Mariló Gradolí i Rosa Álvarez seuen davant dels micros amb una serenitat que només dona la determinació i la dignitat. Les dues lideren les associacions amb més víctimes mortals que han posat rostre i veu al que va passar el 29 d’octubre del 2024: Gradolí, al capdavant de l’Associació Víctimes DANA; Álvarez, com a presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals DANA 29-O. A l’estudi, Josan Piqueres condueix l’entrevista i Joan Canela acompanya amb preguntes per comprendre, acompanyar i seguir en la cerca del que és essencial: veritat, responsabilitats, i reparació.
Gradolí obri sense embuts: “Seria una miqueta més fàcil mirar endavant si la persona que considerem responsable, Carlos Mazón, haguera dimitit fa un any; encara el tenim de president” —i afegeix— “en el record de les víctimes està implícita la justícia”. La tesi és clara: no hi haurà reconstrucció cívica sense assumir negligències i depurar càrrecs.
Álvarez parla des del dol i la trinxera quotidiana: “És impossible refer la vida amb ell ahí; no li donem cap legitimació ni per a reconstruir un pont i molt menys per a reconstruir les vides”. Per a la seua associació, el dolor és també indignació: “No hem pogut iniciar el dol perquè és inviable veure cada dia, a tothora, el responsable de la mort dels nostres familiars en televisió”.
La conversa deriva cap a les setmanes posteriors a la catàstrofe i a la gestió política. Gradolí acusa el Consell d’haver “mentit, manipulat i amagat informació”, i sosté que “la responsabilitat política, social i judicial” del 29-O és ineludible. Canela recorda que “si amb 229 morts no dimiteixes, ja mai més dimitirà ningú” i denuncia una “dinàmica d’autoficció” en la versió oficial.
Les presidentes situen la salut mental com a deure pendent de totes les administracions. “Vam insistir a posar el focus en la salut mental: no consisteix a donar un bo turístic”, ironitza Álvarez, que celebra que “s’estiguen revisant protocols a Europa” però reclama garanties reals de no repetició. El relat de família és cru: xiquets amb malsons quan plou i veïnat que encara tremola a cada avís.
A peu de territori, els noms propis punxen: Paiporta (l’Horta Sud), Massanassa (l’Horta Sud) o Catarroja (l’Horta Sud) apareixen com a escenaris on el risc no es va comunicar a temps. “No plovia i es feia vida normal; a la una o les dues del migdia À Punt tranquil·litzava i a les sis se’n va tot de mare”, resumeix Canela, mentre Álvarez lamenta que “culpabilitzaren fins i tot les famílies que baixaren als garatges”.
El capítol parlamentari tampoc ofereix consol. Gradolí defensa que les comissions d’investigació “no pressuposen culpabilitat” i anuncia que les associacions volen comparéixer al Congrés per aportar la veu de les víctimes, més enllà de tecnicismes. Álvarez valora “que siguen les víctimes les primeres a ser escoltades” i critica el “càstig al teixit associatiu” viscut a Les Corts.
Sobre la reconstrucció, la denúncia és doble: obres sense criteri i relat per damunt de fets. “Ens donaren una guia que semblava escrita amb intel·ligència artificial i contractaren una consultora per dir què havien de fer”, diu Álvarez, que reclama infraestructures “resilients i respectuoses amb el territori” i finançament condicionat a bones pràctiques. Gradolí tanca la idea: “No hi haurà prou diners per a comprar-nos el silenci”.
El tram final torna a les preguntes que no caduquen. Piqueres recupera la interpel·lació directa que Gradolí fa mesos que repeteix: “Per què va continuar quan ja se sabia que hi havia gent ofegant-se?”. Álvarez n’hi afegeix una altra: “Declararà voluntàriament pel presumpte homicidi imprudent o esperarà a ser investigat?”. La resposta que elles mateixes donen és seca: “Ha decidit que no”.
Entre agraïments, queda la convicció. “No pensava que un any després Mazón no haguera dimitit”, confessa Gradolí. “No abandonarem per dignitat”, reafirma Álvarez. La memòria, insisteixen, no és només un homenatge: és una exigència de justícia perquè la pluja que ha d’arribar no torne a caure sobre el mateix terreny d’impunitat.
