Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.
Joan Fuster, Aforismes.
Va ser ahir un dia molt especial, d’aquells dies que sents que tens ganes de viure, que notes com la brisa i la calidesa del vent et porten esperances renovades, una vegada més, sense decaure. L’ànim et diu que potser un poc, si de cas, pot ser possible, sempre dins de les nostres possibilitats, això sí.
Amb la roba que has triat expressament i el cor ple d’una il·lusió de dir ara sí, arribes al lloc, al restaurant Molí Canyar de Potries, on és l’acte. El somriure s’expandeix en veure’m entre tantes i tantes persones que de dia en dia viuen aïllades i ara, en aquest moment, ens sentim acompanyades. Sabem que quan s’òbriguen de bat a bat les portes del saló, de cop entrarà tot el sol enlluernador que tenim en estes terres i que ens porta, amb l’ajuda del vent nítid, fresc i encoratjador del nord, l’anhelat futur com a país.
I les expectatives no poden ser millors. Un dijous a l’hora del vermut i el lloc està de gom a gom! Totes les cares somrients, les veus altes i clares, les salutacions amb coneguts de feia temps. L’alegria s’encomana i és com als concerts de grups que canten en català, on no saps si gaudeixes més de la música o d’estar entre gent que, tot i que no has vist mai, saps que t’hi pots entendre amb una mirada. Tot és educat, amable i alegre. I no és per a menys.
L’acte comença amb l’entrada aclaparadora de l’ídol, de Gabriel Rufian. Sí, tots l’esperem a ell, perquè és el nostre referent de la política actual, de la política que volem. I volem sentir-lo. Volem que ens aculla, que ens agermane… que ens tinga en compte, si més no. A la resta de ponents, els alts càrrecs de la direcció d’ERPV, malauradament no tinc el plaer de conèixer-los, no sé per què serà. Però, com mai, els n’agraïsc l’oportunitat i albire que la cosa rutllarà, ja, per fi. D’una vegada per totes, a partir de hui, traspassarem el temps de la nostra transició particular i ens deixarem guiar per uns polítics vàlids que no s’arronsen davant les dificultats que suposa despertar una societat valenciana profundament adormida, totalment drogada amb dosis ben administrades d’autoodi, d’autocensura i de bona educació mal entesa.
De sobte, amb la primera intervenció, alguna cosa es torç. Què ha passat? Els somriures de més de tres-centes persones s’esvaeixen de cop. Fa un moment els caps miraven il·lusionats els ponents valencians que amb les seues paraules ens obririen un camí nou. Ara eixos caps miren tots a terra, alhora. NO pot ser. Hui no, que tenim convidats. Però el missatge que aporta ERPV no pot ser més poc adequat, incoherent i frustrant. No era el que volíem. No hi ha il·lusió, no hi ha encoratjament, no hi ha política.
Un discurs polític no pot ser un informe de treball de despatx. L’adequació del discurs, i més si és oral, cap a un públic que espera respostes no pot ser el plantejament d’unes mesures que ja tots sabem i amb les quals ja estem d’acord de fa un lustre.
La veu passa d’un a altre representant de la màxima direcció del partit d’esquerres, republicà i independentista, paraules que sembla que encara són tabú al sud dels Països Catalans i que els que les pronuncien les diuen sense naturalitat, amb un èmfasi incòmode i una impostura que les fan irreals.
L’auditori, amb la bona educació valenciana que criticava ja Fuster, aplaudeix cada intervenció. La mateixa bona educació que li ofrenem a Mazón de fa ja noséquant de temps, i que li permet –encara – conservar l’acta de diputat en les Corts, que –ara mateix!– tinga permís per mentir-nos, per tornar a robar amb adjudicacions d’obres i amiguismes varis. La mateixa bona educació i respecte pels altres que fa que, tot i saber que eixe pendó, provocador de dos-centes trenta morts innocents i estúpides i evitables, és un psicòpata, inútil i mentider compulsiu, cap dirigent polític dels que tenim al País Valencià ens haja obert pas per fer una vaga general, una moció de censura o una protesta massiva amb repartiment de piuletes per xiular-li a l’orella. Ja sé, ja sé… això no eixiria bé, mira que no pot ser si no hi ha acord, una mesura així no és adequada. I torna-li la trompa al xic… més de la nostra autocensura i bona educació.
La intervenció de Rufian, esperada i desitjada, ens reanima a tots. Això sí que és el que volem! Ganes de fer, passió pel que es fa, peus a terra i mirada amunt! És la mirada ferma, el to de veu lliure i les paraules clares i entenedores allò que fa que de nou els capcirons s’aixequen i les ments capten el discurs que volen sentir. Comprovem tots junts que ara sí que ens entenem, que no necessitem que ens diguen el que ja sabem que no tenim, allò que necessitem és sentir que ens esperonen l’ànima, que notem que les ganes de construir i de fer se’ls ixen per les orelles i que ments clares i amb esperit messiànic ens convencen i ens encapçalen per fer-ho tot possible.
Gràcies, mil vegades agraïda d’aquesta oportunitat d’apropament entre territoris i gent dels Països Catalans. Ha tingut un valor que no esperava i que era necessari: ens ha obert els nostres ulls a les nostres necessitats bàsiques, a la realitat de la situació nacional i a la feina que cal fer d’ara endavant. Tanmateix, i sense voler semblar derrotista, la impressió que m’enduc és que o ens posem ja les piles o ens queden dos telenotícies. Tenim les bases, ens calen dos coses: uns dirigents amb mentalitat de present, que deixen enrere l’ideari romàntic i llorentí dels tarongers, i que ens porten cap a una societat del primer món, rica, deslliurada i feliç, de la mà d’uns missatgers amb capacitat de lideratge, representació, comunicació i acció.
2
