El que anomenem excedentariat podria ser definit com un vast sector de la població mundial que, a diferència del proletariat tradicional, no resulta funcional ni econòmicament ni políticament per al sistema capitalista actual. No hi ha demanda estable ni per a la seua força de treball ni per al seu consum, i és percebut com un excedent humà, prescindible o fins i tot amenaçant. En el context del col·lapse ecosocial, este grup «perdedor», cada vegada més nombrós, patix una desactivació estructural, més enllà de la mera exclusió laboral, que pot derivar en formes de marginació extrema, estigmatització o fins i tot extermini simbòlic i material.
L’emergència de la globesia
En este escenari de desactivació sistemàtica de l’excedentariat, sorgix inevitablement la pregunta per qui impulsa —o, almenys, consentix— esta deriva exterminista. No estem únicament davant una automatització cega del capital, sinó davant l’acció deliberada d’un subjecte estructural o, més precisament, d’una classe social que no es reconeix com a tal, però que articula, reproduïx i es beneficia d’este orde. A esta classe, de manera provisional, l’hem denominada globesia. Designa una elit global, transnacional, deslocalitzada físicament, però perfectament arrelada en el nucli del poder financer, tecnològic, militar i simbòlic, que representa la fracció més blindada del capital en la seua fase catabòlica (autocanibalitzadora). La globesia no sols habita en el centre del sistema-món, sinó que n’és el cervell: dissenya les polítiques d’ajust estructural, promou la financiarització especulativa de la vida, accelera l’extractivisme i legitima l’exclusió com una necessitat tècnica. En definitiva, és el subjecte històric sobrevingut que opera com a motor últim de l’exterminisme necroliberal, responsable directe de la devastació del planeta i de la condemna de l’excedentariat a la invisibilitat, la precarietat o l’aniquilació. Analitzem amb més deteniment quins són els trets essencials de la globesia.
En el context de l’enfonsament civilitzatori, les elits que concentren més poder global han mutat el seu comportament per a eixir indemnes del desastre. El que observem no és una simple continuïtat de la lògica burgesa, sinó una transformació profunda, fruit de l’acceleració recent dels processos de globalització. La classe més dominant s’ha anat convertint en una cosa radicalment distinta. Ja no actua com la vella burgesia cohesionada per una consciència de classe, ni tan sols com una plèiade d’actors que competixen entre si dins d’un joc econòmic més o menys previsible. El que ha emergit és una nova forma d’elit global desarrelada que opera segons una lògica radicalment individualista, darwinista i nihilista. Podem anomenar-la globesia: un terme que remet directament, per analogia, a la burgesia, però que expressa una mutació radical respecte a ella.
Com ja sabem, etimològicament, burgesia prové de burg, és a dir, la ciutat emmurallada o nucli urbà autònom dins de l’orde feudal. La burgesia sorgix com a classe social en els segles finals de l’Edat Mitjana: comerciants, artesans, banquers, prestadors, propietaris de tallers i manufactures, inventors, petits industrials. És una classe urbana que ascendix econòmicament mitjançant el treball, els tancaments, la iniciativa mercantil i l’acumulació de capital, no poques vegades prosperant dins dels estats absolutistes, per mitjà de la violència i aprofitant els seus exèrcits i lleis. Definida a si mateixa com una classe productiva, dinàmica, vinculada al comerç i a la tècnica, la burgesia es convertix en classe dominant en el marc del capitalisme modern que ella mateixa impulsa i articula un projecte polític, ideològic i cultural: el liberalisme, la Il·lustració, el mite del progrés, l’estat de dret, la ciutadania individual, el mercat com a garant de llibertat, la promesa de democràcia, abundància i prosperitat.
Consolidada com a classe hegemònica, la burgesia no sols va acumular poder econòmic: també va construir un relat legitimador i un projecte històric secular, hereus de la visió missionera i salvadora del cristianisme, com subratlla l’escriptor alemany Fabian Scheidler. En els seus orígens, fins i tot va ser interessadament revolucionària: va derrocar la noblesa feudal, va promoure repúbliques modernes, va impulsar les revolucions liberals i va forjar el capitalisme com a orde global. Tenia consciència de classe: se sabia subjecte col·lectiu, amb interessos comuns, amb ideologia, amb una idea del món. Podia ser ferotgement desigual i cruel en els seus processos d’expansió per mitjà de saqueig, despossessió i conquesta, però es concebia, almenys formalment, com a classe dirigent, amb una responsabilitat sobre el rumb del món. Fins i tot quan explotava, ho feia amb una narrativa: el progrés beneficiaria a tothom, tard o d’hora. Encara que esta fora una promesa falsa.
La globesia, en canvi, no posseïx una consciència clara de classe ni un projecte col·lectiu. Esta elit transnacional, ja totalment descreguda i cínica, pensa pragmàticament en termes catabòlics d’un globus —el planeta— que ha d’acabar d’esprémer, actuant com un arxipèlag caòtic d’individus ultraenriquits que competixen entre si pel blindatge de la seua salvació personal. La imatge dels grans magnats tecnològics i financers donant suport a Donald Trump durant la seua segona presa de possessió com a president dels Estats Units, el 20 de gener de 2025, resulta particularment eloqüent en este sentit. Però hi ha també altres magnats, més invisibles i repartits per diversos països, que actuen guiats per la mateixa lògica i les mateixes expectatives.
Ja no es tractaria d’una “classe dominant” en sentit polític ni cultural convencional, sinó d’una elit flotant, disgregada, centrada exclusivament en si mateixa, sense esperança alguna de continuïtat en el món que l’ha feta rica. No representa un nou orde estructurat. No oferix una eixida, ni tan sols injusta. Només es mou en clau de desconnexió, supervivència i fragmentació. Només cal observar les erràtiques polítiques de Trump per a afavorir descaradament els seus. Esta elit opera per secessió de la resta de la humanitat. La globesia no actua com un subjecte polític articulat, sinó com un eixam provisional, sempre en trànsit de reorganització, compost per egos patològics i blindats. La seua única consigna: sobreviure al col·lapse que ells mateixos han accelerat, caiga qui caiga.
La globesia no opera des d’una interna d’elit ni des d’una visió de projecte col·lectiu. La seua lògica no és “progressista”, com ho va ser —almenys formalment— la de la vella burgesia il·lustrada, que proposava una idea de progrés compartit i de modernització social. Tampoc busca sostindre el sistema que l’ha enriquida, que considera esgotat. Ben al contrari: quan reconeix que eixe sistema s’aproxima al seu col·lapse —i ho sap, perquè té accés al coneixement, als informes, a les dades, a les projeccions—, la reacció real de la globesia no és reconstruir, prevenir ni transformar: la seua única meta és salvar-se a si mateixa, a qualsevol cost. Una altra cosa són les gesticulacions de responsabilitat corporativa de cara a la galeria. En realitat, el seu comportament és ultradarwinista i nihilista: no busca sentit, no té ètica ni visió de conjunt. Acumula recursos per a la seua pròpia àrea privada de salvació, sense ni tan sols dissimular-ho: fortaleses subterrànies, illes privades, inversions en tecnologia de control, xarxes de protecció blindades per seguretat privada o intel·ligència artificial.
Esta salvació individual es produïx fins i tot a costa d’altres membres de la seua mateixa elit o de la vella classe capitalista. La globesia no reconeix germans de classe, ni vincles solidaris ni aliances permanents. Coopera de forma puntual i tàctica mentre li convinga. El seu horitzó és la supervivència personal o, en tot cas, la del seu cercle íntim: familiars, inversors, xarxes immediates de protecció.
Una classe nihilista i exterminista
Ací es produïx una perversió històrica de la doctrina calvinista aplicada a la burgesia: si en esta visió religiosa l’enriquiment era símptoma de predestinació (Déu beneïx amb èxit als elegits), com va assenyalar el sociòleg alemany Max Weber per a entendre com l’ètica protestant havia afavorit el desenvolupament del capitalisme, en la globesia contemporània l’enriquiment extrem es convertix en garantia plena de salvació. No és que els elegits aspiren a enriquir-se per a tindre certs senyals de salvació, sinó que l’enriquiment total certifica de ple ser dels elegits. Ja no es tracta de ser digne moralment, sinó de tindre suficients milions per a construir una bombolla autosuficient i escapar de l’ensulsiada general. No hi ha ací redempció espiritual, sinó material: no salvar l’ànima, sinó salvar el cos. Es tracta d’una soteriologia nihilista: la salvació no ocorre en l’altre món, sinó ací i ara, en forma d’aïllament, blindatge i desconnexió dels altres.
Davant un col·lapse que ja no és futur sinó present —crisi energètica, esgotament de recursos, desestabilització climàtica, dissolució de vincles socials, proliferació de conflictes bèl·lics—, la globesia no proposa alternatives, no busca redempció, no pensa en reconstrucció. La seua resposta és retirar-se, fortificar-se, escapar. És una classe a la fuga. No intenta transformar el món: vol fugir d’ell. Esta fugida, potencialment genocida i ecocida, pren formes múltiples: crear entorns sobirans digitals, construir fortaleses climàtiques, dissenyar ciutats càpsula, finançar viatges espacials i altres deliris de grandesa com a pla B. Però totes compartixen una característica: la resta del món no està convidada. La resta —els pobles, les classes treballadores, la majoria de les classes mitjanes, les antigues elits intermèdies— són descartables en la seua major part, més enllà dels segments necessaris com a personal de suport, servei i defensa. La globesia no reconeix semblants: només rivals o recursos. El seu regne és l’excepció. La seua moral, la desconnexió. El seu futur, el búnquer.
Cegats per l’increment exponencial de les seues fortunes, els membres de la globesia, una classe que es nega a si mateixa, no comprenen que, sota la superfície, creix un malestar social i un col·lapse ecosocial que poden fer un gir radical a la situació. Més aviat creuen que este problema pot ser superat combinant tecnologia, repressió i autopreservació estricta. Esta barreja d’arrogància i desconnexió de la realitat definix la globesia com una classe en si —objectivament dominant—, però no com una classe per a si, en el sentit clàssic: no actua amb visió de futur, ni amb consciència de la seua unitat, ni amb una autèntica unió de propòsit, més enllà de l’intent de preservar catabòlicament la seua riquesa individual en un entorn de col·lapse i reducció de la complexitat.
En la mitologia grega, Deucalió —fill del tità Prometeu— i la seua esposa Pirra —filla d’Epimeteu i Pandora— eren els únics supervivents del gran diluvi enviat per Zeus per a castigar la humanitat, corrompuda i impia. Advertits per Prometeu, precisament el símbol mitològic del progrés modern, construïxen una barca i sobreviuen al desastre. Quan les aigües es retiren, no celebren amb supèrbia la seua salvació, sinó que es senten desolats davant l’extinció del gènere humà. Moguts per l’angoixa i el desig de regenerar el món, acudixen a l’oracle de Temis, deessa de la justícia i de l’orde natural. Ella els revela una resposta enigmàtica: “llanceu els ossos de la vostra mare per damunt de l’espatla”. Comprenen que han de llançar pedres de la Mare Terra (Gea), i en fer-ho, estes es transformen en nous homes i dones. Així naix una nova humanitat: no a partir del privilegi o la força, sinó de la humilitat, la saviesa i el respecte per la Terra.
En contrast radical, la globesia —eixa elit global nihilista sorgida de la mutació de la vella burgesia en el context del col·lapse ecosocial— representa una paròdia perversa d’este mite. Igual que Deucalió i Pirra, ha rebut l’advertència de Prometeu (la ciència, en este cas): posseïx un accés privilegiat al coneixement científic, les dades climàtiques, les projeccions energètiques i els escenaris de col·lapse. Però la seua resposta no és moral, ni col·lectiva, ni regeneradora. No consulta cap Temis, no escolta oracles, no s’agenolla davant Gea. Només construïx arques privades: búnquers subterranis, illes fortalesa, ciutats intel·ligents autosuficients o colònies espacials. Creu que la seua riquesa la fa digna de sobreviure. No pretén salvar el món, ni molt menys repoblar-lo de forma justa. El seu objectiu és sobreviure ella sola —com a grup de senyors neofeudals o com a individus privats d’ètica—, sense importar-li el destí de la resta de la humanitat.
On Deucalió i Pirra actuen com a fundadors d’un nou pacte humà amb la Terra, la globesia s’atrinxera. On ells sembraven pedres per a tornar la vida, ella acumula criptomonedes, drons, armes i algoritmes. On hi ha humilitat, ací hi ha supèrbia. On hi ha regeneració, ací hi ha desconnexió. Deucalió i Pirra representen un gest simbòlic de redempció: no sols sobreviure, sinó meréixer el futur. La globesia, en canvi, encarna una fugida daurada sense promesa ni legitimitat: no vol fundar una nova humanitat, només escapar de la que ha destruït. Si la burgesia va meréixer en el seu moment els elogis entusiastes de Marx pel seu dinamisme i capacitat transformadora, la globesia actual encarna tot el contrari en forma de paradoxa: el que ha soterrat la vella burgesia no ha sigut el proletariat organitzat revolucionàriament, sinó la seua excrescència més delirant, una elit pertorbada i suïcida que sorgix del mateix col·lapse que l’acció històrica de la burgesia va posar en marxa.
Este paral·lelisme invertit mostra l’abisme ètic que separa l’elit mitològica de l’elit contemporània. La primera és salvada per la seua virtut; la segona es proclama digna de salvar-se per la seua fortuna. La primera acudix a Temis, la justícia; la segona confia en la intel·ligència artificial i en la seguretat privada. La primera busca restaurar un vincle amb la Terra; la segona vol aïllar-se d’ella.
En última instància, la globesia és una classe que ja no creu en un nosaltres, encara que puga conservar retòriques identitàries buides. No posseïx relat, ni oracle, ni poble. La seua “arca” no comporta posteritat, només tancament patològic i conspiranoic. I exterminis massius. L’escriptor uruguaià Raúl Zibechi ho expressa així: «Una de les conseqüències de les estratègies dels de dalt és que ja no hi ha un món. I això, crec, és una de les principals ensenyances d’estos últims anys. No estem tots en la mateixa barca. Vull dir que en altres períodes de la història els de dalt habitaven el mateix món que els de baix. Ara, ja no.» Com caricatures narcisistes de Deucalió i Pirra, els visionaris magnats globals de hui es creuen elegits no per la seua justícia, sinó pels seus milions i presumpta genialitat. Però cap càpsula tecnològica pot donar origen, com en el mite grec, a una nova humanitat si qui l’habita ha perdut tot vincle amb l’humà. Sense Temis, sense Gea, sense comunitat, la barca no és un símbol d’esperança, sinó de clausura, de col·lapse.
La globesia no perseguix salvar el món. Només abandonar-lo a la seua sort i refugiar-se en el seu castell tecnoutòpic. El filòsof francés Aurélien Berlan, referint-se a estes fantasies tecnoutòpiques, ho resumix molt bé: «En la pràctica, estes promeses delirants conduïxen a una manera de vida que s’assembla cada vegada més a la dels astronautes en la seua càpsula: una vida abstracta, desarrelada, en una cabina d’alta tecnologia de la qual és impossible escapar de tan hostil com és el món exterior». Heus ací la paradoxa: la globesia ja no tem res, perquè ho tem tot; i, en conseqüència, ha decidit salvar-se exterminant a qui considera sobrants.
