Fa uns dies, el president de la Generalitat, Ximo Puig, afirmava a Alacant que «la immensa majoria» de municipis del País Valencià no implantaran la taxa turística, un impost que entrarà en vigor a finals d’enguany, perquè considera que «ni és un problema ni és la solució» del sector. «No és una prioritat la taxa turística, ni la implantació ni la derogació de la llei, perquè els ajuntaments tenen capacitat de decisió. Fer d’això un gran element de conflicte no té molt sentit. Hem volgut clarament donar seguretat», va asseverar.
Tanmateix, aquesta taxa s’aplica des de fa anys a Catalunya i les Illes Balears i en més de la meitat dels països europeus, ja que permet disposar d’un fons destinat a mesures de preservació, desenvolupament i promoció de les infraestructures i les activitats turístiques: serveis, sostenibilitat, neteja, gestió de residus, etc. També es destinen a àrees o recursos específics de la destinació, com ara la protecció de l’entorn natural,la conservació del patrimoni cultural i les finalitats socials. A més, han d’ajudar a fomentar la consciència ambiental entre els turistes sobre l’ús dels recursos del lloc. Per tant, aquest impost ha de revertir positivament tant en el mateix viatger com en el territori que l’acull.
Així, a Catalunya l’import varia entre els 0,45 i els 2,25 euros per persona i dia segons la categoria de l’establiment i la ubicació. Per part seua, a les Balears, la quantitat oscil·la entre 1 i 4 euros per persona i dia en funció de la categoria de l’allotjament. Un impost semblant a l’anomenada l’ecotaxa balear va ser aprovat pel Senat italià el 2001 a fi de crear un fons dedicat a finançar la recuperació i la restauració dels béns culturals públics i privats, i la promoció de l’activitat cultural. Llavors la reacció irada del sector turístic a Itàlia va ser molt semblant a la que s’havia vist abans a les Illes i ara, al País Valencià. Els hotelers sostenien que abonar entre 1 i 3 euros per persona i dia només serviria per a tornar les ciutats menys competitives enfront d’altres destinacions.
El diari La Reppublica destacava el fet que molts d’ajuntaments amb un gran flux de visitants es veien obligats a pagar amb fons ordinaris, aportats pels ciutadans, serveis per al turisme, no només les restauracions, sinó també el transport públic, les estructures d’acollida i d’informació. Segons remarcava Leonardo Domenici, aleshores síndic de Florència i un dels principals promotors de la iniciativa: «És injust carregar sobre els residents el cost dels serveis destinats als visitants».
A la Unió Europea també es paga la taxa turística a estats com ara França, entre els 0,20 i 3 euros per persona i nit, exceptuant-hi París, on es cobra un 10% més; Bèlgica, sobretot a Brussel·les, entre 2,15 i 5 euros; a Holanda, en el cas d’Amsterdam, un 5% del preu de l’allotjament; Alemanya, ocorre igual que a Berlín, un 5% del preu de l’hotel; Àustria, a Viena, un 3,20% del preu de l’estada; la República Txeca, a Praga, 0,5 euros; Portugal, a Lisboa i Porto, 2 euros; Grècia, entre 0,5 i 4 euros, o Malta, entre 0,5 i 5 euros.
Si prenem l’exemple de Barcelona, la taxa turística ha possibilitat finançar uns 400 projectes des de la creació el 2012. El passat mes de març el regidor de Turisme i Indústries Creatives, Xavier Marcé, explicava que l’Ajuntament de la ciutat té previst destinar 5,4 milions d’euros provinents de l’Impost d’Estades en Establiments Turístics (IEET) a projectes de desenvolupament turístic. D’aquesta quantitat, 1,6 milions seran per als projectes de districte, 2,2 aniran a iniciatives culturals i de promoció internacional, i 1,5 es transferiran al consorci Turisme de Barcelona.
Un informe sobre la taxa turística a Europa elaborat el 2020 pel Group NAO i Global Destination Sustainability Movement (GDSM) amb el suport de 9 destinacions assenyala que, segons estudis duts a terme a Itàlia el 2017 i a Dinamarca el 2018, dos terços dels visitants se senten satisfets si els diners generats per l’impost s’inverteixen a millorar els recursos naturals, culturals i socials de la destinació. En especial si, com els casos de les Illes Balears i Barcelona, la distribució dels fons i el suport a projectes pot organitzar-se amb la participació de les parts interessades i una representació democràtica.
