Tothom que es mirara amb un mínim d’imparcialitat i sense cap bri de passió el cas que va servir per encausar judicialment l’exvicepresidenta valenciana Mónica Oltra sabia, o s’atrevia a vaticinar, que la referent de Compromís n’acabaria sent absolta. Sempre sense descartar qualsevol condemna desproporcionada com les que han patit tantes i tantes persones per raons estrictament polítiques, tal com s’ha vist amb els impulsors del procés català que prompte seran amnistiats; amb l’exdiputat Alberto Rodríguez o amb els rapers Pablo Hasél i Valtònyc, per esmentar tres casos mediàtics.
L’arxivament de la causa que afectava Oltra i els seus col·laboradors, en canvi, arriba tard. Els qui la van denunciar per encausar-la ja van aconseguir fa temps el seu primer objectiu, que era el d’apartar-la del Consell i, de retruc, perjudicar la popularitat del Botànic en general i de Compromís en particular. Una estratègia davant la qual el PSPV no va estar, ni de bon tros, hàbil. Ni tampoc lleial. L’última finalitat no era aquesta, sinó condicionar les eleccions del 28 de maig, i els qui estaven darrere la denúncia –judicial, política o mediàtica, tant se val– també ho van aconseguir. Aquell dia l’esquerra va perdre les eleccions, i ho va fer gràcies a la desmobilització d’aquest sector, atès que la dreta va guanyar, tot i haver obtingut 30.000 vots menys que el 2019.
La pregunta seria com va ser possible això. De respostes n’hi ha moltes, però n’assenyalarem una que entenem que no és menor. L’esquerra és un espai molt més autocrític que la dreta i, com a tal, tendeix molt més a castigar «els seus». Aparentment, la causa que va servir per a imputar Mónica Oltra era una raó per a justificar la desmobilització electoral, perquè l’acusació era molt greu: haver intentat ocultar que el seu exmarit va abusar sexualment d’una menor tutelada per la Conselleria d’Igualtat que liderava, precisament, la vicepresidenta valenciana.
Una altra pregunta que ens podríem fer és, si l’acusació era tan feble i la motivació política tan evident, com és possible que els qui van fabricar la causa aconseguiren el que volien. La resposta es pot fer amb una altra pregunta: quants mitjans de comunicació van defensar Oltra amb aquest episodi?
De fet, sobrarien dits d’una mà per a esmentar els mitjans que van defensar Oltra basant-se en arguments jurídics. I no en podríem esmentar cap, de mitjà de comunicació, que la defensara basant-se en el fanatisme polític. Cal concloure que, si l’acusada haguera sigut d’algun altre partit, els arguments jurídics i el fanatisme s’haurien conjurat per a fer una defensa molt més ferma de la que va tindre Oltra en l’àmbit mediàtic.
Ara ja és tard. L’arxivament és just, però arriba amb el canvi polític consolidat i en una situació d’incertesa per a Compromís, que ha celebrat una de les escasses victòries que ha aconseguit aquest últim any. Una victòria pírrica, que es diria en termes bèl·lics. La lliçó que deixa aquest cas, i molts altres, és que la raó no és suficient per a guanyar la batalla de l’opinió pública, sinó que en calen molts més recursos. I no cal dir que, en aquest aspecte, els mediàtics en són fonamentals, però Compromís va decidir obviar-los fiant-ho tot a la bona fe i a la veritat, que només té un camí i és un element indispensable per a guanyar, però no l’únic.
