Aquestes paraules del cardenal Tarancon en l’homilia de l’entronització del rei Joan Carles, el 27 de novembre de 1975, són més actuals que mai. Tarancon encara va afegir en aquella homilia històrica (en sintonia amb la Constitució del Vaticà II, Gaudium et spes), que l’Església no “imposa un determinat model de societat, ni patrocina cap forma ni ideologia política”, ja que l’Església “mai no determinarà quines autoritats han de governar-nos”.
I malgrat aquelles paraules plenes de saviesa de Tarancon, una vegada més, i sense cap mena de rubor, l’arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello, de nou ha posat sobre la taula, en relació amb la situació del govern de l’Estat, la necessitat d’“una cuestión de confianza, moción de censura o dar palabra a los ciudadanos” (La Vanguardia, 14 de desembre de 2025).
I és que malgrat que Tarancon diguera que “no pertany a la missió de l’Església presentar solucions concretes de govern”, encara hui hi ha bisbes que, en oposició a la línia marcada per Tarancon, manifesten amb els seus discursos i les seues obres, una clara sintonia amb les dretes espanyoles, que són, precisament, les que demanen una “cuestion de confianza, moción de censura o dar palabra a los ciudadanos”. I això que ha demanat l’arquebisbe de Valladolid és molt preocupant i molt escandalós, perquè, amb les seues paraules, aquest arquebisbe es converteix en portaveu dels partits de dretes, que estan demanant el mateix que l’arquebisbe de Valladolid, quan els bisbes no haurien de posicionar-se prenent una opció partidista a favor del PP o de Vox.
Si amb la seua homilia Tarancon tancà l’etapa del nacionalcatolicisme i demanà als polítics que estigueren “al servei de la comunitat, que promogueren els drets humans, que enfortiren les llibertats i que ajudaren a promoure les causes de la pau i de la justícia”, sembla que una part (important?) de l’episcopat espanyol, està de part de les dretes. Per això, el president Pedro Sánchez ha declarat que “el tiempo en que los obispos interferían en la política, acabo cuando empezó la democracia” (Religión digital, 14 de desembre de 2025).
Afortunadament el temps d’aquells bisbes franquistes que eren “procuradores en Cortes” o fins i tot membres del “Consejo del Reino”, ja ha acabat, gràcies a Déu. I amb tot, l’arquebisbe de Valladolid es permet demanar una “cuestión de confianza, moción de censura o dar palabra a los ciudadanos”, prenent-se una prerrogativa que no li correspon.
Amb molt bon criteri, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha demanat “prudència” a l’arquebisbe de Valladolid, recordant-li que, segons el document conciliar Gaudium et spes, “l’Església no es pot identificar amb cap opció política concreta, ni està lligada a cap sistema polític” (Religión Digital, 14 de desembre de 2024). I com he dit abans, sembla que alguns bisbes espanyols sí que tenen una opció política concreta. I no sé si carnet del PP o de Vox.
Curiosament, cap bisbe no ha demanat mai eleccions anticipades davant la nefasta gestió de la dana per part del govern valencià, ni abans, tampoc cap bisbe no va demanar una moció de censura, malgrat els nombrosos casos de corrupció del PP, tant en l’àmbit estatal com al País Valencià, amb dirigents d’aquest partit empresonats. Al contrari: la majoria dels bisbes guardaven un silenci sepulcral quan el govern del senyor Aznar i del senyor Rajoy tenien causes obertes per corrupció, diners negres i dirigents tancats a la presó, i no cal sinó recordar els senyors Matas, Bárcenas, Rato, Blasco, Carlos Fabra…
Només faltava que la jerarquia (això sí, quan no governen les dretes), tant a l’estat com al País Valencià, estiguen fent costat als jutges, per intentar enderrocar un govern que és legítim, tant si els agrada als bisbes i als jutges, com si no els agrada.
Amb l’homilia del cardenal Tarancon de fa 50 anys, l’Església espanyola apostava per la reconciliació entre parts enfrontades i entre sectors dividits i posava fi al nacionalcatolicisme, que tard de mal havia fet a la mateixa Església. Aquesta va ser la fonamental missió de Tarancon, que per això va ser qualificat de cardenal de la Transició. I hui molts bisbes, al contrari que Tarancon, intenten determinar quin govern és legítim i quin no ho és. El partidisme descarat d’alguns bisbes ens avergonyeix als cristians que respectem la democràcia i les regles de joc de les majories i minories i el dret a cercar consensos o pactes entre partits.
Per això hui l’Església necessita bisbes com el cardenal Tarancon, un home lliure, un pastor amb “olor de ovella”, que parlava amb l’audàcia dels profetes, denunciant la injustícia i apostant, sense por, per una nova etapa en la història dels pobles d’Espanya. I és que Tarancon parlava sense dissimular o maquillar el que pensava. I sense apostar per les dretes espanyoles.
Hui a l’episcopat de l’estat espanyol, sí que hi ha alguns bisbes que parlen clar, que estan al costat dels pobres, que denuncien les injustícies i les estructures de pobresa que exclouen tants germans nostres, com ho foren, a Llatinoamèrica, els bisbes Òscar Romero, Pere Casaldàliga o Hèlder Câmara.
Però, desgraciadament (perquè moltes vegades tenen raó), els ciutadans identifiquen la majoria dels bisbes amb les dretes. ¿On tenim hui bisbes com José M. Setien, Jaume Camprodon, Ramón Echarren, Alberto Iniesta, Juan M. Uriarte, Ramon Torrella, Javier Osés, Antonio Añoveros, Narcís Jubany, Ramon Buxarrais, Joan Martí Alanis, Josep Pont i Gol, Josep M. Guix, Ramon Masnou, Victorio Oliver, Joan Carrera…. tots ells ja difunts, a excepció dels profètics i excel·lents bisbes Ramon Buxarrais i Victorio Oliver?
La missió dels bisbes no és qüestionar un govern legítimament constituït i demanar eleccions o una moció de censura, sinó ajudar a la convivència i no donar suport als interessos i els postulats de les dretes que, per altra part, amb les polítiques migratòries, estan molt i molt allunyades de l’Evangeli.
