El Govern espanyol acaba d’anunciar que prohibirà l’accés a les xarxes socials als menors de setze anys. Sens dubte, es tracta d’una gran notícia, tot i la gran dificultat per a implementar-la, ja que a hores d’ara no hi ha cap mecanisme per permeta identificar l’edat real de l’usuari d’una manera fefaent, i per això haurien de ser les plataformes les que implantaren els filtres. Però crec que la prohibició no és suficient i que cal una vertadera alfabetització digital des dels centres escolars no solament dels nostres joves, sinó també de les famílies. És important que tant els xics com els seus pares sàpien i coneguen les conseqüències que té consumir contingut digital sense límits ni barreres. I també és imprescindible que els qui engendren criatures les eduquen com toca i no les deixen davant les pantalles al lliure albir. Dit d’altra manera, potser tampoc no caldria que una cosa així la prohibira el govern de torn, ja que els progenitors s’haurien d’encarregar de salvaguardar els seus fills. Regular sense educar a casa és com caminar a peu coix.
El projecte de llei pretén reforçar la regulació de les xarxes socials i protegir els menors davant l’assetjament digital. És la resposta de l’executiu a l’impacte de la desinformació, l’odi i la violència en l’entorn digital. Ara bé, el problema no rau solament en els canals virtuals de socialització. Per a quan una reglamentació semblant del porno o dels videojocs? No es tracta de censurar, sinó de posar límits a un espai que durant anys ha operat sense control. WhatsApp, per exemple, és un entorn en què els joves reben assetjament i contingut violent. La protecció de la infància i els drets democràtics estan per damunt dels interessos dels tecnòcrates i les grans plataformes. I atés que la societat en general i els genitors en particular són incapaços de posar fre a aquest càncer que està destrossant el nostre jovent, algú havia de fer un pas al front. Si serà efectiu o no ho vorem amb els temps.
Espanya no és el primer país que pren aquesta decisió. Austràlia ho va fer primer, i França ha aprovat recentment una mesura molt semblant. El punt més controvertit és el del control de l’accés a aquestes plataformes. Una forma podria ser establir sistemes efectius de verificació de l’edat o del rostre. Vegem, identificar-se en Internet de forma real ja existeix. Quan entrem cada any en la pàgina web d’Hisenda per a fer la declaració de la renda o de qualsevol organisme oficial ens obliguen a autentificar-nos. Que facen servir un filtre semblant i ja està. Hi ha altre mètode més segur encara, però també més dràstic, i és no donar un mòbil amb accés a Internet a un adolescent. És la idea central de l’associació Adolescència Lliure de Mòbils, que advoca per una infància i pubertat sanes, crítiques i lliures. Segons els últims informes de salut digital a Espanya, la jovenalla consumeix quatre hores de pantalla al dia, de les quals dos són de xarxes socials. No ho dic jo, sinó molts estudis: l’ús abusiu de mitjans socials en línia és un risc per a la salut dels xicons.
Com és sabut, els menors, generalment, no tenen la capacitat d’usar les xarxes socials de manera responsable, i el contingut moltes vegades és addictiu, pornogràfic o, directament, fals. Mai han sigut un terreny neutral perquè sempre han sigut, i seran, un aparador marcat per les dinàmiques de poder. Sovint, els joves accedeixen a un espai insegur en mans de multimilionaris que, com diu l’estadístic Gerardo Tecé, han decidido promocionar el racismo, el machismo o la negación de la ciencia para dibujar un mundo a su medida. I això, sense la maduresa necessària i amb un cervell encara en construcció, implica un perill vertader per als menors. Les conseqüències les veiem cada dia en xiquets i adolescents. Per això, psicòlegs i famílies aplaudeixen la nova mesura. Els professionals estan farts de vore en consulta tantíssim patiment per culpa de les xarxes en línia i d’algoritmes enverinats. És qüestió de salut física i psicològica perquè mai abans havíem assistit a la ferida que provoquen aquests sistemes de comunicació social entre la joventut: trastorns del son, reducció de l’activitat física, multiplicació per dos del risc d’ansietat i depressió, problemes de baixa autoestima, dificultat per a frenar els impulsos, assetjament de tota mena, etc.
Sincerament, em sembla increïble que hi haja gent, la majoria pares i mares, que estiguen en contra d’una llei que protegeix els menors. Ho dic per l’enrenou que he vist que hi ha en alguns fòrums en què he entrat per a preparar aquest article. Precisament per aquest rebuig tan estúpid, trobe que la mesura és absolutament necessària. De fet, tot allò que tinga a vore amb la protecció de la plasticitat neuronal en una etapa crítica del desenvolupament prefrontal del cervell dels nostres adolescents és, al meu parer, bo. En realitat, no hauria d’haver-hi debat, ni a un sol pare ni a una sola mare responsables els hauria de semblar malament aquesta decisió. Als únics que sí que els fot la prohibició és als pedòfils, als influenciadors i als experts d’ultradreta que difonen notícies falses a tort i a dret, perquè perden el potencial públic al qual acostumen a llavar el cervell i anul·lar-li el pensament crític.
Arribats en aquest punt, jo no em plantejaria si la decisió del Govern és excessiva, sinó si arriba amb retard. I crec que sí, que hi arribem a misses dites, però almenys hi arribem. Com se sol dir, val més tard que mai. Regular no és censurar, és protegir drets, i això sempre serà positiu. Quan una cosa fa mal al desenvolupament dels menors, l’Estat té l’obligació de posar límits, com fa amb el tabac o l’alcohol. Si les autoritats regulen el consum d’aliments processats i de sucre, també poden legislar sobre l’ús d’Internet. Prohibir el treball infantil o la possibilitat de contraure matrimoni als menors de setze anys és una manera d’emparar-los. Impedir-los que entren en una discoteca, un casino, un bingo o un local d’apostes, també. En aquest cas, protegir no és prohibir, és donar temps perquè cresquen i maduren, i per això posar límits és una mesura de salut mental, no de censura. De vegades, fins i tot, vetar és també una manera d’educar, ja que les lleis també instrueixen.
El missatge que el rus Pavel Durov va enviar a través de la seua plataforma Telegram de manera invasiva, agressiva i adoctrinadora en què criticava el Govern de Pedro Sánchez per impulsar nuevas regulaciones peligrosas que amenazan vuestras libertades en internet és la confirmació que la llei és més que necessària. Per cert, llibertat i Internet és un binomi que no encaixa del tot bé. No ens enganyem, a aquest oligarca multimilionari li importa un rave la llibertat, a ell només li interessa el seu compte corrent. Per què m’ha de dir aquest senyor, al qual no conec de res, què he de pensar jo? Per què entra en el meu telèfon i en la meua intimitat? Qui li ha donat permís per a enviar un missatge massiu a milions i milions de particulars? No sé, però em sobta que dos dels milmilionaris del planeta, els amos de dues grans comunitats digitals, estiguen preocupats pels joves espanyols, que considerats! Els lleven els xiquets indefensos i es posen nerviosos.
En resum, estàvem alimentant un monstre molt perillós per a la nostra xicalla. Allunyar-la del salvaje oeste digital és cuidar-la. La notícia, per se, és boníssima, meravellosa, estupenda, fantàstica, però ara fa falta que s’aplique de manera urgent i efectiva. Açò no va solament de prohibir, sinó de preservar el neurodesenvolupament dels xavals, d’educar, de regular, de sancionar, d’obligar les plataformes que siguen un espai segur. De moment, és un gran avanç, diria que dels millors dels últims anys, i l’esperàvem com l’aigua de maig. Ho haja decidit el dirty Sánchez, la reina na Violant d’Hongria o el sursum corda, cal celebrar el pas que, com a país, hem fet. És hora de deixar la ideologia política a un costat i reconéixer que estem davant una proposta molt encertada que, d’una banda, visibilitza un problema molt greu i, de l’altra, intenta protegir els nostres menors de la manipulació. I una societat responsable que cuida els seus futurs ciutadans adults és una societat que va pel bon camí.
