Aquests dies tan tràgics que estem vivint al País Valencià s’estarien desenvolupant de manera molt diferent sense la ingent tasca que els mitjans de comunicació propis, de proximitat i en clau valenciana estan duent a terme. Cal recordar-ho, encara que siga en dates tan tristes, perquè hi ha qui menysté l’existència d’aquests mitjans de comunicació. No oblidem que PP, i sobretot Cs i Vox, van criminalitzar la recuperació de la radiotelevisió pública valenciana acusant els seus impulsors de dur a terme una despesa pública innecessària.
Aquests dies s’ha demostrat més que mai la utilitat d’un mitjà públic valencià com és À Punt. A l’Estat espanyol ningú no es qüestiona la utilitat de RTVE. Es debaten, en tot cas, els intents de polititzar-la al gust dels governants de torn, tal com pròximament faran amb À Punt PP i Vox a través d’una nova llei que no té cap altra intenció que la del control polític i la castellanització. És la mostra que alguns no prioritzen el país, sinó el control de la societat i els llocs més suculents a l’administració no per a millorar-la, sinó per a viure’n.
El drama és que al País Valencià hem hagut de sentir moltes vegades, i haurem de continuar-ho sentint, que un mitjà públic, propi, de país, és totalment prescindible. Aquests dies s’ha demostrat el contrari gràcies, sobretot, a l’excel·lent tasca de periodistes, càmeres, realitzadors i meteoròlegs d’À Punt que ens estan informant minut a minut de la tragèdia, complint amb una funció pública que no es pot negligir. Són dies en què convé recordar totes les barbaritats que es van dir en el seu moment, quan À Punt va ser creada, per a no oblidar fins a quin punt la demagògia pot ser barata i lesiva.
No només À Punt està donant un exemple de professionalitat i de dignitat aquests dies. La tasca dels mitjans locals, tant públics i privats, com també els que tenen abast comarcal o provincial o de país, està sent absolutament brutal i s’han erigit, en la majoria dels casos, en la primera i principal font d’informació. El periodisme és necessari perquè la realitat ha de ser explicada a poder ser des del terreny, malgrat la deriva d’uns massmedia espanyols més preocupats per la tertúlia, pel soroll i per l’espectacle que per la informació.
Prova d’això és el fet que alguns d’aquests mitjans espanyols de gran abast, a més d’incorporar-se tard a la cobertura de la DANA al País Valencià, ho han fet enviant alguns dels seus presentadors estrella al territori prioritzant la visibilitat del periodista de masses al coneixement del territori que tants i tants periodistes del nostre país tenen, però que s’ha menyspreat a canvi de col·locar cares conegudes a peu de carrer i no periodistes coneixedors del terreny. Això no ha passat des dels mitjans catalans públics i privats que han contat amb els periodistes del nostre país, bé per tindre les seues pròpies delegacions, bé per donar veu a periodistes valencians dels nostres mitjans. Els mitjans de proximitat del nostre espai comunicatiu no han caigut, encara, en aquest vici tan contraproduent.
Cal recordar, també, que amb la informació transmesa a través de les xarxes socials, si bé aporta vídeos, fotografies, dades i fets immediats per a l’usuari que les comunica, no implica una cobertura suficient i contrastada, ni investigació de les comunicacions oficials, d’un fenomen com el que estem patint, per bé que bona part de la població, especialment la més jove, tinga aquests canals com a referència. Aquest altre drama també s’haurà d’abordar. És difícil imaginar un escenari més distòpic que el d’una societat generalitzadament desinformada i sense un ecosistsema de mitjans plural, en clau valenciana i en valencià.
El país ha d’estar vertebrat comunicativament i en aquest sentit tenim un repte col·lectiu pendent com és articular el valencianisme mediàtic. Això s’ha d’entendre i s’ha de fer possible a través de la voluntat que cada ciutadà puga proporcionar des del lloc que li pertoque: els periodistes des dels carrers i des de les redaccions, els editors fent viables les empreses de comunicació i la societat, en la mesura de les possibilitats de cadascú, fent sobreviure aquests mitjans amb les aportacions que corresponguen. La feina periodística necessita recursos econòmics, com la resta de professions, malgrat l’accés gratuït en internet de moltíssims mitjans digitals. La DANA del 29 ‘octubre ha demostrat, una vegada més, aquesta realitat que s’ha de tindre present si volem viure en un país informat en clau valenciana. És a dir, en un país millor.
