La gran pregunta
Cada vegada resulta més evident un fenomen paradoxal: amplis sectors de les classes populars i de les classes mitjanes baixes acaben donant suport a partits de dreta dura, d’extrema dreta o obertament feixistes, encara que això supose anar en contra dels seus propis interessos materials. Les polítiques d’estos governs beneficien sobretot les elits econòmiques i les classes altes, mentre que perjudiquen greument les majories socials, les minories no normatives, els col·lectius més vulnerables i les persones migrants. Davant d’això, la gran pregunta és inevitable: per què tantes persones voten contra elles mateixes?
Des del nostre punt de vista, la resposta no es pot buscar tant en l’àmbit material immediat —és a dir, en l’economia i en el nivell de vida—, com en una dimensió psicològica i simbòlica més profunda. La clau seria que el feixisme contemporani, presentat com a nova dreta o extrema dreta formalment democràtica, promet una doble recompensa a canvi de ser popularment recolzat: d’una banda, la il·lusió de salvació davant el col·lapse civilitzacional en curs; de l’altra, el goig de poder odiar, humiliar, expulsar i destruir aquells que queden fora del cercle dels elegits. Per a entendre este pervers mecanisme psicològic, cal situar-lo en el context històric actual, radicalment diferent del que va donar lloc al feixisme clàssic en els anys 20 i 30 del segle passat. I és precisament este context el que ens porta a parlar d’ecofeixisme.
El context: del feixisme clàssic a l’ecofeixisme
El feixisme clàssic del segle XX va sorgir en un escenari de creixement, expansió i abundància de recursos. Era l’inici de l’era del petroli. Era un temps de fe imperial en el progrés i en el futur, en la industrialització i en la capacitat grandiosa de la nació per créixer i conquerir nous espais. I era també l’arma més expeditiva a la que va recórrer el capitalisme per a eixir victoriós de la seua darrera crisi. El feixisme es legitimava prometent grandesa i prosperitat col·lectiva sota la direcció del líder, el Partit i l’Estat, i a través de l’exclusió de tota mena d’opositors. Tot sustentat en l’obediència absoluta, l’enquadrament de masses i la disciplina militar.
Tanmateix, el feixisme del segle XXI ja no pot sostenir-se en els mateixos pilars materials ni imaginaris que el del segle XX. En lloc d’un context d’expansió, el nostre temps està definit per la contracció i pels límits, és a dir, pel col·lapse civilitzacional. El planeta mostra signes clars d’hostilitat envers la humanitat: els recursos naturals —aigua, sòls fèrtils, minerals estratègics, combustibles fòssils— s’apropen al seu sostre, mentre la degradació ambiental accelera la desertificació, la pèrdua de biodiversitat i unes emergències climàtiques cada vegada més freqüents. A tot això s’hi suma el caos climàtic: sequeres persistents, onades de calor extremes, inundacions, incendis de nova generació, migracions forçades i fenòmens meteorològics que qüestionen no sols l’estabilitat econòmica, sinó també la viabilitat mateixa de moltes societats.
Ja no hi ha la confiança que el futur siga millor que el present; més aviat predomina la percepció inversa: que el futur serà pitjor i més incert. Paral·lelament, assistim a una precarització social estructural. Les condicions laborals es degraden, la desigualtat augmenta, i amplis sectors de les classes mitjanes i baixes veuen com les seues expectatives de mobilitat ascendent s’esvaïxen o fins i tot es transformen en caiguda directa cap a la precarietat. Alhora, s’intensifiquen els corrents migratoris des de la perifèria global, empobrida, explotada i especialment castigada pel canvi climàtic. Tot plegat genera una frustració social que es convertix en terreny propici per a discursos que busquen canalitzar el malestar cap a bocs expiatoris.
En este escenari de degradació i incertesa, el feixisme adopta una nova forma: l’ecofeixisme. Si el feixisme clàssic prometia expansió, imperi i abundància, l’actual només pot oferir supervivència. Ja no hi ha un horitzó de creixement compartit, sinó una promesa de resistència reservada a uns pocs, probablement sostinguda en la repressió i en la guerra. L’imaginari col·lectiu de les elits capitalistes que impulsen el gir ecofeixista ja no és el de la conquesta, sinó el de la fortalesa assetjada: un espai tancat hermèticament on uns quants asseguren la seua continuïtat a costa de l’exclusió de la majoria. En altres paraules: mentre el feixisme clàssic articulava una utopia expansiva, el feixisme del nostre temps formula una distopia selectiva. Tal com recorda Achille Mbembe amb el concepte de necropolítica, el poder decidix qui ha de viure i qui ha de morir —però ja no per assegurar un «espai vital» expansiu, com en l’Alemanya nacionalsocialista, sinó per blindar un espai crepuscular, protegit per fronteres d’acer, formigó i concertines, que separen els salvats dels condemnats a l’abandó i a la desaparició, com és el cas de l’Israel nacionalsionista.
Com assenyala Carlos Taibo, l’ecofeixisme és un corrent ideològic i polític que combina la lògica feixista clàssica —autoritarisme, nacionalisme excloent, jerarquia social i violència— amb una lectura catastròfica de la crisi ecològica i del col·lapse socioambiental. Partix de la premissa que els recursos del planeta són escassos i que no hi haurà per a tots. A partir d’ací, formula una resposta basada en la selecció i l’exclusió: sols alguns —els “nostres”, els “purs”, el grup selecte que definix la comunitat nacional o ètnica definida com a legítima— mereixen sobreviure, mentre que altres pobles i col·lectius són considerats sobrers, enemics o prescindibles. Al respecte, el tracte inhumà que patixen els palestins és paradigmàtic. L’ecofeixisme pot adoptar formes dures, com ara discursos i pràctiques que associen migrants i minories a la degradació ecològica i material, o que proposen limitar dràsticament la població mundial, fins i tot mitjançant l’extermini, o bé formes més subtils, com aquelles polítiques que, sota el pretext de protegir la «nostra» natura, reforcen fronteres, militaritzen territoris, destruixen cultures i exclouen poblacions senceres de l’accés a recursos vitals. En definitiva, l’ecofeixisme és la mutació del feixisme adaptada a l’era del col·lapse socioecològic.
La primera recompensa: la salvació del col·lapse
En coherència amb el fet assenyalat, la primera recompensa que oferix l’ecofeixisme actual, impregnat de populisme totalitari, és la promesa de salvació. El missatge és senzill però contundent: “Si estàs amb nosaltres, si acceptes la nostra disciplina i participes del nostre projecte excloent, et salvaràs. Estaràs dins de la fortalesa dels elegits quan s’intensifique el col·lapse”. Esta promesa, que amanida amb tecnologia esdevé tecnodeudalisme, funciona com un bàlsam psicològic davant la por i la incertesa generalitzades. En un món que ja no garantix benestar, l’ecofeixisme proporciona la il·lusió d’una escapatòria reservada a uns pocs.
Però esta promesa s’articula sobre una idea brutal i recurrent: “sobra molta gent”. La humanitat sencera ja no és concebuda com a comunitat de destí compartit, sinó com una massa desmesurada i disfuncional que cal retallar. Qui són els «excedents»? Migrants, pobres, minories ètniques, dissidents polítics, col·lectius LGTBIQ+, feministes, els «enemics interns» de tota mena. Tots ells són estigmatitzats com a problemàtics o amenaçadors, com a càrregues inútils, com a éssers prescindibles, com a residus humans en un món de recursos cada vegada més escassos. A partir d’ací es desplega un mecanisme d’exclusió selectiva. Es naturalitza la idea que no hi haurà lloc per a tothom i, per tant, cal triar qui mereix viure i qui ha de ser apartat. La seua eliminació —ja siga simbòlica, mitjançant discursos d’odi i marginació, o física, a través de violència, fronteres mortals i polítiques exterministes— es presenta com a necessària per a garantir la supervivència dels “nostres”.
Cal tornar-lo a subratllar: a diferència del feixisme clàssic, que projectava un horitzó de prosperitat col·lectiva sota el signe del creixement i l’expansió imperial, el neofeixisme ecofeixista no pot prometre abundància. En el seu lloc ofereix una seguretat exclusiva i excloent: no la prosperitat per a tots, sinó supervivència per a uns pocs. No un futur compartit, sinó una salvació en clau autoritària dins d’una fortalesa tancada contra un exterior entés com a inclement i perillós.
En este sentit, la promesa de salvació actua com una mena de religió política d’últim recurs: l’adhesió a l’autoritat «legítima» es converteix en la garantia de formar part dels “escollits”. Primer, els “nostres”; la resta, a servir-nos o a ser expulsats. La democràcia és una qüestió ja simplement formal o directament prescindible. Les elits construïxen el relat que proclama que elles, juntament amb el poble “de veritat”, formen part dels privilegiats que s’estalviaran el desastre imminent. En el fons, el col·lapse generalitzat s’accepta, encara que públicament es negue; però en lloc d’afrontar-lo amb solidaritat o cooperació, es transforma en una justificació per a l’exclusió, la deshumanització o l’eliminació dels altres. I també per al negoci, que el capitalisme trau beneficis fins i tot la destrucció que causa.
La segona recompensa: el goig d’odiar, humiliar i destruir
De la primera promesa en deriva la segona, fonamental per a entendre el suport popular al feixisme: el goig que proporciona odiar, humiliar i destruir. Una vegada algú se sent dins del cercle dels salvats —o aspira a ser-ho—, adquirix el privilegi simbòlic de degradar aquells que han quedat fora, o que es considera que han de quedar fora perquè, en el fons, són els enemics. És ací on entra en joc el component libidinal del feixisme: el plaer impune de l’agressió i la humiliació.
Este goig pot ser verbal i simbòlic —insultar, ridiculitzar, assenyalar, cancel·lar, desactivar— però també físic, amb violències concretes contra els “altres”. Conté una lògica exterminista, perquè si els altres sobren, si representen una amenaça, en últim extrem la seua eliminació — simbòlica o física — esdevé absolutament legítima i necessària perquè se salven els elegits. La recompensa, per tant, no és econòmica sinó psicològica i simbòlica. El feixisme, en la seua versió ecofeixista, proporciona un goig que compensa —i fins i tot pot arribar a superar— els sacrificis materials que imposen les seues polítiques. Els salaris cauran, les condicions laborals empitjoraran, les llibertats es retallaran; però, a canvi, el feixisme garantix un “pagament emocional”, una mena de renda bàsica de plaer sàdic, que contraresta la pèrdua del benestar material i explica la seua força d’atracció en temps de crisi existencial.
Este pervers i cruel goig feixista pot adoptar diverses formes. La primera és una rebel·lia tutelada. El votant de les forces feixistes sent que trenca amb el “políticament correcte” i desafia el poder, quan en realitat continua perfectament dins dels límits del sistema. Es tracta d’una rebel·lia controlada i innòcua per a les elits que fa sentir lliure als «rebels», encara que no ho siguen. La segona apel·la a una llibertat negativa limitada, però amb aparença d’il·limitada. El feixisme concedix el dret d’insultar, de ridiculitzar i d’excloure els diferents. I allò que la democràcia liberal limita és presentat com a “llibertat d’expressió”. Esta vàlvula de fuga de la ira, la còlera i l’odi genera una intensa sensació d’empoderament, amplificada per les xarxes socials en mans de grans corporacions filofeixistes i canalitzada per un “matonisme” populista de carrer. Pel que fa a la tercera, expressa la comunió amb l’autoritat. El líder d’extrema dreta encarna la veu que diu “el que tots pensem i ningú s’atrevix a dir”. Així, el votant experimenta una fusió simbòlica amb el poder, com si estiguera legitimat per a transgredir tabús i desfogar ressentiments de tota mena, contra els pobres,
dones, orientacions sexuals no normatives, persones amb diversitat funcional, immigrants, ecologistes, esquerrans, wokes, feministes, etc. Este comportament es pot desplegar cada vegada amb més orgull i impunitat, i sols eixe goig sàdic ja sembla compensar les pèrdues i restriccions materials. La nació, la pàtria, Occident, la Cristiandat, el patriarcat, el mercat o la tradició funcionen com a instàncies justificadores, sempre arbitràries i adaptades a cada situació.
El negacionisme i l’ecofeixisme són compatibles en la doble recompensa
A primera vista, l’ecofeixisme —que partix de l’assumpció del col·lapse ecològic— i el negacionisme climàtic —que nega o minimitza la crisi climàtica— semblen incompatibles. No obstant això, en la pràctica política contemporània funcionen de manera complementària i estratègicament útil per a les elits i els moviments d’extrema dreta.
Negacionisme per a fora, ecofeixisme per a dins. Els discursos públics de l’extrema dreta solen minimitzar o ridiculitzar el canvi climàtic (absurdes teories conspiratives, burla de l’“agenda verda”, de l’ecologisme, etc.). Açò els permet connectar amb sectors socials cansats de restriccions, escèptics amb la ciència o ressentits davant polítiques ambientals que perceben com a elitistes, o amb col·lectius minoritaris identificats com a responsables de les seus frustracions. Però, alhora, les elits que sostenen estos moviments saben perfectament que el col·lapse socioecològic és real. Per això, impulsen respostes ecofeixistes: fortificació de fronteres, control autoritari de recursos, estigmatització dels “diferents», exclusió de poblacions “sobreres”.
El negacionisme com a anestèsia, l’ecofeixisme com a estratègia real. El negacionisme complix una funció de control simbòlic: evita el pànic i manté la població entretinguda amb falsos debats. Però, mentre es nega públicament la crisi, es prenen decisions polítiques i militars coherents amb la seua realitat (militarització de fronteres, acaparament de terres i aigua, polítiques de seguretat energètica). És a dir, el negacionisme és la façana; l’ecofeixisme, la pràctica. El negacionisme i l’exclusió feixista són dos braços del mateix cos. El negacionisme desarma la crítica social i permet guanyar suports populars, mentre que l’ecofeixisme legitima l’exclusió i la violència quan les conseqüències del col·lapse ja són inevitables. Així, els dos discursos no són contradictoris sinó sinergètics: un amaga, l’altre planifica; un seduïx, l’altre exclou. Precisament perquè l’ecofeixisme interpreta que davant el col·lapse cal prendre decisions dràstiques (qui es salva i qui sobra), resulta més fàcil sostenir estes polítiques darrere d’un vel de negacionisme. Negar o banalitzar la crisi permet aplicar mesures excloents sense haver d’explicar obertament el seu caràcter exterminista.
Molt probablement, progressivament el negacionisme s’expressarà d’altra forma per legitimar l’ecofeixisme. De fet, ja ho està començant a fer. El negacionisme implacable (negar que existisca el canvi climàtic o que siga d’origen humà) té cada vegada menys recorregut perquè l’evidència empírica és innegable. Per això, el discurs negacionista ja està matisant-se i a mutar en formes més subtils que, en lloc de negar la crisi, la reinterpreten en clau funcional per a legitimar polítiques ecofeixistes.
Això es pot veure en diverses estratègies. La primera: del negacionisme al determinisme. Es deixa de negar la crisi climàtica explícitament per passar a dir: “és inevitable, no podem fer res”. Açò desactiva la necessitat de transformació social i justifica respostes autoritàries i selectives: si no hi ha alternativa, cal protegir-se i salvar-se com siga. La segona: de la negació a la culpabilització dels altres. En lloc de negar el canvi climàtic, es responsabilitza d’ell a “altres”: els països del Sud global, les migracions massives, als científics units en una conspiració, fins i tot col·lectius interns (minories, pobres) que serien els que “malgasten recursos” o “no s’adapten”. Esta deriva legitima polítiques d’exclusió i reforça el relat ecofeixista. La tercera: de la negació al realisme selectiu. Cada volta més apareix un discurs que accepta parcialment la crisi climàtica, però per a plantejar respostes en clau de seguretat i control: fortificació de fronteres, control poblacional, nacionalisme energètic i de recursos. És a dir, un “realisme climàtic” que servix de preludi a l’ecofeixisme. I quarta: del negacionisme al «survivalisme» excloent: l’extrema dreta pot acceptar que el col·lapse arriba, però defensar que sols alguns —els forts, els nacionals, els que s’ho mereixen— han de sobreviure. Al final el negacionisme revela la seua autèntica faç: negar la dignitat i fins i tot l’existència als considerats com a enemics dels que es mereixen sobreviure.
Les dos promeses de l’ecofeixisme són perfectament coherents. La primera —la salvació— dona sentit i legitimitat a la segona —l’odi. Només qui se sent protegit dins del cercle dels elegits pot experimentar el plaer d’expulsar i d’humiliar els qui han quedat fora. I el goig de l’odi reforça, al seu torn, el sentiment de pertànyer al grup dels salvats. Este cercle viciós explica l’eficàcia política del feixisme actual. El sofriment es transforma en plaer, la humiliació socioeconòmica en orgull nacional, la por en seguretat simbòlica, la impotència en sentiment de poder, la incertesa en l’esperança d’estar entre els elegits que se salvaran. Recapitulant, l’ecofeixisme en progressió construïx una autèntica economia libidinal: malgrat anar en contra dels seus propis interessos materials, probablement molts sectors de classes mitjanes i populars continuaran votant feixisme, siga en versió dreta dura o extrema dreta explícita. Perquè, davant la desesperança actual, l’ecofeixisme oferix la promesa de salvació i la possibilitat de realitzar-se en el plaer d’odiar. Esta és la seua força fosca, i alhora el gran perill per a una democràcia precària que ja es cau a trossos.
