La primera colònia
Hi ha una situació amarga i persistent que travessa la història contemporània del País Valencià: la de viure sota una relació de dependència colonial respecte a l’Estat espanyol. Un Estat postimperial incapaç d’assumir el fracàs històric de l’Imperi i de la construcció de la nació espanyola, la raó essencial que explica la seua rancuniosa insistència uniformitzadora, centralista i colonitzadora. Parlem, evidentment, d’un colonialisme de caràcter intern, una estructura de dominació que va més enllà de la presència d’un exèrcit o d’una administració forana. És una relació on es combinen l’espoli econòmic, l’homogeneïtzació cultural, la marginació lingüística i la subordinació política. És això el que definim com una relació colonial: una jerarquia entre territoris on un subjuga (Castella-Madrid), explota i determina el destí de l’altre (País Valencià).
El cas valencià exemplifica amb claredat una desigualtat estructural imposada per una metròpoli estatal —amb Madrid com a centre de poder— que exercix un control polític, econòmic i cultural sobre el territori valencià amb la complicitat activa de les seues pròpies elits col·laboracionistes. Este procés, iniciat amb l’abolició dels furs en 1707 i intensificat durant la uniformització centralista espanyola en el segle XIX i sota el franquisme, es reproduïx sota l’actual règim autonòmic mitjançant formes més sofisticades de subordinació.
En el camp econòmic, el País Valencià patix un infrafinançament crònic que limita la seua capacitat d’inversió i servicis públics, tot i ser una de les comunitats que més aporta fiscalment a l’Estat espanyol. La seua economia es manté en sectors de baixa productivitat (turisme massiu, construcció, agricultura intensiva), sense una política industrial pròpia ni sobirania financera, consolidant així un model dependent. Culturalment, el valencià es troba en regressió, cada vegada més marginat en l’àmbit institucional i comunicatiu, mentre el castellà s’imposa com a llengua hegemònica amb el suport de sectors locals i la dreta i ultradreta local busquen la seua infravaloració o desaparició. Paral·lelament, les institucions autonòmiques es veuen sotmeses periòdicament a la reespanyolització i la corrupció sistèmica. Tot això és possible gràcies a l’entusiasta col·laboracionisme de les elits valencianes, que, lluny de defensar els interessos del seu poble, actuen com a gestors dels interessos de les classes gestores de l’Estat, cercant rendes, protecció o influència a costa dels interessos col·lectius, convertint-se en part activa d’esta dinàmica de dominació colonial.
La segona colònia
Tanmateix, allò que fa encara més perversa esta realitat és que, al seu torn, l’Estat espanyol actua com una colònia subordinada a interessos que emanen de centres de poder externs, econòmics i geopolítics. Des de l’ingrés a la Unió Europea, i de manera més acusada des de la implantació de l’euro, Espanya ha anat cedint sobirania i capacitat de decisió a un entramat tecnocràtic que opera a Brussel·les, però que és controlat, de facto, pels interessos dels estats centrals —amb Alemanya i França al capdavant— i pels grans lobbies financers i corporatius. En este procés, els governs espanyols, tan de dretes com de suposada esquerra, han assumit acríticament un paper subordinat, renunciant a qualsevol projecte autònom de desenvolupament econòmic, sostenibilitat territorial o sobirania energètica.
Com a conseqüència, l’economia espanyola s’ha transformat en una plataforma de serveis de baix cost, especialment en el sector turístic, que alimenta una estructura precària, estacional, ecològicament destructiva, i altament dependent del capital estranger corporatiu. L’agricultura ha estat desmantellada o subordinada a un model agroindústria insostenible i a les grans cadenes de distribució europees, la indústria s’ha deslocalitzat o reconvertit en subcontractació de baix valor afegit, i el territori ha estat convertit en un recurs extractiu, ja siga a través de l’especulació urbanística, de les macroplantes “renovables” imposades, o de la turistització massiva. Així, l’Estat espanyol no només nega la plurinacionalitat interna, sinó que s’ha convertit en gestor obedient d’un projecte neoliberal europeu que perpetua el seu paper perifèric i dependent, tant dins com fora de les seues fronteres.
La tercera colònia
Però l’escala de dependències no s’acaba ací. La mateixa Unió Europea és, en realitat, una colònia geoestratègica dels Estats Units, una situació que s’arrossega des del final de la Segona Guerra Mundial, però que s’ha intensificat en les darreres dècades amb l’expansió de l’OTAN cap a l’est i la creixent militarització del continent. El seguidisme quasi automàtic —novament apareix el col·laboracionisme intern— de les polítiques exteriors nord-americanes, especialment en conflictes com els de l’Iraq, l’Afganistan o més recentment Ucraïna i Gaza, mostra fins a quin punt les institucions europees han renunciat a una veu pròpia en l’escena internacional. L’aliança atlàntica, presentada com a garantia de seguretat, actua en realitat com un instrument de disciplinament geopolític, i la seua influència condiciona de manera determinant la política exterior i fins i tot energètica de la Unió Europea. Esta dependència ha arribat a extrems tan evidents com la destrucció dels gasoductes Nord Stream —amb sospites serioses sobre la implicació de sectors de l’estat nord-americà—, que ha comportat una reestructuració forçada del mapa energètic europeu a favor del gas liquat estatunidenc, molt més car i contaminant.
La presència massiva de bases militars dels Estats Units a territori europeu no només consolida esta subordinació, sinó que la naturalitza. En total, es comptabilitzen almenys 275 instal·lacions militars nord-americanes —amb 100.000 soldats— repartides per tot el continent, amb Alemanya al capdavant, seguida d’Itàlia i el Regne Unit. Estes bases actuen com a peces clau en l’engranatge bèl·lic global dels Estats Units, però també com a símbols físics d’un poder imperial assentat en sòl alié. A canvi d’esta presència, molts governs europeus obtenen suposats beneficis diplomàtics o comercials, però el preu real és la pèrdua de sobirania estratègica i la consolidació d’un model europeu basat en la submissió i el mimetisme amb els interessos de Washington, especialment ara amb la presidència profeixista de Trump i el complex militar-industrial nord-americà. Lluny de ser un projecte d’integració sobirana, la Unió Europea opera com a plataforma logística, econòmica i ideològica (ara d’extrema dreta) d’un ordre euroatlàntic neoliberal que impedix pensar Europa des de si mateixa i per a si mateixa, alhora que imposa l’Europa dels mercaders sobre l’Europa dels pobles.
Però encara som metròpoli
Tanmateix, esta trista cadena de subordinacions té una dimensió sovint invisibilitzada, particularment incòmoda i encara més cruel: malgrat trobar-se en una posició subordinada dins l’Estat espanyol i, per extensió, dins la Unió Europea, el País Valencià continua formant part del que es coneix com el Nord Global. És a dir, encara que el nostre país patix una situació de dependència colonial política, fiscal i econòmica respecte a poders superiors —Madrid, Brussel·les, Washington—, el seu benestar històric contemporani, com el de la resta de països occidentals, s’ha sostingut en bona part a costa de l’espoli sistemàtic dels pobles del Sud Global, és a dir, d’un mode de vida imperial i neocolonialista. Esta és una veritat incòmoda sovint ignorada per les narratives autonòmiques o sobiranistes: mentre denuncien, amb raó, el centralisme i la injustícia interna, obliden que el País Valencià és part activa d’un sistema global capitalista d’explotació, desigualtat i violència estructural que garantix privilegis materials al conjunt del Nord a costa de l’empobriment planificat de la majoria de la humanitat.
Els darrers cinquanta o seixanta anys de prosperitat relativa a Europa —amb l’anomenat Estat del Benestar com a símbol màxim de modernitat i drets socials— no haurien estat possibles sense el saqueig sostingut de recursos naturals, el desmantellament d’economies autònomes, la destrucció ecològica, l’explotació brutal de la força de treball i la destrucció de cultures senceres a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Este procés d’externalització del malestar al Sud Global per a garantir el benestar del Nord Global no és una excepció històrica, sinó la lògica de fons del colonialisme capitalista global, que ara es presenta com a neocolonialisme amb inquietants derives genocides i exterministes. I la seua continuïtat és més evident que mai: hui dia, quan milions de persones del Sud Global —joves, qualificades, desposseïdes— intenten travessar el Mediterrani per buscar una vida digna, Europa els barra el pas amb murs, tanques, drons i exèrcits, negant-los l’accés a una fracció del benestar que nosaltres hem construït gràcies, precisament, al seu empobriment. Esta és una de les grans paradoxes del nostre temps: com a valencians i valencianes, com a “espanyols” i europeus, som alhora colònia i metròpoli. Patim formes de subordinació política, econòmica i cultural dins de l’Estat espanyol i la Unió Europea, però alhora formem part del Nord Global que sosté el seu benestar a costa de l’espoli sistemàtic del Sud. I no és gens clar que estiguem disposats a canviar esta realitat.
I davant d’esta contradictòria realitat, només tenim dos opcions. O ens tanquem dins una fortalesa decadent i supremacista, blindada amb murs ideològics, racistes i materials, sostinguda pel saqueig estructural i governada per la por al diferent; o bé ens comprometem, des de baix, a trencar totes les relacions colonials, començant per les que patim, però sense oblidar les que exercim. El repte és doble i urgent: emancipar-nos de les estructures que ens oprimixen com a poble, però també deixar de contribuir a l’opressió, directament o indirectament, d’altres pobles i territoris, a través del nostre consum, el nostre “benestar”, les nostres complicitats institucionals o la nostra indiferència. Només des d’este doble compromís —anticolonial i solidari— podrem començar a imaginar i construir una societat veritablement justa, realment ecosostenible, arrelada en el territori i fraterna amb els pobles del món, des d’una posició de responsabilitat històrica i consciència col·lectiva. És difícil, perquè ho tenim quasi tot en contra. Però no és impossible.
