures, etc. La seua història i la sinceritat de les seues paraules quan conta tot el seu procés serveixen per a donar visibilitat a una malaltia encara molt poc reconeguda i tan estigmatitzada.
Molts pacients vivim el diagnòstic i el manteniment d’aquesta malaltia amb recança com si fora un dol i en travessem totes les fases. I és un desconsol per la pèrdua de la salut, ja que ens acomiadem del nostre jo sa, de com érem nosaltres i la nostra vida (per descomptat que ni millor ni pitjor que ara, simplement diferent) abans de posar nom a allò que durant tant de temps sentíem i ningú comprenia en el nostre periple silenciós de consulta en consulta. L’única cosa positiva que pot tindre la fibromiàlgia per a aquells que la patim és que aquesta nova circumstància vital ens puga dur per camins en què sí que ens passen coses bones. I açò em recorda dos versos de la cançó Y te voy a querer d’Antoñito Molina que tant m’agraden: Hoy doy gracias a la vida / a lo bueno y a lo malo. Aprenem a viure amb dolor, ens hi adaptem, tristament és així, i això ens genera molta impotència perquè ens allunya per complet de la possibilitat de curació, i també perquè sovint les persones que ens envolten no entenen el nostre calvari, el nostre turment.
En resum, el cos parla, i sovint ho fa a través del patiment físic, que és un signe inequívoc de l’ésser humà. Aquest dolor és un partenaire per al subjecte que el pateix, i per això l’opció de conviure-hi com a única possibilitat sense convocar el pacient és molt descoratjadora. Atés que la fibromiàlgia és una malaltia incurable, almenys si els professionals de la medicina i de la psicoanàlisi ens preguntaren què ens passa, des de quan, a què ho atribuïm, com va començar el mal, etc., potser s’obriria una porta a trobar-hi un tractament per la via de la paraula que alleugerira el nostre suplici. Algun savi va dir que no hi ha malalties, sinó malalts que les pateixen. És la clínica personalitzada de la singularitat. La salut és el bé més preuat que tenim en aquesta, per desgràcia per a alguns, malaltussa vida. Cal saber valorar-la quan estem bé, ja que sembla que només ens en recordem quan la perdem. Altra particularitat, ai las!, dels ingrats mortals.
