“Tal vegada els sentiments continguts a les pàgines següents, encara no són prou de moda per a procurar-los el favor general.” Thomas Paine, Common sense (1776)
En algun moment, més endavant, tindrem ocasió de parlar de Thomas Paine, autor de Common sens (Sentit comú), el pamflet on argumentava el dret que tenien les colònies a independitzar-se de la Gran Bretanya fundant els Estats Units d’Amèrica. Hui serà prou amb dir que Paine combaté el sentit comú d’època, el contingut del qual, encara que somogut pels pensadors il·lustrats, romania mostrant submissió respecte del cabdillatge hereditari encarnat per la idea de l’origen diví de la monarquia, o de la suposada superior capacitat i aptitud de l’aristocràcia.
L’inici de les meues reflexions sobre el sentit comú i la seua modelació
El 29/04/2024 Pedro Sánchez publicà una declaració institucional després de prendre’s uns dies de reflexió. Jo vaig obrir un clevill en la sèrie sobre la naturalesa del diner per a entremetre’m amb aquest article. El motiu? En un passatge de la carta, el president animava els ciutadans a mobilitzar-se pel sentit comú. Polítics de tots els colors reivindiquen el sentit comú i Sánchez també s’hi afegia a la llista. No els grinyola? A l’article vaig renunciar a la definició dels diccionaris, al sentit comú com una facultat atribuïda a la generalitat de les persones: la raonabilitat (vegeu l’accepció 12 de l’entrada «sentit(1)» en el Diccionari Normatiu Valencià).
Reivindicava, però, la necessitat de fer aflorar un significat de sentit comú que roman esmorteït malgrat la seua rellevància per a analitzar l’ésser humà i la seua conducta. És el depòsit on les persones acumulem les creences i idees derivades de les experiències vitals. Eixe magatzem ens és de gran ajuda en la vida quotidiana perquè ens proporciona una guia automàtica de conducta i ens subministra respostes immediates als inputs que ens arriben. També facilita els consensos entre els qui comparteixen (per això és comú) el contingut del depòsit. Simultàniament, té dues importants febleses.
Una anècdota (potser inventada)
La primera feblesa del sentit comú és que, estant al servei de la immediatesa, dificulta la reflexió i el lliurepensament; el seu automatisme pot destorbar les possibilitats de discernir l’essencial d’una situació. Ho il·lustraré amb una emocionant escena de la pel·lícula Els mèrits de Madame Curie, de Claude Pinoteau (1997). No és important pels meus propòsits que l’escena siga, segurament, inventada, una recreació lliure del guió.
El matrimoni Curie està empantanat després d’haver descobert que la radioactivitat de la pechblenda (mineral d’urani) era major que la de l’urani pur. Georgette, la mainadera que s’ocupa dels seus fills, fa un passeig fins al laboratori, on s’adona que el matrimoni està trasbalsat, i s’interessa pel contingut de les investigacions. Marie Curie accedeix a explicar-li-ho.
A la següent escena, Georgette seu davant de Marie i d’una pissarra. Sota l’atenta mirada de Pierre Curie, Marie li esquematitza a Georgette el contingut de la pechblenda: urani, arsènic, antimoni i bari; on solament l’urani és radioactiu. I residus, escriu, amb un gest de menyspreu, com restant-los importància. El problema, explica Marie, és la impossibilitat que una mescla de roca i urani siga més radioactiva que l’urani pur. Un comentari de Georgette els obri el camí al descobriment del radi: «El que estan cercant, no podria estar en els residus?». Reflexionant en veu alta, Madame Curie repara en allò que ni Pierre ni ella havien pensat: els residus contenien un element desconegut, moltíssim més radioactiu que l’urani. Quelcom increïble! Donada la insignificança dels residus, i per tal que la roca fos més radioactiva que l’urani, l’element radioactiu contingut als residus hauria de ser milions de vegades més radioactiu que l’urani pur, cosa que el sentit comú professional dels Curie els havia dificultat de considerar… fins eixe moment. Georgette, ignorant en la matèria, mancada de cap prejudici al respecte, la qual cosa li facilita de fer la pregunta clau.
La llei de la persistència de la desigualtat material
La segona feblesa del sentit comú, definit com un depòsit de creences, és que pot ser intervingut, modelat i manipulat interessadament. I, amb l’objectiu d’aconseguir l’acceptació de l’estat de coses, durant tota la història de la humanitat hi ha hagut els qui tenen la voluntat i els mitjans per a fer-ho. Hui en dia disposen de les potentíssimes tècniques de comunicació i de la potent indústria de l’entreteniment.
De quin estat de coses parle? L’acaparament de poder i possessions és un mòbil que travessa totes les civilitzacions. No mou tots els humans, però sí suficients perquè una llei haja regit durant tot el decurs de la història, impere també en l’actualitat, i no hi haja senyals que vaja a perdre vigència en el futur: la llei de la persistència de la desigualtat material. En la protecció d’aquesta llei ha jugat i juga un important paper la modelació del sentit comú, més decisiva en les societats democràtiques. En aquestes, l’acceptació ha d’aconseguir-se amb la subtilesa que manca en els règims autoritaris, on el garrot i l’escarment són eines destacades.
Donarem una ullada a la història. Serà una mirada feta des dels ulls de la pobresa, dels qui l’han patit i dels qui han sofert per defensar la igualtat material. Un recorregut que, enlairant-se en l’origen de les civilitzacions aterrarà quan arriba la conquesta d’un element cardinal de les democràcies, el sufragi universal. Des d’aleshores les elits beneficiàries de la desigualtat material necessiten que les urnes ratifiquen llur domini, i amb eixe propòsit, la modelació del sentit comú adquireix un paper essencial.
