França, sovint mirada com a model d’estat del benestar, travessa una tempesta fiscal que ja té conseqüències polítiques i socials. En el darrer episodi del pòdcast de Diari La Veu del País Valencià, “Intel·ligència financera”, el formador Jordi Vizcaíno repassa les causes del sotrac i posa el focus en l’efecte contagi sobre Espanya i el País Valencià. “La prima de risc de França avui és superior a la d’Espanya”, sintetitza, recordant que París ha superat el llindar del 100% de deute/PIB i que la inestabilitat s’ha colat al Govern i al carrer.
Segons Vizcaíno, el nucli del problema és l’envergadura del sector públic: “El sector públic de França és més del 50% del PIB”, un pes que obliga a finançar la despesa “o bé amb impostos o bé amb deute”. Com que l’espai per apujar tributs és limitat i impopular, “s’ha tirat de deute” de manera persistent fins a tensar el mercat.
Davant d’aquest mur, les sortides que es debaten a França impliquen retallar i reformar. “Venen retalls”, adverteix l’expert, que enumera mesures sobre la taula: reducció de dies festius, endarreriment de l’edat de jubilació i ajustos en partides sensibles com sanitat i educació, tot mentre creix la despesa militar, una “contradicció” que alimenta la contestació social.
El formador financer vincula l’actual clima de pressió a l’aparició de moviments de protesta —des dels “jupetins grocs” fins a noves onades— i subratlla que la resposta ciutadana pot condicionar l’agenda de reformes. “Si la gent no ix al carrer, des de dalt no es meneja res”, afirma.
I Espanya? Vizcaino veu paral·lelismes i riscos, encara que matisats per la política monetària del Banc Central Europeu i la conjuntura alemanya. “En un curt termini, el que està passant a França pot acabar passant-nos a nosaltres”, pronostica, recordant com en l’etapa d’austeritat de la dècada passada els ajustos van vindre “marcats pel Banc Central Europeu”.
Sobre les vies d’ingrés, l’analista rebutja confiar-ho tot a més impostos —“ja estem saturats”— i revisita el debat de les privatitzacions: vendre actius públics dona oxigen a curt termini, però fa perdre ingressos recurrents i capacitat estratègica en sectors clau com l’energètic o les telecomunicacions. “El mercat privat no compra una empresa pública deficitària; compra la que té beneficis, i eixos dividends deixen d’entrar a l’Estat”, argumenta, alertant també del risc de control exterior en àmbits sensibles.
Vizcaíno remarca que la qualitat dels serveis públics condiciona el futur del model social: si es degraden, “la gent voluntàriament” migra cap a l’oferta privada i s’accelera la dualització. Per això defensa una gestió més eficient i transparent com a alternativa als talls lineals: “Es poden gestionar millor”, diu, tot assumint que el debat té una forta càrrega ideològica.
El capítol conclou amb un missatge doble: França funciona com a mirall i avís —per dimensió del sector públic, dependència del deute i pressió dels mercats—, i el País Valencià ha de seguir-ne l’evolució per anticipar impactes en finançament autonòmic, serveis i economia real. “Estarem atents a com puga afectar el nostre territori”, resumeix el conductor del programa, amb el compromís de tornar-hi quan les xifres i les decisions polítiques marquen el pas del curs econòmic.
