El 27 de juny del 1458 va morir Alfons el Magnànim a Nàpols.
Alfons, de Trastàmara primer i d’Aragó després, no va nàixer com a príncep catalanoaragonès. Primogènit de l’infant castellà Ferran, germà d’Enric III de Castella, i d’Elionor d’Alburquerque, la Ricahembra (dita així per ser la dona més rica de Castella), va veure la llum a Medina del Campo (Valladolid) el 1396 (la data del 15 de desembre sembla la més probable).
La mort del rei Martí I «l’Humà» (aquest era descendent per via masculina directa de Jaume I) el 1410 va precipitar la crisi successòria a la Corona catalanoaragonesa, que va tindre com a resultat l’anomenat Compromís de Casp (24 de juny del 1412) i l’entronització als regnes regits pel Casal de Barcelona o casa reial d’Aragó de la branca secundària de la casa de Trastàmara que regnava a Castella.
A Casp, tres compromissaris per regne (Principat de Catalunya, Aragó i València) van elegir qui havia de ser el seu rei. Va guanyar el candidat que més diners tenia, Ferran, que es va comprometre a esmerçar la riquesa i mantenir l’imperi territorial bastit pels catalans a la Mediterrània.
Alfons es va convertir en infant d’Aragó, l’infant hereu. Per això el seu pare l’investí príncep de Girona després de cenyir-se la corona a Saragossa, el 10 de febrer del 1413. Allò de «príncep de Girona» per a designar al primogènit ho va inventar Ferran I. S’inicia, així, la relació d’Alfons amb els seus futurs súbdits, malgrat la seua joventut, ja que la malaltia del pare li va permetre prendre prompte les regnes del govern.
Un reialme conquerit amb els recursos d’un altre. Ferran I, que era infant i regent de Castella, i el seu fill Alfons s’envoltaren en un principi de consellers i servidors castellans que provocaren la desconfiança ―és comprensible― de llurs nous súbdits. El primer xocà amb les institucions del país (o si preferiu, els països), tot i que rectificà a temps. Alfons tornà a ensopegar, com el pare, amb la típica bravata carpetovetònica, i les corts de Barcelona de la tardor de 1416 el cosiren a crítiques. El nou rei ―vatua!― gosà emprar el castellà. Envoltat de castellans fent-li la pilota, degué creure que era a Medina del Campo i no a Barcelona. Cares de pomes agres dels diputats: «però aquest què diu». L’arquebisbe de Tarragona, Pere Sagarriga, fou l’encarregat de donar-li al jove rei un flist-flast en tota la boca. Li recordà, amb tot el respecte, que per guanyar-se l’amor dels súbdits havia d’estimar-los ell primer. I… doncs… calia parlar català. Les corts tenien com a primera funció finançar el rei. El braç militar, com aquell parlava castellà, es feu l’orni; es negà, rotundament, a avalar les pretensions del monarca.
Alfons, que era un home llest, aprengué la lliçó a la primera. En poc temps va arribar a parlar el català com un nadiu. A les corts del Principat següents, les de Sant Cugat (1419), va llegir ell mateix la proposició de la corona en català. Alfons va renunciar a la companyia castellana, es va catalanitzar. Ara bé, es va mostrat inflexible pel que fa a la doctrina política, ja que el pactisme dels seus súbdits amenaçava l’absolutisme reial que ell pretenia. Va aconseguir, de moment, un donatiu de 50.000 florins d’or per endegar l’expedició que tenia projectada a Sardenya i Itàlia i va deixar les Corts en suspens.
Fou la primera aventura imperial d’Alfons, que volia, en definitiva, refermar el domini català a l’illa de Sardenya, cosa que aconseguí. Altrament, les aspiracions de dominar Còrsega ―els reis catalans eren oficialment reis de Còrsega i Sardenya― foren debades. D’altra banda, a la reina de Nàpols Joana II, que no tenia descendència, se li ocorregué afillar-lo.
Mentre al Principat de Catalunya, el motor de la Confederació catalanoaragonesa, d’on eixien els diners per a mantenir «l’imperi», pugnaven pactistes i reialistes per controlar els ressorts del poder, un altre front de batalla se li obrí a Alfons. Els Trastàmara, ara dits Aragó (canviaren el cognom), continuaven sent una família rica i influent a Castella. La fortuna dels «infants d’Aragó» a Castella fou qüestionada quan arribà al poder Álvaro de Luna, privat del rei Joan II de Castella. El patrimoni d’Elionor d’Alburquerque, la mare d’Alfons, havia atret la cobejança de la reialesa castellana i de tots aquells que frisaven per beneficiar-se’n. En definitiva, la pasta. L’enfrontament nobiliari a Castella (partidaris del de Luna contra els partidaris dels infants d’Aragó) va embolicar els regnes catalanoaragonesos, sobretot Aragó i València, que es trobaren immersos en la guerra que esclatà entre Joan II i Alfons (1429-1430). I els valencians, sobretot els de la frontera amb Múrcia, hagueren de lluitar i aguantar. En aquest conflicte també es dirimiren les aspiracions d’Alfons per esdevenir rei de Castella. Mancats d’ajut efectiu a Castella, els infants d’Aragó ―Joan i Enric― hagueren de capitular (treves de Majano, 25 de juliol del 1430).
Dos anys més tard, llur germà i rei, decebut per la marxa dels esdeveniments a Castella, deixava per sempre la península Ibèrica. Els catalans, també els aragonesos, passaven ―dit clar i català― dels negocis dels Trastàmara, ara els Aragó, a Castella. Els valencians meridionals estaven fins al pirri d’aguantar les envestides castellanes per causa d’això. Nàpols, al rei i als seus súbdits, els semblava més sucós. Així, amb l’objectiu de conquerir el tron napolità, Alfons marxà a Sicília. A València restà l’esposa d’Alfons, Maria, la filla major d’Enric III de Castella. La deixà com a lloctinent general ―virreina― dels territoris patrimonials catalanoaragonesos.
Joana II de Nàpols traspassà el 2 de febrer del 1435. A Sicília estant, Alfons es deixà voler i quan considerà que era el moment oportú actuà. Tanmateix, l’aventura napolitana també tingué desencisos, que l’estol català, amb el millor de la noblesa del Principat, València, Aragó i Sicília, fou desbaratat a Ponça (5 d’agost) pels genovesos. No obstant això, Alfons aconseguí convertir la derrota en victòria, ja que comprà la llibertat i l’aliança del seu carceller, el duc Felip Maria Visconti de Milà. Alfons, diguem-ho clar, era un governant molt espavilat. El 2 de juny del 1442 Alfons entrava triomfal a Nàpols.
Nàpols es va convertir en el centre d’un «imperi» des d’on Alfons va exercir com a primer magnat de la península Itàlica i, alhora, va intervindre a tot arreu de la Mediterrània. Un imperi, atenció, de catalans al servei de la política mediterrània d’Alfons i també dels Països Catalans, que van fornir d’homes (almiralls, ambaixadors, virreis, capitans generals) els càrrecs de confiança, les armades i els exèrcits del rei «Magnànim». Entre ells una quantitat ingent de valencians, molt considerats com a espadatxins i homes d’armes, com per exemple els Corella, emparentats amb el comte de Cocentaina.
En cap altre moment de la història la Corona catalanoaragonesa va gaudir de tant de pes en la política internacional. A més a més, el regnat d’Alfons coincideix amb l’eclosió de la millor literatura catalana de tots els temps. Precisament, Ausiàs March, poeta i soldat, fou un servidor fidel d’Alfons i participà en les campanyes militars de Còrsega (1420) i l’illa de Gerba (1424). I, com ja he dit més amunt, Jordi de Sant Jordi va seguir el seu rei a Nàpols quan l’ocupació frustrada de la ciutat d’inicis del regnat.
Alfons, home culte que parlava el llatí amb fluïdesa, fou mecenes d’humanistes: fou protector de Gasparino Barzizza, Antonio Beccadelli, Leonardo Bruni, Bartolomeo Facio, Gianozzo Manetti, Giovanni Pontano, Lorenzo Valla, etc. Des de Nàpols, on era la cort dels «catalans», la cultura humanista irradià als Països Catalans (Joan Olzina, Arnau Fenolleda, Francesc Martorell, Jordi Català). L’art florí (Donatello, Pisanello, Francesco Laurana, Jaume Baçó «Jacomart») i de la gran biblioteca que posseí Alfons encara és una bona mostra la col·lecció de manuscrits procedents de Sant Miquel dels Reis que conserva la Biblioteca de la Universitat de València.
Alfons va morir al Castell de l’Ou napolità el 27 de juny del 1458. Poc després, a València, el 4 d’octubre, va faltar la seua esposa, la reina Maria.
Fonts: David Garrido, «Alfons el Magnànim, l’emperador “català” de la Mediterrània», Diari La Veu, 2018
