El barri d’Orba d’Alfafar (Horta Sud), més conegut com a Parc Alcosa, és un dels clàssics barris obrers nascuts de l’al·luvió de migrants del sud peninsular dels anys 60 i 70 del segle passat i que, com tants d’altres, estan acostumats a l’abandonament institucional i a la reivindicació i a l’autogestió com a forma d’aconseguir qualsevol servei per bàsic que siga. Allí, durant la DANA del 29 d’octubre, com es diu habitualment, “va ploure sobre mullat”.
Set mesos després de la barrancada, l’escola del barri continua igual, en espera de la demolició i la reconstrucció d’un nou centre que la conselleria d’Educació calcula que serà en 2029, encara que al ritme que van les reparacions, bé podria ser una data optimista. Per ara, centenars de xiquets han d’agarrar cada matí l’autobús per anar a altres municipis a fer classe en espais sovint precaris.
És justament al Parc Alcosa i a la seua experiència autogestionària on van sorgir els fonaments dels Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER), primer, i l’Acord Social Valencià, després, al qual s’han sumat ja centenars d’entitats socials i cíviques d’arreu del país. És des d’aquests espais –juntament amb les associacions de víctimes- que van demanar als sindicats la convocatòria d’una vaga general. Els majoritaris, CCOO i UGT, ni tan sols van respondre a la proposta –un silenci que després els ha vingut molt bé per adduir que a ells ningú els ha avisat- així que a qui li va tocar recollir el guant ha estat a quatre altres sindicats amb molta menys presència a les empreses –Intersindical Valenciana, CGT, CNT i COS- i, per tant, menys capacitat d’aturar-les.
Per tot açò, i més enllà de les xifres de seguiment, aquesta atípica vaga general, sorgida i organitzada del baix cap a dalt, ja “és històrica”, en paraules de Vicent Maurí. Ni que siga perquè moviments socials i col·lectius sovint allunyats dels focus han aconseguit posar-se al centre del debat polític.
Però tota aquesta llarga introducció és només per explicar per què aquest matí he anat a observar com s’organitzava el piquet al Parc Alcosa. La convocatòria era a les 9.30 a la plaça del Poeta Miguel Hernández, just enfront d’on la Koordinadora de Kol·lectius té el seu supermercat autogestionat, clau per al repartiment d’ajudes a la població afectada per la riuada tots aquests mesos.
Excel·lent en cultura vaguista
Jo hi he arribat prou abans i he aprofitat per esmorzar, que ja portava unes hores despert resseguint la tasca dels piquets informatius de matinada. El bar, obert, lluïa però un cartell de suport a la vaga general. Una tendència que després he vist que era prou habitual al barri: la gent feia vida més o menys normal, però donava suport a la lluita. Entre cafè i pinxo de truita escolte les converses de les taules veïnes. Entre rentadores que cal arreglar i problemes de salut es cola el tema del dia: una mare respon a les preguntes de la seua filla sobre què és una vaga: “una lluita per millorar com viu la gent”, li respon; dos homes majors protesten pel 80% de serveis mínims dels autobusos –“així no es pot”, es lamenta un. El nivell d’informació sobre la jornada està molt per sobre la mitjana i podríem dir que frega l’excel·lent.
Cap a les 9.30, puntuals, comencen a arribar els participants del piquet, del mateix barri, però també altres pobles de l’Horta Sud, i fins i tot més enllà, com un català que ha baixat fins a Alfafar per tirar una mà. Porten tots cara de son. La majoria ja fa hores que estan actius per assegurar-se que la vaga isca bé a la comarca. Reparteixen jupetins fosforescents, megàfons i moltes enganxines i pamflets i ràpidament es poden mans a l’obra.
Cal reconèixer que no són gaires, una trentena com a molt, però fan soroll i no s’aturen davant de res. Fins i tot pugen als autobusos per explicar als passatgers els motius de la protesta. Alguns aplaudiments. També alguns cotxes piten solidàriament al seu pas i altres passejants els donen suport. El piquet no busca tancar cap comerç –l’únic punt amb una mínima tensió és a la porta del Mercadona- sinó sobretot visualitzar les seues reivindicacions i aprofitar per palrlar amb la gent. De fet, la majoria de consignes i arguments són molt locals: baixos plens de fang, els ascensors que no funcionen, els parcs infantils encara per arreglar… a més, és clar, del record de tota aquella gent que va morir per culpa que l’alarma va sonar tard.
Caietanos de barri obrer
Les simpaties, però, no són unànimes. Alguns veïns diuen estar d’acord amb els motius, “però no amb les formes”, des d’un balcó un home crida que “les vagues són de vagos”, però no té edat per estar jubilat i tampoc explica què fa ell a casa a les 11 del matí.
El cas més pintoresc, però, és el d’un jove disfressat de caietano: pentinat de llepada de vaca, jersei rosa als muscles, camisa blanca… En l’ambient treballador del Parc Alcosa ressalta com un negre a una convenció del KuKluxKlan. Es queda mirant el piquet i el filma amb el mòbil. Un dels vaguistes li allarga un pamflet. “Soy del PP”, esmenta com a motiu per no agarrar-lo. “Ser del PP no és incompatible amb estar informat” és la resposta que rep. Un argument que pareix que el convenç, ja que finalment l’accepta però només per exclamar “y encima está en catalán”, una mostra de facultats cognitives limitades o de sectarisme extrem, ja que el pamflet està escrit amb perfecta “lengua de Cervantes”.
