Els filtres simbòlics del món modern
La modernitat no és només una etapa històrica ni un programa filosòfic: és sobretot una estructura simbòlica i política de percepció. És una manera de fer visible el món i de dotar-lo de sentit a partir d’unes categories que es presenten com a universals —raó, progrés, ciència, tecnologia, diners, llibertat individual— i que actuen com una gramàtica del real. Esta arquitectura lligada a la idea de llum — l’Edat de les Llums— ha estat lligada des del principi al desplegament històric del capitalisme, al qual ha servit de legitimació cultural, d’horitzó civilitzatori i de dispositiu de naturalització.
Modernitat i capitalisme s’han retroalimentat: la modernitat ha proporcionat el relat emancipador i el mite del progrés; el capitalisme l’ha traduït en expansió, explotació i despossessió, tot plegat organitzat entorn de l’Estat-nació com a gran operador de poder. Ara bé, esta modernitat hegemònica no es dona mai en brut, sinó a través de filtres simbòlics que medien la percepció col·lectiva. Cada filtre —blanc, daurat, roig, groc, gris— és una manera de veure i de no veure, una combinació de llenguatge, imatge, emoció i poder que selecciona què és real i què queda a la penombra. Són, en el fons, règims de llum: estructures de visibilitat que fixen què pot ser il·luminat i què ha de romandre fosc.
Estos filtres no només expliquen què pensem, sinó com ho sentim. Operen com una tecnologia política de la percepció: distribuïxen el sentit comú, jerarquitzen discursos, invisibilitzen el que és marginal i legitimen com a “natural” un determinat model de món. El que proposem és una genealogia d’estos filtres de la modernitat —blanc, daurat, roig, groc i gris— per entendre com hem arribat a un moment en què el col·lapse ecosocial és visible, però es nega, i en què la dissociació entre realitat i simulacre ha substituït la imaginació política. El filtre gris actual és, en realitat, la forma terminal d’un règim de llum que ja no pot ocultar el seu propi esgotament.
Auge i caiguda de la llum: lluentors antigues i ombres medievals
El relat occidental s’ha construït durant segles sobre una alternança entre llums i ombres. L’antiguitat clàssica —Atenes, Alexandria, Roma— ha sigut presentada com el primer gran moment de llum: civilització, dret, filosofia, art, ordre. La caiguda de Roma, en canvi, s’ha narrat com l’entrada en una època d’ombres, marcada per la violència, la pèrdua de saber i la fragmentació. Així es va fixar la seqüència: llum antiga, foscor medieval i llum renascuda.
Esta lectura, però, és profundament eurocèntrica i molt més ideològica que històrica. Oculta que l’Antiguitat va ser també esclavista i imperial; que l’Edat Mitjana va conéixer formes comunals i comunitàries de vida; i que el mateix Renaixement coincidix amb l’inici del sistema-món capitalista i del colonialisme modern. Tot i això, el mite de la llum que venç les tenebres va arrelar profundament i va preparar el terreny perquè la modernitat s’entenguera com la llum definitiva que expulsaria totes les ombres. És sobre esta base que apareix el primer gran filtre modern.
El filtre blanc: la llum de la raó moderna
Amb el Renaixement i sobretot amb la Il·lustració es desplega el filtre blanc: una llum que es vol universal, transparent i emancipadora. El món és cognoscible, mesurable i dominable; el progrés és inevitable; el passat és superstició. Esta llum permet l’aparició de l’Estat secular, del ciutadà propietari, de la ciència moderna i, alhora, del capitalisme colonial i industrial. És una llum viscuda com a alliberadora perquè trenca amb la foscor imaginada dels temps medievals i promet autonomia, coneixement i moviment.
Però era una llum tan forta que encegava. Il·luminava Europa i Nord-amèrica i, al mateix temps, projectava ombres llargues sobre el Sud global. Sota el seu fulgor quedaven amagats l’extractivisme, la subordinació de la natura, la violència patriarcal, l’esclavitud, el racisme, les conquestes i la conversió de pobles sencers en mà d’obra o en territori espoliable. El capitalisme es presentava com un projecte racional i universal, però necessitava amplíssimes zones de foscor per sostenir-se.
A finals del segle XIX i sobretot durant el primer terç del XX, este filtre es va trencar: imperialismes, guerres mundials, revolucions, totalitarismes, genocidis i tecnologia destructiva van mostrar el revers fosc de la modernitat blanca. La gran promesa il·lustrada es va veure desmentida en poques dècades. Però el capital, que sempre es reconfigura, va generar nous relats lumínics per estabilitzar el sistema.
El filtre daurat: l’edat d’or del capitalisme madur
Després de la devastació del primer terç del segle XX, a Occident es va imposar un nou relat de llum i progrés: el filtre daurat. Era la llum càlida de la postguerra: reconstrucció europea, Estat del benestar, consum de masses, petroli barat, turisme popular, classes mitjanes, pacte social entre capital i treball, drets laborals i descolonització parcial. Un món que volia demostrar que la democràcia liberal i el capitalisme podien conviure i repartir riquesa, tot oferint una imatge d’estabilitat i prosperitat generalitzada.
Però aquell daurat tenia una condició oculta: el benestar del centre es sostenia sobre el malestar de la perifèria. El mode de vida imperial occidental externalitzava els seus costos ecològics i socials cap al Sud global, convertint la desigualtat en estructura. El seu resplendor amagava la dependència energètica, l’explotació laboral, la subordinació colonial i una crisi ecològica incipient que quedava fora de quadre. Viure bé en el Nord implicava que altres visqueren molt pitjor al Sud.
A finals dels anys seixanta, les escletxes d’aquell decorat daurat van començar a fer-se visibles. El Maig del 68, les revoltes estudiantils, els moviments feministes, pacifistes i ecologistes, les guerres colonials i la crisi del petroli van mostrar la cara fosca del desenvolupament. Davant les promeses incomplides del progrés, el filtre daurat va perdre brillantor i va començar a tenyir-se de tons crepusculars, anunciant la fi d’una època i l’inici d’un nou desencaix històric.
El filtre roig: la utopia hipernormalitzada
El filtre roig va simbolitzar, durant bona part del segle XX, la gran utopia alternativa al capitalisme. Sota la seua llum es projectava un món sense classes, amb una economia planificada i un relat heroic centrat en la classe obrera com a protagonista de la història. Aquell horitzó pretesament socialista prometia emancipació i justícia, sustentat en la retòrica revolucionària i en la fe que el benestar col·lectiu podia alliberar-se de les lògiques del mercat i del colonialisme. No obstant això, la seua realització va derivar en un capitalisme d’Estat totalitari, en una burocràcia asfixiant i en un règim on el dogma, la vigilància i la repressió van substituir la fraternitat i la llibertat. La promesa d’igualtat va acabar dissolta entre privilegis, purgues i jerarquies absurdes.
Amb el pas del temps, com descriu Alexei Yurchak, el sistema soviètic es va convertir en una representació buida, una performance col·lectiva on tothom feia com si creguera en un relat que ningú prenia seriosament. Esta “hipernormalització” convertia la vida en una ficció sostinguda per inèrcia, fins que l’estructura simbòlica es va ensorrar, no tant per pressions externes com per la seua pròpia buidor interna. El filtre roig, que havia il·luminat el món amb la llum d’una justícia pervindrà, es va apagar lentament fins a quedar reduït a un reflex tènue, incapaç d’inspirar ni tan sols als seus propis defensors.
El filtre groc: el crepuscle neoliberal de la modernitat
Amb la crisi dels anys setanta, el daurat i el roig entren en decadència i s’imposa el filtre groc: una llum crepuscular que anuncia el domini del neoliberalisme. L’Estat social es desmunta progressivament, el mercat esdevé el principi organitzador de tota la vida col·lectiva i l’economia financera substitueix la productiva com a motor central. Es privatitza el sector públic, es desregulen els mercats, es consolida la precarització laboral i s’imposa una violència estructural disfressada d’austeritat i responsabilitat individual. Tot continua parlant en nom del progrés, però el futur deixa de ser una promesa i comença a percebre’s com una amenaça.
El filtre groc revela el que la modernitat havia ocultat rere la seua llum: l’existència d’una modernitat fosca, sostinguda en l’explotació, el domini i la destrucció ecològica. Mostra també que les alternatives igualitàries i emancipadores, tant del socialisme com de l’humanisme crític, havien sigut marginades, derrotades o cooptades. La llum groga és la d’un sol que encara brilla, però ja declina, projectant sobre el món una claror d’agonia i d’engany.
Este règim de llum allarga artificialment el dia d’un sistema que entra en fase d’erosió lenta. Els grans relats es fragmenten, la societat s’atomitza, el consum substituix la ciutadania, i la guerra pels recursos es normalitza com a paisatge de fons. Sota el filtre groc, la civilització capitalista es manté en peu només per inèrcia, aferrada a una il·lusió de progrés que ja no il·lumina, sinó que encega.
El filtre gris i les taques negres: la irrupció del col·lapse
D’este llarg crepuscle naix el filtre gris, la forma perceptiva de la hipernormalització davant del col·lapse. Vivim sabent que la maquinària del món es descompon —crisi climàtica, desigualtat extrema, guerres recurrents, exhauriment energètic, autoritarisme, migracions de la desesperació—, però continuem actuant com si foren episodis aïllats. El filtre gris és una boira existencial que ho embolcalla tot amb sensacions d’esgotament, indiferència i dissociació. La catàstrofe s’ha tornat rutina, i la cultura, el treball, l’educació, la política i la informació respiren una mateixa llum bruta que ofega la imaginació i impedeix pensar alternatives.
Tanmateix, el gris no és homogeni. A mesura que s’espessix, apareixen taques negres: espais on el col·lapse ja és present i innegable —guerres sense fi, desastres climàtics, zones de sacrifici industrial, fronteres mortals, barris degradats, territoris exhaurits. Aquests llocs no són excepcions, sinó avanços del que s’estén com una malaltia sistèmica. El relat dominant, però, persisteix a presentar-los com tragèdies locals, com si no foren el reflex directe de l’esgotament global del sistema.
El que es perfila al fons d’este paisatge gris és la possibilitat d’un filtre negre: la certificació final d’un món que s’enfonsa en el caos i la devastació. Només la construcció d’un horitzó radicalment distint —ecològic, comunitari i emancipador— podria evitar aquesta deriva. El repte del nostre temps és, per tant, travessar la boira del gris abans que s’impose la foscor definitiva.
Cucs de llum: llums modestes en l’obscuritat creixent
Tot apunta que el col·lapse d’una civilització global com la capitalista serà dur, desigualment i potencialment violent. El que estem veient no és una transició conscient, sinó una fugida cap avant, un capitalisme que devora el que queda, una gestió necropolítica de la població “que sobra”. I, tanmateix, fins i tot en esta nit apareixen els cucs de llum: llums menudes, locals, intermitents, que no volen substituir un filtre per un altre, sinó obrir escletxes de vida en el mur del capitalisme crepuscular.
Són pràctiques d’autogestió i suport mutu, comunitats arrelades, sabers recuperats, xarxes de cura, iniciatives de reterritorialització, formes de cultura que no passen pels grans focus del poder. No prometen el paradís ni un gran relat salvador; sostenen el present i fan possible la vida enmig de l’enfonsament generalitzat. Ens conviden a mirar cap al sòl i no cap als reflectors; a orientar-nos amb llums menudes i no amb fars absoluts; a reencantar el món des de baix i en comú.
La metàfora dels cucs de llum expressa una forma de resiliència singular: ni ingènua ni grandiloqüent, sinó mínima, persistent, encarnada en gestos, cossos, imatges, comunitats o actes que escapen a la lògica dominant. Des del nostre punt de vista, encarnen les múltiples potències de la vida que no es rendixen malgrat les tenebres del col·lapse civilitzacional. Metafòricament, els cucs de llum representen una altra relació amb la llum i amb la política: evoquen una llum intermitent i singular, una supervivència de les resistències, una bioluminescència política que permet veure d’una altra manera, sostenir la mirada i activar la imaginació enmig del col·lapse, par a intentar travessar-lo com bonament es puga.
