Ara que l’estiu ens permet dur un ritme més pausat he tornat a veure dos de les meues pel·lícules favorites: La lengua de las mariposas i El maestro que prometió el mar. Així, per orde d’estrena. Ambdues tenen elements en comú. Parlen d’una època de pèrdua de llibertat, de repressió i de mort. Les dos comparteixen, també, ambientació en contar la història de dos mestres en escoles rurals. I, el que més m’interessa en aquest moment, les dos exposen la màgia que es pot viure en una aula amb una quantitat d’alumnat raonable i, sobretot, amb una pedagogia admirable.
Si algú em pregunta per l’escena preferida en cadascuna d’aquestes pel·lícules em quede, sense dubtar, en els moments que recreen eixides a la natura. Tant don Gregorio com Antonio Benaiges -encarnats per Fernando Fernán Gómez i Enric Auquer respectivament– mostren com es pot aprendre en contacte amb la realitat, tocant la vida mateixa. Els xiquets que busquen animals entre les plantes o els que ballen en un pla del bosc viuen experiències que van més enllà dels llibres de text o d’una classe magistral.
Si busquem fonaments didàctics darrere d’aquestes recreacions hem de citar noms d’envergadura com Célestine Freinet amb els textos lliures i la impremta escolar. Però també hi destacaren altres que volien dotar l’educació de llibertat i allunyar-la de procediments autoritaris, com la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos o l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En l’actualitat, la LOMLOE recull tots els models i formes de treballar que iniciaren pedagogs, filòsofs i mestres des de finals del segle XIX fins, almenys, la Guerra Civil.
No podem negar el valor que tenen les activitats que fem fora de les aules, així com qualsevol altra que isca un poc de la regularitat d’una setmana “normal” en un centre educatiu, siga la visita d’escriptors o escriptores, la celebració d’una setmana cultural o d’un dia destacat en el calendari escolar. A més de la càrrega pedagògica hem d’afegir-ne una altra que també té un pes molt important: la igualtat d’oportunitats entre l’alumnat. Sabem de sobra que molts dels nostres estudiants no haurien anat mai a un teatre, a un museu, o a la neu, per exemple, si no s’haguera organitzat l’activitat des dels diferents departaments del centre. I les famílies també en són conscients.
A banda, podem sumar la importància que tenen aquestes accions en el panorama cultural, econòmic i, per tant, social, del nostre entorn. Si, damunt, tenim en compte la circumstància vital que viu la nostra llengua, minoritària i minoritzada, l’abast encara és major.
Ara que l’estiu ens permet agafar aire i alenar amb més calma, per què no ens replantegem algunes de les decisions que eixiren de les assemblees docents al final de la vaga indefinida i valorem el suport que hem rebut des de l’àmbit cultural i familiar? De pèrdua de llibertat, de retallades a la llengua i a la cultura valencianes, de repressió i censura ja en tenim prou. No?
Lola Moreno és professora de Secundària.
