Vivim una època marcada per l’enfrontament global entre monoteismes fonamentalistes. Però no parlem només d’ideologies religioses radicals actuant a la perifèria del sistema mundial. Parlem dels fonamentalismes que governen els estats, que gestionen exèrcits, arsenals nuclears i institucions globals. Els tres grans monoteismes –judaisme, cristianisme i islam– han produït, en les seues versions fonamentalistes, règims polítics que ocupen llocs centrals en l’estructura del poder mundial. I el més alarmant és que estos monoteismes fonamentalistes no es limiten a xocar amb formes democràtiques, laiques o pluralistes. S’enfronten entre ells, convertint el món en un escenari de guerra teològica armada.
Tres fonamentalismes armats: Israel, Iran i Estats Units
El conflicte entre Israel i Iran, amb l’ombra omnipresent dels Estats Units, ens mostra com tres projectes polítics basats en fonamentalismes religiosos s’enfronten obertament, tot i la cobertura democràticament formal d’Estats Units i de la seua agressiva colònia, Israel. En este últim cas, el sionisme religiós ha guanyat pes en el govern, amb una aliança entre sectors ultraortodoxos i el nacionalisme ètnic més intransigent. No es tracta només d’una política exterior de terror contra aquells que el nacionalsionisme percep com a infrahumans, sinó d’una teologia estatal que legitima l’ocupació exterminista de Palestina i altres zones, així com l’apartheid i la guerra permanent.
A l’altra banda, la República Islàmica de l’Iran continua sent el bastió del xiisme integrista, amb una estructura política clerical, una dictadura implacable i un discurs inflexible que es projecta sobre tot el Pròxim Orient, per cert cosí germà del fonamentalisme sunnita amb base i finançament a Aràbia Saudita, aliada estratègica d’Occident per raons energètiques. I com a tercera potència, els Estats Units, particularment sota el trumpisme, mostren un nacionalisme cristià evangèlic, fonamentat en la predestinació (Destí Manifest), la superioritat moral, el racisme estructural i la creença en la guerra com a instrument diví. Totes estes potències (Israel, Estats Units) estan armades amb tecnologia nuclear o aspiren a ser-ho (Iran), i totes tres utilitzen la religió no com a àmbit preferentment espiritual, sinó com a eina repressiva d’Estat, justificació d’actes terroristes i legitimació de la guerra interior i exterior.
A este triangle fonamentalista cal afegir el cas rus. La guerra d’Ucraïna no és només un conflicte geopolític clàssic: és també una guerra entre dos versions enfrontades del cristianisme ortodox, amb rerefons identitari i cultural. El règim de Putin ha consolidat una aliança estratègica amb l’Església Ortodoxa Russa per articular un projecte de restauració imperial i civilitzacional, on Rússia es presenta com a bastió moral contra l’Occident decadent. Esta versió messiànica i fonamentalista de l’ortodòxia russa es combina amb un nacionalisme autoritari i patriarcal, que legitima la guerra com una croada espiritual i civil.
Com veiem, en este complex escenari, les religions del llibre –i les seues mutacions polítiques– no només no han desaparegut: es manifesten amb força, ni que siga simbòlicament, transfigurades en idees patològiques que inspiren màquines d’Estat, estructures militars i sistemes de control social. La guerra es presenta, una vegada més, com una missió sagrada.
La confluència entre fonamentalisme religiós i neoliberalisme global
El fonamentalisme contemporani no és només religiós. És també secular, concretament ideológic i econòmic. L’aliança entre el dogma religiós tradicional i el dogma neoliberal modern és una de les claus de la nostra època. Tots estos règims –Israel, Iran, Estats Units, Rússia– combinen discursos d’excepció moral amb polítiques de mercat, privatitzacions, extractivisme i subordinació al capital global. Ja es tracte d’una teocràcia (Iran), una autocràcia electoral (Rússia) o d’una oligocràcia bel·licista amb format de democràcia liberal (Israel, Estats Units), tots estos règims resulten funcionals al dogma fonamentalista neoliberal.
Però esta simbiosi no és exclusiva d’Occident o de l’Islam polític. També la trobem a Orient. Japó i Corea del Sud, aparentment democràcies avançades i tecnològicament punteres, estan profundament sotmeses a lògiques neoliberals de rendiment, jerarquia i control social. Encara que no són societats monoteistes en el sentit clàssic, la seua estructura política i cultural ha adoptat formes polítiques basades en una fe gairebé religiosa en el creixement econòmic com a veritat absoluta. Són, aleshores, monoteismes capitalistes.
L’Índia, per la seua banda, representa un cas paradigmàtic. Sota el lideratge de Narendra Modi, en esta potència nuclear s’ha imposat un fonamentalisme hindú agressiu que, tot i no ser monoteista, adopta formes polítiques pròpies del monoteisme neoliberal: exclusió de minories, identitat única, nacionalisme religiós i repressió de la dissidència. I tot això acompanyat per polítiques típiques del capitalisme neoliberal: megaprojectes, despossessió, desregulació i submissió a les elits financeres. Una agenda que el veí de l’Índia, Pakistan, amb qui acaba de sostindre un enfrontament bèl·lic per Caixmir, també practica, sols que Pakistan està inserit dins l’àmbit d’influència del fonamentalisme sunnita i també disposa d’armes nuclears.
Fins i tot els règims que es declaren oficialment comunistes maoistes o estalinistes –com la Xina o Corea del Nord– reproduïxen esquemes fonamentalistes en versió secular. L’Estat-Partit es convertix en l’única veritat, en el Déu real. La política es transforma en fe. No importa si és l’Alcorà, la Bíblia o el Llibre Roig. I pel que fa a la Unió Europea, el rígid esperit del fonamentalisme calvinista, anima la seua política favorable al control neoliberal, a la crueltat contra els immigrants, al neofeixisme i al militarisme expansionista encarnat per l’OTAN.
Cap a un conflicte global de fonamentalismes
La tercera gran clau és que este sistema de fonamentalismes interconnectats –religiosos, polítics i econòmics– es retroalimenta i escala en un context de col·lapse. En un món marcat per la crisi ecològica, l’escassetat energètica, l’esgotament institucional i la descomposició social, els discursos totalitzadors activats pel capitalisme en crisi guanyen força. No només perquè oferixen identitat i sentit, sinó perquè legitimen la guerra com a necessitat moral i estratègica.
Els conflictes futurs tendixen a donar-se no tant entre fonamentalismes i altres formes de vida politeistes o pluralistes, sinó entre els mateixos fonamentalismes. Són massa semblants per conviure. Massa exclusius per dialogar. Massa armats per ignorar-se. Perquè representen versions polítiques d’un capitalisme lliurat definitivament a la guerra per la supervivència entre els mateixos capitalistes, que utilitzen els seus il·lusos fidels com a carn de canó. I tot això ocorre mentre els valors politeistes que podrien oferir alternatives –la diversitat, la pluralitat, el diàleg intercultural, la convivència de cosmovisions– són marginats, ridiculitzats o destruïts, perquè desafien l’ordre monoteista del capital i les seues extensions integristes.
La guerra del monoteisme contra el politeisme de la vida
Però esta guerra no és només entre fonamentalismes rivals. És també –i sobretot– una guerra del monoteisme capitalista contra allò que representa el politeisme en un sentit ampli: no només com a sistema religiós, sinó com a paradigma de la diversitat de formes de vida, valors, formes de relació, potencialitats democràtiques radicals, organitzacions socials comunals, lligams profunds amb la natura i maneres obertes d’entendre el món.
Les guerres extractivistes a l’Àfrica Central, les ofensives contra els pobles indígenes a l’Amazònia brasilera o a l’Amèrica Central, el desplaçament forçat de comunitats rurals i tribals per construir mines, hidroelèctriques o monocultius, així com les agressions del patriarcat contra les dones i els moviments d’emancipació sexual, formen part d’una guerra sistèmica contra la diferència. Monocultiu, monoteisme, monòleg, monopoli, monolitisme, monotonia: tot al servei d’un mateix impuls de reducció, de control, d’homogeneïtzació. Contra l’arrelament, la sostenibilitat, la pluralitat, la vida. El neoliberalisme global —com a fonamentalisme secular— actua com una nova religió que busca destruir tot allò que no pot convertir en benefici. I allò que no pot comprar ni assimilar cínicament, ho elimina sense contemplacions.
Els pobles i col·lectius que mantenen economies comunals, relacions horitzontals amb el medi ambient, cosmologies no jeràrquiques, espiritualitats no institucionalitzades, subjectivitats i pràctiques no normatives, són objectiu prioritari d’esta nou colonialisme armat amb creus, constitucions o contractes de lliure comerç. El politeisme de la vida molesta al monoteisme del mercat i de l’Estat. I per això cal eliminar-lo.
Un combat religiós pel món
Estem immersos en una doble guerra de religió, entesa esta en el seu sentit ampli. Una, entre els fonamentalismes que aspiren a dominar el món des d’un discurs excloent i totalitzador, que exclou com a herètiques tant a les mateixes versions emancipadores dels monoteismes confessionals com a les diverses manifestacions d’una espiritualitat no dogmàtica. I una altra, més profunda, entre este model únic de configurar el món –siga religiós tradicional o secular– i les formes de vida que encara resistixen des de la pluralitat, des de la terra, des del límit.
És una guerra entre els que imposen una única veritat i els que creuen en la coexistència de moltes. Entre els que adoren el poder, siga en nom de Déu, del Capital o el Partit, i els que viuen des del respecte a la diferència, a la natura, a les comunitats. Entre el monoteisme de la dominació i el politeisme de la convivència alliberadora. Una guerra, en suma, entre la tirania fonamentalista del capital i la vida fecunda que es rebel·la.
