El passat 30 de juny es tancava el termini per a la sol·licitud de la “regularització extraordinària per arrelament”. Prop d’un milió dues-centes mil migrants que malvivien sense drets socials, sanitaris o laborals, sobreexplotades en l’economia submergida o en situació d’alta vulnerabilitat, podran incorporar-se al mercat laboral i accedir a drets bàsics i universals restringits fins ara. Una mesura que es pot classificar com de justícia social. Encara que l’equiparació no és completa, -ja que no podran votar, accedir a ocupacions públiques ni ser funcionaris-, sí que és un gran pas per a dignificar les seues vides i de les seues famílies en el nostre territori. Aquesta és una gran victòria per a les organitzacions socials que van pilotar la “Iniciativa Legislativa Popular (ILP)” que va desembocar en el reial decret i, sobretot, una escletxa d’esperança per a contrarestar, des de l’antiracisme, el model “securitari” excloent que s’ha instal·lat a Europa i bona part del món occidental.
Però aquest procés no ha estat exempt de dificultats. La decisió in extremis de delegar en els Serveis Socials municipals l’elaboració de l’Informe de Vulnerabilitat per irregularitat, un dels tres requisits necessaris, va generar malestar en moltes administracions locals. Per fer front al decret van ser necessaris plans de contingència excepcionals que, en un primer moment, van ser molt qüestionats, xocant amb la resposta a altres plans, semblants, com el d’acolliment de refugiats ucraïnesos. La lectura és que el racisme i el fonamentalisme cultural es materialitzen en el que Pérez et al. (2019) defineixen com a “frontera interior”1. No només les fronteres militaritzades amb tanques i murs impedeixen a les persones tindre una vida millor, també s’ha configurat un dispositiu flexible, desplegant-se en molt diferents àmbits de la vida quotidiana dels migrants, que regula diferencialment el seu accés dins de l’Estat.
Les entitats promotores de la ILP intentaven amb la Regularització reduir la hiperinflació legislativa comuna en eixos procediments. Per contra, moltes direccions i professionals no volien acatar el Reial decret, el qual assenyalava per “vulnerabilitat” només la causada per la mateixa situació d’irregularitat, ja que havien interioritzat una metodologia farragosament burocràtica, per a sentir-se “segurs”. Apuntalant i justificant procediments i requisits d’accés molt complexos. Sorprenentment, es volia aplicar els mateixos requisits que a persones usuàries dels Serveis Socials. Solapant i confonent igualtat amb equitat i obviant la diferència entre drets efectius de les persones vulnerabilitzades, però amb papers, amb la situació d’exclusió social que genera no estar regularitzat. Una visió heretada d’uns Serveis Socials utilitzats com a instrument de control i històricament travessats pel racisme estructural i la islamofòbia, hereuers del passat colonial de l’Estat i que opera com un llast intencional.
Unes de les resistències burocràtiques més significatives va ser l’exigència de demanar l’empadronament o residència efectiva als municipis. Aquesta “arbitrarietat estructural” (Pérez et al., 2019), obeeix a criteris organitzatius interns justificats als municipis per l’artificial efecte “crida”. Però el Reial Decret no establia l’arrelament al municipi sinó al territori. El resultat va ser la pèrdua de temps, diners i capital social per a complir requisits, aparentment imparcials, però que van generar desigualtat i sobretot ansietat i incertesa fins a l’últim moment. Clar exemple de la frontera interior instal·lada en les nostres administracions locals.
Sergi Cremades és educador social.
———–
(1) Pérez, Marta; Ayala Rubio, Ariadna; Ávila, Débora y García García, Sergio. “Fronteras interiores: las prácticas informales en el gobierno de la desigualdad en España”. Revista CIDOB d’Afers Internacionals, no. 122 (setembre de 2019), p. 111-135. DOI: doi.org/10.24241/ rcai.2019.122.2.111.
