«Más prestos a ser fritos en aceite que ser vasallos de Felipe V». Amb aquestes paraules els militars borbònics van descriure l’obstinació de la població de Vila-real el 1706, just després d’una crema que fou seguida d’un despoblament del territori, l’abandonament dels camps i la deportació dels supervivents a Castella. Segons el cronista Francesc de Castellví, «la villa se vio arder como otra Troya». Una dinàmica que, en el cas del Regne de València, va ser recurrent, almenys, fins a 1709, quan va caure Alacant.
La transcendència de la guerra de Successió (1702-1715) fou crucial per a tot Europa, però particularment per a la Corona d’Aragó, que va desaparèixer com a entitat política. Catalunya, al ser el principal nucli austriacista, va sofrir uns nivells de destrucció i repressió d’alta intensitat, com també el Regne de València entre 1705 i 1709. Tanmateix, durant la guerra el Regne d’Aragó va sofrir unes càrregues fiscals i despoblament fins aleshores inèdites, sent cremades viles com Calaceite, Beceite i Cantavieja. Per la seva part, Mallorca va entrar, com la resta de territoris de la Corona d’Aragó, en un estancament econòmic greu a causa de les noves imposicions fiscals del règim borbònic. Menorca quedà, com Gibraltar, a mans britàniques arran dels Tractats d’Utrecht, però no la va salvar de patir, entre 1707 i 1708, la persecució borbònica i l’execució i deportació de desenes de persones sospitoses. En conjunt, foren episodis que van superar l’experiència destructiva de les dècades anteriors produïdes a la resta d’Europa arran dels conflictes entre França i la resta de potències, particularment durant la Guerra dels Nou Anys (1688-1697) al Palatinat i els Països Baixos.
Aquest fenomen de devastació produït per les operacions militars i la repressió sistemàtica filipista va tenir un any (1707), i dos esdeveniments clau (Xàtiva i Lleida), que eclipsen, donada la seva brutalitat, el setge de Barcelona de 1714, fins al moment el cas més analitzat historiogràficament. Com és sabut gràcies als estudis d’historiadors com Carmen Pérez Aparicio i Enrique Giménez, l’any 1707 Xàtiva va ser completament derruïda en ser considerada «la ciudad causante de todos los males» que es van produir abans del setge. La batalla d’Almansa l’abril de 1707 va comportar la derrota de les tropes aliades i l’inici d’un procés d’uniformització i assimilació política dels territoris conquerits manu militari, a més d’un profund canvi en l’organització de l’estat, que passava d’un sistema pactista a un de caràcter absolutista i centralista sota el domini borbònic. Però seria un error creure que la guerra només va tenir un impacte polític.
De fet, el cas de la Corona d’Aragó és, donada la seva intensitat repressiva, dels més rellevants i intensos pel que fa a la punició de la població civil i la destrucció de ciutats del segle XVIII a Europa. La pràctica de les deportacions sistemàtiques, la substitució demogràfica deliberada, la creació de noves colònies en zones arrasades i hostils al monarca, així com un reemplaçament de les elits polítiques, eclesiàstiques i mercantils van marcar el procés de conquesta del Regne de València i la nova realitat social sorgida durant les dècades posteriors al conflicte.
Felip V va acusar la Corona d’Aragó de cometre el delicte de lesa majestad, considerat dels més greus en temps d’Antic Règim. Permetia, juntament amb el derecho de conquista, qualsevol modificació de l’ordre constitucional de les zones sotmeses. Per això, els militars es veien legitimats per aplicar qualsevol mena de càstig contra els sediciosos i traïdores, com anomenaven als austriacistes. El grau de delicte era tan greu, que era assimilat des d’una òptica religiosa a l’heretgia, fet que va incrementar la repressió fins a nivells mai vistos a València i Catalunya, principalment. En són exemple l’eliminació sistemàtica dels miquelets, executats sin estrépito de justifia donada la seva condició de bandidos, defensors d’una causa il·legítima, i de no ser militars regulars. En casos extrems, es va aplicar el diezo de horca, que consistia a executar una desena part dels presoners sense un judici previ. Però les famílies dels sediciosos també foren perseguides, es va ordenar la vigilància de les seves dones i els seus béns es confiscaven immediatament.
En aquest sentit, Maquiavel assenyalava que l’única manera efectiva de dominar una ciutat o territori que ha viscut lliurement era destruint-la, més si eren repúbliques, o bé assentar-se forçosament en elles. Creia que, si els problemes no eren eliminats de soca-rel a través de la coerció sistemàtica, el record de les llibertats perdudes generarien ànsies de venjança entre els dominats envers les noves autoritats. No sorprèn, doncs, que és militaritzes de dalt a baix el país. L’any 1717 el 43,2% de les tropes de la Monarquia estaven a Catalunya i, a la Corona d’Aragó, la xifra arribava al 60% del total.
Els borbònics castellans creien que la «mala qualitat de la nazión» dels valencians, catalans i aragonesos els obligava a purgar els càrrecs municipals que havien tingut vinculació amb Carles III, i que era adient crear noves colònies de persones fidels per a generar un nou marc de súbdits fidels que ajudessin a la pacificació del territori i a un increment de la fiscalitat. A Lleida, després de la presa de 1707 es van derruir més de mil cases, gairebé el 100% de la ciutat, amb l’objectiu d’edificar una nova ciutadella que facilités el control del país i la seva gent. Com havia quedat tot arrasat i l’estat necessitava majors ingressos fiscals, el governador borbònic considerava que era «prudente expulsar a los autóctonos para crear una «buena colonia de Galicia para habitar esta ciudad y país, este pueblo todos los días lo considero peor».
Les elits polítiques de la ciutat van ser expulsades, juntament amb notaris, mercaders, metges i eclesiàstics. La universitat fou clausurada, com va succeir amb la Paeria, màxim organisme de govern municipal. Una pràctica habitual després de conquestes militars produïdes per rebel·lions, com va succeir a Messina el 1678 després de la seva rendició a Carles II i a tota Catalunya després de 1714. La catedral de la Seu Vella, a més, es va transformar en una guarnició militar, situació que va perdurar fins a 1948, sent, fins i tot, un camp de concentració franquista entre 1938 i 1940.
A Xàtiva, batejada com a Nueva Colonia de San Felipe, es va promoure l’arribada de castellans, l’expulsió a Castella dels supervivents del setge i la creació d’una nova colònia d’irlandesos catòlics. En general, es volia que fossin pobladors que es consolidessin en una ciutat completament remodelada urbanísticament i víctima d’un urbicidi planificat que va pretendre esborrar qualsevol realitat sociopolítica prèvia a 1705. Però no va ser un procés ràpid. El 1708 només havien arribat 200 persones, i al següent any no superaven els 600. No seria fins a finals del segle que la ciutat recuperaria les xifres prèvies, que oscil·laven al voltant dels 12.000 habitants. Paradoxalment, els borbònics creien que, malgrat tot, no eren unes dades demogràfiques tan dolentes si es comparaven amb Elx i Vila-real, ambdues greument afectades per les campanyes de 1706.
En aquest sentit, els càstigs i la repressió aplicada a partir de 1707 van permetre aplicar una sèrie d’iniciatives polítiques que, aprofitant l’excusa de la rebel·lió i la victòria militar, van consolidar el poder de Felip V. La guerra fou una oportunitat perquè el règim borbònic s’expandís, es consolidés i creés noves formes d’organització. A més, les remodelacions de l’ordre municipal i l’urbanisme amb finalitats de control social esdevingueren transcendentals per assegurar el domini polític. No va quedar cap mena d’estament ni institució lliure de modificació, exceptuant el dret civil a Catalunya. En convergir noves institucions de govern i d’educació, la marginació del català de l’esfera pública (com des de 1659 s’havia fet al Rosselló), canvis urbanístics profunds que van modificar la realitat quotidiana de la població sotmesa, reemplaçaments demogràfics deliberats com els de Xàtiva i l’eliminació de la dissidència interna (sobretot clerical), es van poder establir les bases per iniciar un procés d’assimilació dels territoris conquerits.
