El 25 de juny del 1308, mitjançant un privilegi reial, Jaume II va annexionar formalment Alacant al Regne de València. Justament uns dies abans, el 17 de juny, havia integrat Oriola. Aquesta entitat territorial va ser denominada oficialment Procuració del Regne de València ultra Sexonam o dellà Xixona, i després Governació d’Oriola.
També va concedir a Alacant els Furs de València (en substitució del Fuero Nuevo de Murcia), però respectant els privilegis i franqueses concedides amb anterioritat a les viles i permetent alguna singularitat, com ara l’ús de la tafulla com a unitat de mesura de la terra.
En aquesta línia, Jaume II va regular els principals aspectes de l’organització municipal i va establir a les principals localitats un model similar al de València. Al capdavant, se situava el justícia, un magistrat amb atribucions judicials de primera instància, jutge ordinari amb jurisdicció sobre el terme i encarregat de l’ordre públic. Els jurats, en nombre variable, executaven les principals tasques del govern municipal. El Consell era l’assemblea que aprovava per majoria simple determinades decisions. Aquest era el sistema de govern municipal valencià fins que es va abolir al segle XVIII.
La conquesta
A finals del segle XIII, la corona de Castella travessava una crisi successòria que va enfrontar els nets d’Alfons X (els infants de la Cerda) amb el seu oncle Sanç IV. Jaume II va esperar el moment oportú per a assestar el colp, que va tindre lloc quan Sanç IV va morir, el 25 d’abril de 1295, deixant un xiquet de deu anys com a successor i qüestionat. Aleshores va envair el regne castellà de Múrcia, del qual Alacant, Elx, Guardamar i Oriola formaven part en virtut del Tractat d’Almisrà, signat el 1244.
La conquesta va començar l’abril del 1296, quan l’exèrcit es va traslladar per la mar de València a la costa de l’Alacantí. El castell d’Alacant va oferir resistència i va ser pres a l’assalt en una acció èpica en la qual va intervindre el rei català en persona.
El 23 de juliol del 1296, el monarca va expedir un document prometent que ni ell ni els seus successors havien de separar mai Alacant de la «Corona regi Aragone et a dominio nostro». Es reconeixia amb aquesta disposició l’estatus reial de la vila, que ja havia gaudit durant el temps de sobirania castellana.
Després d’això, per a evitar Elx, en poder del noble don Juan Manuel, que Jaume II esperava que el reconeguera com a rei de Múrcia, es va traslladar per mar fins a la gola del Segura i va fundar la població de nova planta de Guardamar. Des d’ací, tot seguint el riu, arribà a Oriola i després a Múrcia, que es va rendir sense resistència el 15 de juny. A primers d’agost Jaume II donava per finalitzada aquesta primera campanya, que encara en va necessitar dues més per a controlar el territori.
Jaume II va provar de crear un Regne de nova planta a Múrcia, com el seu avi havia fet a València, però la guerra es va encallar i, finalment, va optar per signar la pau amb el successor de Sanç IV, el rei Ferran IV, amb la mediació del rei Dionís de Portugal.
Alfons de la Cerda s’havia estavellat a Castella i Jaume II va cercar la fi de les hostilitats. La pau es va aconseguir sobre la base de la divisió d’allò que havia estat el Regne de Múrcia, a Torrellas, a la falda del Moncayo, el 8 d’agost del 1304. La part septentrional, l’ara sud valencià, va passar definitivament a la sobirania de Jaume II.
El tractat final, però, va necessitar que s’ajustara la frontera a Elx el 19 de maig del 1305.
Finalment, Jaume II, pels privilegis del 1308 esmentats, va annexionar totes les terres afectades al Regne de València, que així va completar la seua estructura geogràfica amb la integració també de Favanella, Jumella i Cabdet.
Fonts: Juan Manuel del Estal, «Anexión del Camp d’Alacant al Reino de València», I Congrés d’Estudis del Camp d’Alacant, 1982 / Juan Antonio Barrio, «Jaume II i l’organització institucional de les viles incorporades a la Corona d’Aragó el 1296», Quaderns de Migjorn. Revista d’estudis comarcals del sud del País Valencià, no. 3, 1998 / David Garrido, «El rei Jaume II, valencià de cor, d’estirp i de naixença», Diari La Veu, 2019 / Jorge Payà, «Els alacantins, des de quan som valencians?», Alicante Plaza, 2022
