L’espai públic sempre ha estat en disputa en les més diverses formes. Des de l’espai comunal de les comunitats primitives que encara perdura en algunes formes més o menys residuals, passant per l’àgora de debat en les primeres democràcies classistes i esclavistes, a la plaça de l’església on el patriarcat cremava les dones empoderades acusades de bruixeria, dels carrerons estrets propicis per a les barricades populars a les grans avingudes o bulevards del tipus Haussmann, disposades per a les càrregues de la cavalleria contra el poble o per a les grans desfilades militaristes, de l’espai satíric de les primitives falles a les processons religioses i la beateria masoquista, de l’assemblea veïnal al seguici funerari, del correfoc i la disbauxa festiva, de l’espai de joc dels i les xiquetes al domini absolut dels vehicles privats, de “la calle es mía” de Fraga a “els carrers seran sempre nostres” de les manifestacions populars i combatives. Un espai en disputa, sí, però sempre també un espai per a la convivència, per a fer poble i ciutadania.
Va ser Fraga Iribarne, aquell polític franquista qui va promocionar el turisme amb l’eslògan Spain is different!, i qui també va fer famosa la frase “La calle es mía” acompanyant les paraules amb els fets: manteniment de la censura, executor de la campanya “veinticinco años de paz” del franquisme genocida, contestada en les pintades clandestines amb la frase “La pau dels cementeris”, com bé poden testimoniar els familiars dels assassinats Enrique Ruano i Julián Grimau, o els de les víctimes de la massacre del 3 de març de Vitòria que va immortalitzar Lluís Llach amb les seues Campanades a morts…
Sí, Fraga, el polític falangista i franquista que va fundar el PP, que després heretaria l’Aznar de les Açores i el genocidi de l’Iraq, l’inefable M. Rajoy dels filets de plastilina i els dobles sobres de Bárcenas, el Feijóo de les vacances amb el narcotraficant, l’Ayuso i l’Abascal cadascun més racista i franquista, el Mazón de la gestió criminal de la Dana del 29-O… i l’Emilio José Belencoso, alcalde d’Almàssera que ara vol fer bona i seua aquella frase de “La calle es mía” transmutant-la en un “Almàssera és meua”… i de les empreses que se n’aprofiten. I al veïnat que li donen…
Aquest alcalde, emulant en xicotet el Fraga de la turistificació massiva, ha decidit convertir Almàssera en un lloc de pelegrinatge per a l’oci estèril i la vacuïtat més absoluta, dissimulada amb música majoritàriament enllaunada, amb un volum que atenta a la integritat física i psíquica de les persones que voluntàriament o forçosament ens trobem en un radi de centenars de metres al voltant de l’epicentre organitzat el cap de setmana passat. Una espècie de festival, pensat per a la gent de fora del poble que, amb l’excusa dels esmorzar populars, va durar des del divendres 26 fins al diumenge 28. I tot això acompanyat de música durant tot el dia fins a les 3 h de la matinada amb un volum que doblava el recomanat per l’Organització Mundial de la Salut, l’OMS.
Fins ací, podríem dir que “tot normal”, o més o menys normal, continuant la lògica impulsada per l’ajuntament del cap i casal d’enviar a la perifèria tot allò que no li cap a la ciutat. Les cues inacabables per a poder recollir l’esmorzar i la beguda, els tendals que no abastaven per a protegir del sol les persones… Una espècie d’horrorós monument sonor, pagat a preu de luxe, al servei d’uns interessos econòmics de les empreses que hi ha al darrere, i d’interessos polítics de la dreta més rància, que vol tapar tots els problemes socials amb soroll constant i entreteniment socialment buit.
Els problemes continuaran quan el soroll minve, però, mentrestant, la música i els crits dels DJ ens ha acompanyat a tota hora i amb un volum tan impressionant, que feia gairebé impossible la conversa normal entre els participants i que arribava als habitatges de la rodalia d’on es feia l’esdeveniment a 70, 80 o 90 decibels (dB), fent impossible la vida normal de les persones, fent tremolar constantment els finestrals o les vidrieres… No vull pensar en el patiment innecessari de les persones majors, d’aquelles que pateixen alguna malaltia, en els animals de companyia, en les persones que han de matinar per anar al treball, en aquelles que han d’estudiar…
Dissabte matí vam parlar amb la policia local, que ens van recomanar que ho féssem directament amb l’alcalde. No el vam trobar i li vam enviar un missatge per WhatsApp: “Bon dia, Emilio. Bon dia per dir alguna cosa. Ahir vam tindre una vesprada i nit, absolutament horrorosa. Dins de ma casa estàvem suportant un volum de soroll, provenint del Fesmorzar, superior als 75 decibels, amb els finestrals tremolant. Això, a més de ser inhumà, dobla el so permés per la legislació vigent. Entenc que no és necessari tal volum per a res. Et demane que, com a alcalde, faces el necessari perquè tot el veïnat puguem gaudir del dret al descans. No ens molesta l’activitat, ens molesta el volum totalment innecessari”. I li adjuntavem un vídeo.
La resposta de l’alcalde, al nostre entendre, va estar raonable i vam pensar que podria, si no solucionar el problema, almenys reduir-lo: “Hola Toni. Si ya hemos hablado con ellos para que lo bajen un poco esta noche. Gracias y disculpa”. Hores més tard, ens va enviar un altre missatge: “Bona vesprada, Toni. Abaixaran la potència i reduiran l’horari (en lloc d’acabar a les 3 acabaran a les 2)”. Com que ens va pillar en un dinar amb amics i amigues, vam socialitzar el missatge. L’escepticisme va estar la resposta general. Tanmateix, volíem pensar (l’idealisme, com el diable, sempre hi és present) que en tornar alguna cosa hauria millorat. Ans al contrari: més i més decibels sense aturador i fins a les 3 h de la matinada, i diumenge van continuar igual des de bon matí, fins que l’alarma roja per pluges torrencials els va fer desistir a primera hora de la vesprada.
Vam decidir interposar una denúncia judicial, cosa que poguérem fer al jutjat de guàrdia de Montcada, pensant més en el futur que en el passat, ja que aquest cap de setmana tornem a tindre un altre festival, en aquest cas d’hamburgueses… Alguna persona pot pensar si no soc especialment delicat. Total, per un festival o dos… El problema, però, és la lògica farcida d’ideologia reaccionària que hi ha al darrere. El pa i circ romà transmutat de soroll i més soroll disfressat de festa, amb el benentés que han de ser festes buides de contingut social. Omplir com siga el temps de les persones perquè no pensen en els seus problemes i, menys encara, que no arriben a la convicció que la majoria no són problemes individuals sinó socials.
És en aquest context que hi trobem plena coincidència entre les institucions governades per la dreta espanyola i espanyolista i els interessos econòmics de determinats sectors, als quals ja els va bé continuar despolititzant les persones, convertint-les en masses amorfes socialment, per a continuar guanyant diners. Però no ens resignem ni callarem. No acceptarem en silenci l’agressió sorollosa, ni callarem davant de la promoció de la buidor i la vacuïtat!
Festa sí, lluita també! Música sí, soroll no!
