El pròxim 12 d’agost, milions de persones alçaran els ulls al cel per contemplar un eclipsi solar. Serà un espectacle extraordinari i, alhora, profundament democràtic. Ningú haurà de comprar una entrada ni reservar una localitat privilegiada. Només caldrà mirar cap amunt. Potser és perquè contemplar allò excepcional forma part de la condició humana. Ens aturem davant d’una obra d’art, d’un espectacle al carrer, d’un paisatge o d’un fenomen natural amb la mateixa curiositat i admiració amb què busquem contemplar allò extraordinari en l’esport.
Durant setze dies, del 4 al 19 de juliol, han coincidit dos dels espectacles esportius més seguits del planeta: el Mundial de futbol i el Tour de França. Més enllà de la coincidència en el calendari, cadascun representa una manera ben diferent d’entendre l’esport i, sobretot, de decidir qui es pot permetre viure’l en directe com a públic.
Encara que el Mundial ha estat presentat com una organització compartida entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic, els moments culminants del torneig (els quarts de final, les semifinals, el partit pel tercer lloc i la final) s’han concentrat exclusivament als Estats Units. Els altres dos països han compartit l’organització, però el desenllaç esportiu, mediàtic i comercial del torneig ha tingut un únic escenari.
El Mundial ha representat la culminació d’un model que converteix les persones espectadores en consumidores. Els grans estadis de la NFL són molt més que un recinte esportiu: pantalles gegants, restauració, botigues oficials, llotges VIP, zones d’oci i animació permanent formen part d’una sofisticada maquinària comercial que transforma el partit en una experiència global d’entreteniment.
Ni tan sols els noranta minuts de joc dels partits de futbol han pogut fugir de la lògica comercial: les pauses obligatòries d’hidratació han obert noves finestres per a la publicitat televisiva. Tot està pensat per incentivar el consum del públic. I el dia de la final, fins i tot el descans reglamentari de quinze minuts es va allargar fins als vint-i-set, per convertir l’entreacte en un gran espectacle musical a l’estil de la Super Bowl.
Este Mundial ha batut rècords d’assistència als estadis malgrat l’elevat preu de les entrades, una mostra que la demanda continua sent enorme fins i tot quan l’accés queda reservat a qui s’ho pot permetre. El futbolista Borja Iglesias qualificava de “vergonya” els preus de la final. Tot i que el preu oficial més baix era de 2.030 dòlars (uns 1.750 euros), la demanda i el sistema de preus dinàmics van fer que, els dies previs al partit, les entrades més econòmiques disponibles superaren els 6.400 euros, mentre que les millors localitats arribaren a costar més de 30.000 euros. Un luxe reservat a una minoria. Un espectacle que acaba seleccionant el públic segons la seua capacitat econòmica. Costa imaginar una metàfora més gràfica d’un esport que, almenys en directe, deixa de ser popular per convertir-se en un privilegi.
No és només una qüestió de mercat; és també una determinada manera d’entendre la societat. El model estatunidenc tendeix a identificar la llibertat amb la capacitat de consumir. En teoria, qualsevol podia comprar una entrada; en la pràctica, només qui disposava dels recursos suficients podia fer-ho. Hi havia llibertat de mercat, però no igualtat real d’accés a l’espectacle. De manera significativa, esta mateixa lògica també es reproduïa en l’organització del torneig: els tres països compartien el nom del Mundial, però els partits que concentraven tota l’atenció del planeta quedaven reservats als Estats Units. La mateixa pregunta es trasllada a les graderies: qui acaba ocupant els millors seients de l’espectacle?
Resulta inevitable el contrast entre els milers d’aficionats exclosos pel preu de les entrades i la presència d’autoritats públiques a la final. La polèmica generada pel viatge del president de la Generalitat Valenciana no deriva tant del fet d’assistir a un esdeveniment esportiu d’esta magnitud com de la necessitat de transparència sobre uns desplaçaments que la immensa majoria d ciutadans no ens podem permetre. Quan vore una final es converteix en un privilegi econòmic, és legítim preguntar-se qui ocupa la llotja d’honor i les llotges VIP, i amb quins recursos.
Paral·lelament, el Mundial ha eclipsat mediàticament un altre gran esdeveniment esportiu: el Tour de França, que, tanmateix, representa una manera ben diferent d’entendre tant l’espectacle esportiu com el paper del públic. Al Tour, els aficionats animen pràcticament tots els corredors, i són excepcionals els casos en què algun és escridassat o increpat.
Però la diferència fonamental és una altra. El Tour no necessita estadis monumentals ni entrades prohibitives. El seu escenari són les carreteres, els ports de muntanya i les grans ciutats, però també els pobles menuts. La via pública es transforma durant unes hores en el terreny de joc, però sense convertir-se en un recinte tancat d’accés restringit mitjançant una entrada, tal com passa als circuits urbans de Fórmula 1, com els de Montecarlo, Singapur o Las Vegas, o com passava a l’antic circuit urbà de València, que va requerir una inversió pública de 89,7 milions d’euros i del qual encara hui es conserven trams en estat d’abandonament. En el ciclisme passa just el contrari: és l’espectacle qui recorre el territori, i qualsevol persona pot acostar-se a la vora de la carretera per contemplar gratuïtament els millors ciclistes del món. Durant uns instants, segons la pendent o el traçat de la carretera, l’elit del ciclisme passa literalment a tocar de qualsevol persona que hi vulga acostar-se per vore-la.
Ho comprovarem ben prompte al País Valencià. Del 27 al 30 d’agost, la Volta ciclista a Espanya recorrerà el nostre territori amb quatre etapes consecutives: la sisena, d’Alcossebre a Castelló de la Plana; la setena, de Vall d’Alba fins a Aramón Valdelinares; la vuitena, de Puçol a Xeraco; i la novena, de la Vila Joiosa fins a l’Alt d’Aitana. Durant quatre dies, pobles, ciutats, carrers i carreteres d’arreu del País Valencià es convertiran en l’escenari d’un dels grans esdeveniments esportius del món, sense necessitat d’alçar estadis ni cap altra infraestructura concebuda per restringir l’accés mitjançant el pagament d’una entrada.
El ciclisme també és un gran negoci, sens dubte. Els equips viuen dels patrocinadors i els mallots s’han convertit en autèntics aparadors publicitaris. Però este model conserva encara una característica gairebé excepcional entre els grans esports professionals: : qualsevol persona pot accedir-hi sense entrada.. L’esport ocupa temporalment l’espai públic i el retorna a la ciutadania, que només ha d’aportar una cosa: respecte pels corredors i civisme perquè l’espectacle puga desenvolupar-se amb seguretat.
Potser esta és la diferència fonamental entre els dos models. En un, l’espectacle es concentra dins d’un recinte on pràcticament tot té un preu i on també es focalitza el protagonisme esportiu, mediàtic i econòmic. En l’altre, l’esport recorre carreteres i pobles, reparteix el protagonisme pel territori i continua sent un patrimoni compartit.
Quan el pròxim 12 d’agost contemplem l’eclipsi solar, ningú ens preguntarà quant hem pagat per mirar el cel. Potser convindria recordar-ho també quan parlem dels grans espectacles esportius. Perquè l’autèntica qüestió no és si l’esport genera negoci (sempre n’ha generat) sinó si estem disposats a acceptar que els grans espectacles esportius deixen de ser de tots per convertir-se, cada vegada més, en un privilegi reservat a qui pot pagar-los. L’eclipsi continuarà sent de tothom. La pregunta és si els grans espectacles esportius continuaran sent-ho.
