El titular d’una de les «entrevistes rares a gent rara» que Vicent Sanchis publica al diari El món és contundent i directe: Alfons Santamaria: «Soc arquitecte, jubilat, i cobro 434 euros al mes». Qui encara tinga la idea de l’arquitecte com un professional afortunat, socialment i econòmicament, segurament el sorprendrà aquesta declaració i pensarà que es tracta d’un error de transcripció. El mateix entrevistat s’encarrega de desfer qualsevol equívoc i repeteix la quantitat en lletres i en xifres: «cobro quatre tres quatre, 434 euros al mes». Una pensió semblant és la que cobrava Oriol Bohigas, per dir un nom de primera fila. És la que correspon als afiliats a la Hermandad Nacional de Arquitectos, la nostra mútua de previsió social. L’entrevistat ens fa cinc cèntims de la situació, per a qui tinga interès a conèixer-la.
Santamaria no ens l’explica com una qüestió personal, com un drama individual. Afortunadament, s’ha espavilat i té ara alguna altra font d’ingressos. Ell vol denunciar la situació col·lectiva que afecta el conjunt de la professió. Per això, per posar-hi el context, fa una síntesi de la seua pròpia carrera professional, que no és altra que la d’un «genèric de la professió», com ell mateix es descriu. La història d’aquest «arquitecte genèric» és la història recent de la professió. Santamaria, titulat l’any 1973, és un dels primers a patir-la. D’aleshores ençà, hi trobarem una gran diversitat de situacions personals, però hi ha un rerefons comú que té a veure amb una època de profundes transformacions socials i econòmiques. La d’arquitecte, és clar, no és l’única professió que ha mudat radicalment. Fins i tot n’hi ha moltes que han desaparegut, i ho han fet en silenci, amb naturalitat, sense fer escarafalls. Els arquitectes s’hi resisteixen: «No estic content amb les meves obres. Això no vol dir que no estigui content de la meva professió», diu Santamaria. Sanchis li pregunta què hauria volgut fer, en el cas de poder triar professió de nou. No dubta la resposta: «Arquitecte! Però obriria més els ulls.»
Aquesta és la qüestió. Els arquitectes, com a col·lectiu, hem estat cecs davant els canvis. «Potser els professionals som sempre als núvols. No vaig saber veure-ho a temps.» —es lamenta Santamaria. O potser no és exactament aquest el problema, perquè el procés era ben a la vista. Per la meua part, reconec que tampoc no vaig veure venir això dels 434 euros, però sempre he estat conscient del declivi professional. Des dels anys vuitanta, quan jo estudiava, n’era evident la irreversibilitat. En els meus articles per a La Veu he parlat d’alguns dels seus aspectes: la dificultat d’adaptació dels arquitectes i aparelladors en un sector en transformació, la marginalitat del perfil d’arquitecte en relació amb el procés constructiu dels edificis, amb un pes creixent de les instal·lacions, la industrialització de l’edificació, paradoxalment desenvolupada, i, en fi, el caràcter prescindible avui de la professió. N’hi ha d’altres, entre els quals el paper de la universitat, que no és l’avantguarda de la societat, sinó un simple corol·lari, un residu. Santamaria no s’oblida de mencionar-lo —«veníem d’una universitat tancada».
Ara bé, no crec que el problema dels arquitectes haja estat la falta de clarividència davant l’evolució de la professió, sinó més aviat la falta de capacitat de reacció. És veritat que molts col·legues han «reaccionat» i han muntat una botiga de roba, o un restaurant, o una casa de fotografia. Però això no és reaccionar, sinó abandonar. Com a col·lectiu, els arquitectes no hem sabut justificar la nostra funció en el procés constructiu, si és que en tenim alguna. La passivitat i la inhibició han estat les actituds predominants del gremi. Aquesta impotència, a la llarga, sembla llei de vida per a qualsevol agent social. Una empresa, una família, un líder, una classe social, un poble…, arribat a un cert estadi del seu cicle vital, davant circumstàncies adverses, no fa res per superar-les. Acomodat en una dinàmica abans favorable, espera millors temps i es deixa arrossegar per la inèrcia. Es troba paralitzat, inerme. Fa concessions, mamprèn mil iniciatives, totes en la mateixa direcció equivocada. Es dispersa. Baixant un graó darrere l’altre —«les crisis, sempre les crisis», recorda Santamaria—, l’arquitecte «genèric», perplex, constata el seu fracàs: «Enmig d’aquestes històries sí que he tingut il·lusions professionals, però que m’han portat a la ruïna». Com un personatge de Shakespeare, Santamaria declara: «la realitat, al final, s’imposa. La vida et torna al punt de partida.»
