Basada en el treball esclau i servil, i amb les característiques pròpies de cada època i indret, la desigualtat material entre afavorits i desproveïts, posseïdors i desposseïts, predominà al món des que aparegueren els trets del que diguem civilització: ramaderia i agricultura; propietat de terres, ramats i esclaus; escriptura, herència, diners i deutes; producció per a l’intercanvi… i cabdillatge hereditari.
Del matriarcat al cabdillatge hereditari
A les antigues societats matriarcals, les diverses variants del matrimoni en grup solament permetien acreditar la filiació femenina dels fills. La filiació masculina, que descansa en la monogàmia o la poligínia (un home amb diverses esposes), feu emergir el cabdillatge hereditari quan el sexe masculí, depositari d’un major potencial físic, tenidor i usuari de l’armament i la violència que comporta, començà a poder reconéixer la seua descendència. Obert el camí a què el cabdill i els seus hereus foren titulars del poder i de les possessions, el cabdillatge hereditari anà arrelant i acumulant privilegis fins a assolir la màxima expressió en els imperis antics. L’imperi sumeri fou el primer, l’egipci fou paradigmàtic amb un element que acompanyà la institució: la justificació del cabdillatge sobre la base del seu l’origen diví.
A Europa
A les darreries del segle V, amb l’enfonsament de l’Imperi Romà d’Occident, irromp la societat feudal amb el cabdillatge hereditari en el fonament de l’organització social i política. En essència, el mecanisme d’hegemonia d’un llinatge sobre altres no era massa diferent del clientelisme propi de la formació d’una estructura mafiosa: una nissaga aconsegueix imposar-se sobre altres en una relació de cabdillatge-vassallatge en la que la sobirania recau sobre un rei que s’assigna la potestat de concedir propietats (feus) als senyors feudataris (vassalls) que li juren fidelitat.
El cristianisme s’estén per Europa. L’origen diví de la monarquia formava part del sentit comú d’època. La jerarquia catòlica el justificà amb un passatge de l’epístola de Pau de Tars als Romans (13, 1-2) on l’apòstol parla de l’obediència que deuen els cristians als poders terrenals «Que tots se sotmeten a les autoritats constituïdes, perquè no hi ha autoritat que no provinga de Déu, i les que hi ha, han estat constituïdes per Déu. De manera que qui s’oposa a l’autoritat resisteix a la disposició de Déu; i els que li resisteixen atreuen la condemna sobre si». La cúpula del catolicisme s’afirmà com a intermediària entre la font (Déu) i el destinatari del dret a regnar. A més, s’atribuí la supremacia del seu poder espiritual sobre el temporal del rei o l’emperador.
La relació entre el rei i els seus súbdits no és directa, sinó a través dels feudataris que, juren fidelitat, però gaudeixen d’independència per a governar el seu feu. El feudalisme fou una variant de l’estructura de succió de recursos des de baix cap a dalt, una constant en la història de la humanitat. En aquest cas, una succió en forma de tota mena de prestacions personals i tributs que imposaven els beneficiaris, qui feien les lleis, els senyors i els monarques.
Parlamentarisme incipient
Una de les característiques del sistema fou la tensió entre la tendència reial d’exercir tots els poders i les demandes dels feudataris de participar en les decisions que els afecten, especialment en les que els podia tocar la butxaca.
Amb estats ja relativament establerts, eixa tensió dugué a l’establiment d’una espècie de Consells o Corts, que es reunien amb una periodicitat acordada o quan el rei els convoqués, especialment quan necessitava recaptar fons per a campanyes militars o quan les tensions anaven perillosament en augment. La noblesa i l’alt clergat −destinataris del repartiment de feus i títols que la corona concedia− eren els braços o estaments primaris d’eixos incipients parlaments. Amb el temps i el creixent poder econòmic i social de la burgesia, també s’hi afegiren representants de les ciutats (burgs) més importants, el braç popular. Amb diversos noms, el rastre d’aquests Parlaments, Corts o Estats Generals, es poden seguir al regne de Lleó i el de Castella, als regnes de la corona d’Aragó, Anglaterra o França, per exemple.
Un moviment simultani consistiria a arrencar del rei, per escrit, limitacions del seu poder en documents que han rebut diversos noms: Carta Magna, Decret, Furs, Constitucions… Si els Decreta de León d’Alfons IX, de 1188, és considerat per la UNESCO «el testimoni documental més antic del sistema parlamentari europeu», i la Magna Carta de Joan I d’Anglaterra (Joan sense Terra) de 1215 és la més famosa per les circumstàncies conflictives en què s’acordà (segurament també per la popularització del personatge de ficció de Robin Hood, on el dolent és el rei Joan), Les Constitucions dels regnes de la corona d’Aragó són les més prestigioses com a avançades al seu temps per comptar amb algunes característiques pròpies dels texts jurídics moderns.
I la pobresa?
De moment, no l’he anomenat, ja que no és convidada als fòrums on es plantejaven i, de vegades, dirimien les tensions descrites. Tampoc a la corona d’Aragó, on el pactisme −amb el que és conegut l’avançat sistema d’equilibri i contrapesos que representen Les Constitucions− involucrava els interessos de noblesa, clergat i burgesia. El poble treballador, sobre els muscles del qual requeia la producció de béns, aliments i altres mitjans de vida, els tributs i prestacions personals, o el reclutament obligatori, no hi té veu, solament espatlles, amb freqüència apallissades, i boca, sovint desatesa. Com menystinguda ha estat sempre la demanda d’igualtat material quan s’ha reclamat amb paraules i raons.
Des d’aquella època la humanitat ha escrit molts capítols, i en revisarem alguns retalls. Però les tensions pels poder i les possessions no afluixen, i no hi ha senyals que algun dia la cosa puga canviar. Simultàniament, s’incrementa l’eficàcia destructiva de l’armament que la humanitat maneja. Les innovacions tecnològiques, sobre la base de les quals ens prometen un món millor, s’amuntonen acceleradament unes sobre altres. Tanmateix, la fi de la desigualtat material no pareix entrar en la definició del món millor promés; tampoc la fi de l’innecessari sofriment a què una ampla porció de la humanitat està encadenat. Ara tenim la intel·ligència artificial. «Exacerbarà les desigualtats o les farà més sofisticades?» es pregunta l’amic Salvador Vendrell en «La IA ens mira (i no parpelleja)», ací a Diari La Veu.
