No fou una transició, sinó una transacció
El pas del franquisme a la democràcia, que durant dècades s’ha presentat com una “transició modèlica” i fins i tot exportable a altres països, fou en realitat una transacció i no una ruptura. Esta etiqueta de «transició modèlica» va servir per a legitimar el procés davant la «comunitat internacional» i per a fer creure a la ciutadania que s’havia produït un canvi històric profund, quan en realitat el que es va produir fou un pacte —més o menys explícit— entre les forces franquistes i una part de l’oposició democràtica disposada a acceptar determinades renúncies a canvi de poder participar en el joc polític. Este pacte establia que Espanya entraria dins dels estàndards de la democràcia liberal i constitucional pròpia d’Occident, amb eleccions periòdiques, pluralisme de partits i llibertats formals, però dins d’uns límits molt clars: la inqüestionabilitat del model econòmic capitalista i la preservació de la influència de les estructures de poder heretades del franquisme.
El model al qual es mirava no era altre que la democràcia occidental de postguerra, una democràcia que ja de per si era una democràcia limitada. La representació política, sense mecanismes directes de decisió ciutadana, significava que el poder real restava concentrat en una minoria econòmica i institucional. A més, esta democràcia occidental es presentava com a garant de certs avenços socials —l’Estat del benestar—, però només en la mesura que servira per a estabilitzar el sistema i evitar que la conflictivitat social degenerara en canvis estructurals profunds. El que mai es posava en dubte era el control del capital sobre les decisions estratègiques: no existia, ni existix, una democràcia econòmica i social. I és precisament esta absència la que marca el límit real de la llibertat política. Cal no oblidar mai que el capitalisme és incompatible amb la democràcia. Però això l’esquerra que passa per alt açò i entra a jugar amb les regles «democràtiques» que imposa el capital es converteix, ho vullga o no, en l’esquerra del capital. I això també val per a l’esquerra de l’Estat espanyol.
El franquisme acceptà una concessió històrica: transformar la façana política per a permetre l’obertura formal a les llibertats i, sobretot, garantir l’entrada d’Espanya en la Unió Europea. Canviar per a que res no canviara, seguint la màxima lampedusiana. De manera que este canvi s’esdevingué sota unes condicions molt clares: les estructures de poder real no es tocaven. L’aparell judicial, fidel al règim, es mantingué intacte; l’exèrcit continuà com a garant de «la unitat d’Espanya» amb poder d’intervenció; la jerarquia eclesiàstica conservà la seua posició privilegiada; i l’alta administració —des dels alts funcionaris fins als càrrecs de confiança— restà poblada per personal format i fidel al franquisme. A més, el control mediàtic i educatiu assegurava que el relat sobre el passat recent es reescrivira a conveniència, i que el franquisme continuara actiu en les mentalitats. A això cal afegir una classe política franquista reciclada en “demòcrata” a través de partits conservadors i “centristes” lligats a la monarquia borbònica restaurada pel dictador.
Però esta obertura del poder no fou gratuïta: l’objectiu era que les grans empreses del capitalisme espanyol —fins aleshores protegit i lligat a l’Estat— pogueren expandir-se cap a nous mercats, connectar-se amb els fluxos financers i comercials internacionals, i modernitzar sectors econòmics sense perdre el control oligàrquic. Les xarxes de corrupció, que havien estat inherents al franquisme i que en realitat en foren un dels trets definitoris, no desaparegueren; simplement es reproduïren integrant-se en la economia neoliberal que s’obria pas al món. Al mateix temps, eixes estructures corruptes es regionalitzaren amb la posada en marxa de les noves administracions autonòmiques. L’Estat continuava sent un instrument al servei de les elits franquistes, només que ara havia de jugar segons les regles formals de la Unió Europea.
La transició, per tant, no fou cap ruptura democràtica, sinó una concessió pactada. I convé recordar que fou també un procés marcat per la violència: la resistència de grups d’extrema dreta, inclosos sectors militars, fou persistent, amb atemptats, amenaces i intents de cop d’estat com el del 23-F. El contracte social que emergí d’aquells anys no era el resultat d’una deliberació ciutadana oberta, sinó una imposició del poder franquista, que cedí només el mínim imprescindible per a integrar-se al bloc occidental i garantir la seua pròpia supervivència en un context internacional on les dictadures començaven a ser incòmodes.
Durant quasi cinquanta anys, este sistema ha funcionat amb una democràcia sempre limitada, fins i tot en la seua versió representativa. Quan les crisis econòmiques han colpejat amb força —com la de 2008— i els carrers han respost amb cicles de protesta, com el 15-M en 2011, exigint més participació, més control popular i més justícia social, les elits hereves del franquisme han actuat ràpidament per a curtcircuitar qualsevol intent de reforma profunda. Les concessions es fan només quan servixen per a desactivar el conflicte, però es retiren o neutralitzen en el moment en què amenacen la continuïtat del sistema.
Mentrestant, estes elits locals han anat transformant-se en elits subsidiàries i genuflexes: actors polítics i econòmics que operen en clau interna però sempre subordinats als interessos de les grans potències i de les institucions econòmiques internacionals. La seua relació amb la Unió Europea i amb els Estats Units s’assembla a la que històricament mantenien les elits colonials amb les metròpolis: administren el territori, contenen la conflictivitat social i garantixen la circulació de recursos i beneficis cap als centres de poder global, a canvi de mantindre privilegis locals i extraure la part corresponent de beneficis Això ha implicat l’acceptació acrítica dels programes neoliberals, amb les seues retallades de drets socials i la degradació dels serveis públics.
Quan estes retallades ja no han sigut suficients per a estabilitzar la situació, i les crisis s’han acumulat —econòmica, migratòria, ecològica— fins a configurar el col·lapse civilitzatori d’un capitalisme en fase crepuscular, la reacció de les elits ha sigut endurir encara més les condicions democràtiques. Això, que s’ha vist clarament a partir de 2010, s’ha traduït en reformes legislatives restrictives, en un increment del control policial i en la normalització de discursos autoritaris. Al mateix temps, l’extrema dreta ha anat guanyant terreny en tot el món, oferint una sortida reaccionària a les pors i incerteses socials. Les elits mundials que la fomenten saben que el col·lapse socioecològic ja no té remei perquè no estan disposades a abandonar el mode de vida imperial del capitalisme, de manera que han decidit optar per la solució violenta i excloent de l’ecofeixisme i per estar bunqueritzats, mentre la majoria del món està exclosa. La seua visió de futur és clarament racista, classista i exterminista. També la de les elites subsidiàries de l’Estat espanyol.
En qualsevol cas, la diferència amb gran part d’Europa és que ací l’extrema dreta en el poder mai va desaparéixer. Després de la Segona Guerra Mundial, el feixisme quedà marginat institucionalment en molts països occidentals, però a l’Estat espanyol les seues estructures van romandre actives i influents. L’exemple més clar és la continuïtat de trames militars i policials disposades a actuar contra qualsevol amenaça percebuda a «la unitat d’Espanya» o a l’ordre establit del postfranquisme. Els intents de cop, les operacions de desgast, el terrorisme d’Estat, l’acció política de la dreta, les agressions de l’extrema dreta, la tortura policial, les accions de les clavegueres de l’Estat, les fosques maniobres judicials, la securitització de la vida pública i les campanyes de manipulació mediàtica han sigut constants.
L’ofensiva neofranquista
El que observem ara és un intent deliberat de refer autoritàriament el contracte social de la transició, fent-lo encara més restrictiu i excloent, enllaçant amb la deriva naziliberal i genocida de les elits mundials capitalistes. No es tracta només de conservar els estrets límits que ja existien en 1978, sinó de tancar encara més l’espai de dissens i de participació ciutadana, en la línia excloent de les elits mundials de les quals les elits espanyoles són un simple agent auxiliar colonial. Al remat, tot açò es concreta en una ofensiva neofranquista en tota regla. Amb una diferència: si el franquisme tenia com a màxims enemics la democràcia i la revolució dins d’una civilització capitalista en expansió, el neofranquisme té com a enemics els immigrants, els disssidents, les minories interiors i, sobretot, la població considerada excedentària, molesta i prescindible als ulls d’unes oligarquies que, com les seues homòlogues mundials, ja han apostat per la seua supervivència a qualsevol preu en una civilització capitalista en col·lapse.
Això implica, en la pràctica, un retrocés democràtic que, tot i mantindre les formes —eleccions, parlament, partits—, buida progressivament de contingut el ja de per si insuficient mecanisme representatiu fins a reduir-lo a un pur ritual de legitimació. Parlem d’un doble camí: cap a una oligocràcia política, on les decisions estratègiques són preses per una minoria econòmica i política, i cap a una autocràcia electoral, on les institucions funcionen com a corretges de transmissió del poder real amb un mínim vernís democràtic.
Per a justificar esta deriva, les elits utilitzen a la mateixa estratègia que ha estat utilitzada històricament pel feixisme i per altres règims autoritaris: la fabricació d’amenaces internes i externes. En este cas, l’argument del “perill immigrant” és l’eix principal, combinat amb un negacionisme climàtic que permet continuar amb l’explotació depredadora del territori sense assumir cap responsabilitat. A això se sumen teories conspiratives, retòriques antisistema falsament rebels i campanyes mediàtiques de por i saturació informativa que desmobilitzen o redirigixen la frustració social cap a objectius triats pel poder, és a dir, contre els més febles.
En la pràctica, este neofranquisme electoral combina la legitimitat formal de les urnes amb l’arsenal repressiu i propagandístic propi d’un règim autoritari. Les lleis mordassa, l’enduriment del codi penal per a castigar la protesta, la concentració mediàtica en mans de grups afins i la criminalització sistemàtica de qualsevol dissidència política són alguns dels mecanismes concrets que ja tenim davant nostre. El resultat és un marc polític on la llibertat formal existix, però les condicions materials per a exercir-la de manera efectiva es van erosionant fins a convertir-la en una ombra del que hauria de ser.
Esta estratègia té èxit perquè s’alimenta d’un element clau: el franquisme psíquic. Este concepte fa referència a la persistència del franquisme en les mentalitats i les subjectivitats. No és només la memòria de la dictadura, sinó una manera d’entendre l’autoritat, la nació, l’ordre social, la jerarquia i l’acció política que es transmet a través de l’educació, la cultura popular, la socialització política i les estructures familiars. És un hàbit emocional i cognitiu que facilita l’acceptació de mesures autoritàries fins i tot en contextos formalment democràtics. La seua clau és, paradoxalment, la demonització de la política, o dit d’una altra manera, la política de la despolitització, que sols beneficia als que tenen des de sempre la paella pel mànec, als únics legitimats per fer política. Els no legitimats “polititzen”, i per tant han de ser exclosos de la política, en la mesura que, molt cínica i coherentment, el règim franquista es veia a si mateix com a “apolític”.
Però com ja hem dit, la diferència amb el cas del feixisme a la resta d’Europa, ací el franquisme mai ha estat realment desmantellat. De fet, durant el règim de Franco este va anar adquirint diverses disfresses de coneviència (feixisme/falangisme, militarisme, nacionalcatolicisme, liberalisme tecnòcrata, autoritarisme) per asegurar, al remat, el poder de les elits que el feren possible amb el colp d’Estat que va derivar en la Guerra Civil. En el postfranquisme formal, i durant dècades, el poder real va reduir estratègicament la intensitat del franquisme real, modulant el seu impacte per a adaptar-se al context internacional. Però ara, davant les crisis múltiples i la pèrdua de legitimitat del sistema, el dial torna a pujar. El franquisme no torna: simplement incrementa la seua intensitat després d’anys de latència i camaleònic camuflatge.
D’ací la pregunta incòmoda però inevitable: quin grau de franquisme podem suportar? La qüestió no és merament retòrica ni una provocació intel·lectual; és una interpel·lació directa a la nostra capacitat col·lectiva de reconéixer fins a quin punt hem normalitzat allò que hauria de ser inacceptable. El franquisme no ha sigut mai un fenomen exclusivament històric; és un sistema viu, adaptatiu, capaç de mutar per a sobreviure. Després de 1978, va aprendre a vestir-se de democràcia, a diluir-se en les institucions i a projectar-se a poc a poc com una «opció legítima» dins del pluralisme polític. Així ha arribat fins als nostres dies sense haver de tornar literalment, perquè mai se n’havia anat. Ara, sota la forma d’un neofranquisme electoral, este sistema es presenta com a una força que combina la retòrica democràtica amb una pràctica política i institucional profundament autoritària. Es recolza en dos pilars fonamentals: d’una banda, el ja esmentat franquisme psíquic, que manté viva la predisposició cultural i emocional a acceptar lideratges forts, jerarquies rígides i visions excloents de la comunitat; de l’altra, el control oligàrquic de l’economia i de les institucions clau. Així que: fins on estem disposats a tolerar que es degrade la qualitat de la nostra democràcia? Fins a quin punt acceptarem que es retallen drets, que es criminalitze la dissidència, que s’estenga la censura i que es manipule la memòria històrica? La història ens mostra que els règims autoritaris no solen tornar de colp, sinó que creixen per acumulació de petites renúncies, de cessions tàcites, d’«excepcions» que acaben convertint-se en norma. El risc és que, quan vulguem reaccionar, el marc polític ja haja sigut transformat irreversiblement.
Sols cal imaginar, i no cal ser profetes, el que seria un règim neofranquista només formalment “democràtic”. Este neofranquisme electoral, que ja s’insinua clarament en alguns governs locals i autonòmics, es concretaria en un paquet de mesures i pràctiques que inclouríem la repressió de moviments socials mitjançant lleis restrictives i criminalització de la protesta; la limitació de drets democràtics amb reformes que afavorixen el bipartidisme i marginen opcions alternatives; la persecució d’immigrants a través de polítiques de deportació, internament i estigmatització mediàtica; la il·legalització de partits i col·lectius «subversius», inclosos sectors de l’esquerra radical o nacionalismes perifèrics; la restricció de la llibertat d’expressió i censura sobre mitjans i continguts digitals; la reformulació integrista de la cultura espanyola com a identitat homogènia i excloent; la persecució de llengües “perifèriques” reduint-ne l’ús institucional i educatiu; la violència d’extrema dreta i grups paramilitars tolerada o ignorada per l’Estat; les caceres contra minories ètniques, migrants i col·lectius LGTBI+ mitjançant discursos d’odi i discriminació institucional; el restabliment del servei militar obligatori com a instrument de cohesió nacional i disciplina; i la militarització de la vida civil amb més presència de l’exèrcit en seguretat interna, fronteres i gestió de crisis, tot plegat dins d’un marc aparentment democràtic però orientat a reforçar un autoritarisme creixent.
En definitiva, tenim un problema que molts sectors de l’esquerra han errat en ignorar: el franquisme mai no va marxar; simplement va aprendre a mudar de pell. Ara torna a ensenyar les urpes, amb un somriure a peu d’urna i un discurs epidèrmicament constitucional, però amb la mateixa vocació autoritària, repressiva i criminal de sempre. La qüestió ja no és si pot tornar, sinó quant de temps més estem disposats a conviure amb ell abans que ens devore completament.
