Este dilluns, mentre esperava que arribara el tren de rodalies a l’andana d’una estació del sud del País Valencià, vaig coincidir amb dos vigilants de seguretat que conversaven al meu costat. Poc després va arribar un altre treballador de la Renfe i s’hi va afegir. El tema de conversa: els lladres que poblaven els trens i les estacions durant les Fogueres d’Alacant i els robatoris que cometien. En concloïen que: “el patio está muy mal”. Un dels vigilants va exposar als companys una vivència pròpia: el dia que li van robar amb amenaces una cadena d’or que duia penjada al coll. Era de matí i en un carrer dels afores de la ciutat, segons explicava. No és que m’apassione dotorejar les històries alienes, és que xarraven a menys d’un pam de distància. Acostume a sentir música o llegir, però el mòbil, que no és nou, va deixar de funcionar recalfat pel sol. Així doncs, em vaig entretindre sentint la conversa dels meus veïns. El vigilant seguia i afirmava que coneix la tècnica infalible per dissuadir un lladre i vèncer-lo: pegar-li un puntelló en els collons i que tombe a terra. En acabar, deia que hauria anat a la comissaria a fer la denúncia. Ell, que és vigilant de seguretat, ja hi estava avesat… però aquell dia “se me amariconó el cuerpo y me bloqueé. No pude hacer nada y al final me robó. Que por eso os digo, que por mucho que sepas… te pilla desprevenío y te roban y te jodes”. “Aleee, ja ens ha esguitat a nosaltres!”, vaig pensar jo. Entenc el seu malestar pel robatori i el compadisc per les amenaces rebudes. Però cal usar “el cuerpo amariconao” com a sinònim de fluix, indefens i desvalgut? Tampoc no vull caure en prejudicis ni clixés aplicats a una representació concreta del gènere, però tinc quimera -i, fins i tot, asseguraria- que aquell vigilant de seguretat de l’estació era heterosexual. Cosa que fa encara més dur el menyspreu. Sí, els insults es resignifiquen en funció de moltes variables: qui el diu? a qui s’adreça? com el diu? en quin context?…
És arran d’això que enguany vull parlar de la banalització dels discursos d’odi a causa de l’augment de l’extrema dreta i la dreta a nivell mundial. Estos discursos legitimen i passen per alt totes les mostres d’homofòbia quotidiana, que ens fan retrocedir i empolseguen el camí que teníem mig net. Hi ha qui riu del col·lectiu LGBTQ+ perquè ara consideren que és queixar-se sense trellat, que hi ha coses molt més importants! Hi ha qui juga i fa broma amb les identitats i representacions de gènere, des de la seua posició de poder i de gènere normatiu i acceptat. Al cap i a la fi, és el que diu l’extrema dreta: que som ideologia, el resultat d’un deliri wokista que voldríem acabar amb l’ordre mundial que, segons ells, és el natural. El que no saben és que som més naturals i espontanis que totes les limitacions sexuals i de gènere imposades per religions, patriarcats i dogmes. Sí, és molt important que remarquem que ni el PP ni Vox han estat mai aliats dels drets LGBTQ+. Conservadorisme no lliga amb drets LGBTQ+. No ho dic jo, són els fets. Allò que volien conservar els conservadors era únicament l’heterosexualitat normativa i l’organització familiar tradicional alhora que formategaven tota la realitat en base a això. Com una fàbrica de treball en cadena per a convertir matèries primeres en productes igualets i igualats, malgrat la seua natura. La història del País Valencià, de l’Estat Espanyol i d’Europa ens ensenya com els partits de la dreta no han promogut -i en molts casos ni tan sols hi han donat suport- les lleis aprovades per a la igualtat de drets del nostre col·lectiu. Encara pitjor, s’hi han oposat o han emprat la por i les mentides per a guanyar l’opinió social i posar-la en contra. Per exemple, quan el govern socialista va aprovar el 2005 la llei de matrimoni igualitari, el PP la va recórrer perquè considerava que era impropi que les nostres parelles també es digueren “matrimoni”. Per això, Jaime de los Santos, pots cridar tant com vulgues totes les coses que eres però la veritat només té un camí!
A hores d’ara, es presenten com a protectors i oberts a una realitat que ells mateixos no han pogut ocultar. Una realitat que els va sobreeixir dels armaris on la tenien alçada i de la qual els agradaria tindre simpaties a fi que no els acusen de retrògrads. Netejar la consciència i la visió social. Com quan portes el cotxe al túnel de llavat, una passaeta per fora i au!, eixa és la clau: la dreta i l’extrema dreta accepten la comunitat LGBTQ+ perquè no volen ser titlats d’LGBTQ-fòbia. En canvi, de forment ni un gra! En voleu més exemples? Qui va aprovar el 2017 la Llei integral de reconeixement i expressió de la identitat i l’expressió de gènere al País Valencià? Qui va aprovar el 2023 la Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI a l’Estat Espanyol? Qui lluita per prohibir les teràpies de conversió? Qui, Jaime, qui? El teu partit no ha fet res més que acceptar -en el millor dels casos- que dos amics maricones, com dius tu, es besen en una festa o visquen la seua realitat d’amagat. Donar suport a nivell íntim reconforta, però no podem viure només en l’esfera privada. Cap llei, cap proposta per a penalitzar l’odi que ens hem hagut d’engolir allà on aquells qui odien els ha vingut d’abocar-nos-el…
No es tracta de pensar que només la política pot salvar el col·lectiu LGBTQ+, però sí que ajuda. De fet, els moviments d’alliberament sexual i de gènere arreu del món -i dels quals som hereus, hereves i herevis- van crear-se als carrers i són fruit de la lluita social com és el cas del Moviment per l’Alliberament Gai del País Valencià (MAG-PV). Ara bé, les lleis que ens són favorables faciliten bona cosa les nostres vides i, de retruc, les del conjunt de la societat. Altrament dit, les lleis, a efectes pragmàtics, impliquen la disjuntiva entre poder viure dignament o desaparéixer. La desaparició pot prendre diverses formes: no ser tu i viure d’amagat, ple a caramull de pors i de vergonya; sexiliar-te o, en el pitjor dels casos, no tornar mai més, o siga, suïcidar-te.
Els de Vox s’imaginen i ens amollen que ens salvaran de l’LGBTQ+fòbia de l’islamisme i les amenaces als nostres drets que, al seu parer, suposen les persones migrants que arriben al País Valencià. En fi… riure per no plorar! Vosaltres, salvar de què? És com posar el llop a vigilar les ovelles. Això és un parany xenòfob i racista, pensar que el problema només ve de fora. Perquè… vosaltres qüestionar-vos, no! vitat? Jo no pretenc blanquejar cap religió, tampoc la musulmana, perquè com més pes polític tenen les religions més hem patit les persones LGBTQ+. Ocorre a Occident i ocorre a Orient, ocorre al Nord i ocorre al Sud. Al llarg de la meua vida, he tingut l’ocasió de conéixer de primera mà persones refugiades per motius d’orientació sexual i de gènere de països del Magrib o de Rússia. També sé perfectament que la nostra existència continua proscrita a molts països de l’Àfrica, de l’Àsia i d’Amèrica. Soc sabedor que el parlament de Senegal ha endurit enguany la criminalització de l’homosexualitat per considerar que són “actes contra natura”, tot augmentant la pena a 10 anys de presó. Estic també al corrent que a Rússia i d’altres països rebem el sobrenom del “mal d’occident” i fàcilment se’ns amb la depravació, la degradació social i la destrucció de l’espècie. Com ha fet l’església catòlica i els vostres acòlits de dretes. Nihil novum sub sole. Per això, la vostra estratègia de defensors dels nostres drets i de la nostra integritat no és creïble. Vos presenteu com a garants d’uns drets als quals vos heu oposat al llarg de la història. Un destarifo, vaja! Fora bo que ho reconeguéreu, si realment preteneu canviar de posicionament. Recele que, al capdavall, l’única cosa que voleu és augmentar la xenofòbia en la societat, generalitzar i estigmatitzar la població migrant -depén de quina part del món siga originària, també s’ha de de dir!- per a guanyar vots i escampar la vostra ideologia.
Recordem també que els atacs LGBTQ-fòbics continuen existint al País Valencià. Pocs dies després del 28 de juny de l’any passat, Daniel Campos va denunciar a les xarxes que li havien trencat el nas als carrers de la ciutat d’Alacant per la seua condició; a València s’han comés atacs LGBTQ-fòbics a la vora del Túria per part de grups de joves amb patinet… A escala mundial, l’administració de Donald Trump va ordenar a començaments d’any retirar la bandera de l’arc de Sant Martí de Stonnewall, epicentre del nostre alliberament. Prompte la mobilització social i moviments en defensa dels drets humans la van tornar a hissar. A Alemanya, el neonazi Sven Lieblich va canviar de gènere, tot fent ús d’una llei aprovada el 2024 pels qui no pensen com ell, amb l’únic objectiu de ridiculitzar l’Estat, fer burla de les persones trans i escapolir-se de la pena de presó. O encara a Itàlia, fa cosa d’uns tres anys el govern de Giorgia Meloni va instaurar una llei per a impedir la filiació de criatures de les parelles homosexuals. Com deia Hannah Arendt, la banalització del mal sembla que s’estén a tot arreu. Pretenen adoctrinar les joventuts i la gent de carrer i preparar-la per a la intolerància i la por. Els vostres discursos farcits de respostes irreflexives, egoistes i antihumanistes només serveixen per instaurar com més va més un marc mental conservador, tradicionalista i heterocèntric… o siga, que ens mantinga al marge de la societat i en la reclusió avergonyida de l’armari, en presons, manicomis o camps de treball per a homosexuals. Per sort, tenim humanitat, memòria, lluita, raó i orgull de ser qui som i en som un fum! Per tot això, soc marieta i evidentment que soc d’esquerres.
