Originàriament, el terme grec traûma expressava una ferida física, una lesió corporal produïda per un impacte o una incisió. Amb el temps, però, el concepte va evolucionar per a incloure també la idea de ferida emocional o psicològica, ampliant així el seu camp de significat sense perdre la seua càrrega original. Esta doble dimensió —física i psíquica— resulta fonamental per comprendre el seu potencial per a la seua aplicació a l’anàlisi social.
En este article proposem abordar allò que anomenem la via del trauma en el marc de la hipernormalització contemporània respecte al col·lapse. Partim de la idea que l’insostenible sistema actual es manté, en bona mesura, sobre una inèrcia consensuada — hipernormalització— que fa possible continuar actuar individual i col·lectivament com si el sistema capitalista global funcionara, tot i que els seus límits i contradiccions són cada vegada més evidents i insuperables. A partir d’esta constatació, ens plantegem fins a quin punt el trauma —entés com una ruptura abrupta de la normalitat, associada a la producció de ferides, lesions o danys— pot operar com un mecanisme capaç, bé de preservar, bé de perforar i fissurar la dinàmica hipernormalitzadora. Per a desenvolupar esta reflexió, ens recolzarem en dos articles recents (publicats el 2026) que, des de perspectives diferents però complementàries, permeten situar el problema en tota la seua complexitat i obrir el camí cap a la tesi que ací es defensa.
La gran col·lisió sistèmica
L’article d’Alejandro Pedregal, publicat en la revista Catarsi, du per títol “La gran col·lisió sistèmica. Crisi del sistema Terra i del sistema món capitalista, reordenament hegemònic i límits de l’anomenada ‘transició verda’”. El text planteja que la crisi actual no pot entendre’s com una suma de problemes separats, sinó com una gran col·lisió sistèmica entre el sistema Terra i el sistema món capitalista. La crisi ecològica i la crisi imperial no són processos separats, sinó dos cares d’un mateix xoc entre límits planetaris i acumulació infinita. D’una banda, el planeta es troba en un procés accelerat de desestabilització, amb la major part dels límits planetaris ja superats i amb el risc creixent de travessar punts d’inflexió irreversibles. De l’altra, el capitalisme global entra en una crisi estructural marcada pel declivi de l’hegemonia estatunidenca, la reconfiguració geopolítica i l’esgotament de les seues bases materials. Allò que singularitza el moment present és que ambdues crisis no només coexistixen, sinó que s’alimenten mútuament, definint una crisi de caràcter existencial. Segons Pedregal, vivim una col·lisió sistèmica d’una magnitud inèdita. La singularitat d’esta situació rau en el xoc entre dues lògiques irreconciliables: el metabolisme finit del planeta i l’impuls d’expansió il·limitada del capital, que ha assolit un punt crític. No es tracta de processos paral·lels, sinó d’una dinàmica de retroalimentació en què ambdues crisis s’intensifiquen mútuament, configurant tant el present com l’horitzó ecosocial que s’obre davant nostre.
El capitalisme, basat en una lògica d’acumulació infinita, necessita expandir constantment l’explotació de treball, energia i recursos, la qual cosa altera i desestabilitza perillosament el metabolisme ecològic del planeta. Al mateix temps, esta degradació ecològica erosiona les condicions materials que fan possible l’acumulació, incrementa els costos, reduïx la rendibilitat i intensifica les tensions geopolítiques. Es configura així un cercle viciós entre acumulació i degradació, en què la crisi ecològica i la crisi imperial apareixen com dues cares d’un mateix procés, que nosaltres entenem que du inexorablement al col·lapse civilitzacional. Esta perversa dinàmica, desfermada tant pel capitalisme neoliberal com pels capitalismes d’Estat, es desplega de manera profundament desigual: el Nord global concentra els beneficis mentre el Sud global assumix els costos socioecològics, fet que evidencia el caràcter imperial i depredador del metabolisme capitalista.
En este context, Pedregal qüestiona les narratives dominants de la “transició verda”, que presenten la innovació tecnològica i l’eficiència com a solució. Segons l’autor, estes propostes no impliquen una veritable transformació, sinó una reproducció de la lògica capitalista en clau verda, basada en noves formes d’extractivisme, dependència i desigualtat. La transició energètica es veu limitada tant per constriccions materials —escassetat de minerals, dependència dels combustibles fòssils— com per contradiccions estructurals. En conseqüència, el capitalisme no pot desacoblar creixement i degradació, i la crisi ecològica apareix com el seu límit històric i biofísic.
Un pla maquiavèl·lic
Per la seua banda, el text de Quark (Antonio García Asenjo), titulat “Un plan maquiavélico”, publicat al seu espai de Substrack, planteja un diagnòstic potent: la humanitat he entrat en una fase de declivi estructural dels recursos, no com un col·lapse sobtat, sinó com una reducció progressiva i irreversible de la disponibilitat material que posa fi a dos segles de creixement sostingut. En este context, el sistema global es veu obligat a gestionar i repartir un “pastís” de recursos cada vegada més reduït i distribuït de manera desigual, fet que obri un escenari inevitable de conflicte per l’accés i el control.
Davant esta situació, les elits globals busquen, en una mena de pla maquiavèlic, evitar el decreixement que ve mitjançant fórmules com la transició energètica. Però esta, clarament falsa per no ser ni realment sostenible ni justa, acaba reproduint el mateix problema en una altra escala, ja que també depén de recursos finits. Quan es fa evident que els límits afecten pràcticament tots els materials estratègics, la crisi deixa de ser sectorial i es convertix en una crisi sistèmica de supervivència, en què la competència global pel repartiment dels recursos esdevé central.
En este marc, el control dels recursos —especialment del petroli— apareix com l’eix clau del poder. L’article interpreta el gir geopolític dels Estats Units, especialment sota l’administració Trump, com una estratègia orientada a preservar la seua hegemonia mundial en un horitzó de declivi material. La ruptura amb el dret internacional, les polítiques agressives i les intervencions indirectes o directes en països clau (com Veneçuela o l’Iran) s’expliquen com a moviments desesperats dirigits a assegurar el control de les fonts energètiques i, amb elles, la continuïtat del sistema del dòlar, estretament vinculat al petroli. De fet, l’article destaca el paper del petroli com a pilar del sistema global, no sols com a recurs energètic, sinó com a base del sistema monetari internacional (petrodòlar). En un escenari d’esgotament, controlar-ne la producció i el flux esdevé fonamental per mantindre l’hegemonia occidental. Això explica les tensions geopolítiques, les estratègies de pressió econòmica —com les sancions— i les intervencions militars, orientades a desestabilitzar economies rivals i facilitar-ne el control.
Finalment, l’autor conclou que ens trobem davant d’una fase històrica marcada per la lluita oberta i descarnada pels recursos, en què les grans potències no acceptaran una redistribució equitativa del declivi, sinó que intentaran assegurar-se la major part possible. Per això, les guerres actuals no serien anomalies ni decisions conjunturals, sinó l’expressió d’una lògica estructural autodefensiva: l’aposta, per part de les potències hegemòniques, del seu accés privilegiat als recursos en clara davallada global.
La via del trauma
En termes socials, el trauma no es tracta només d’un esdeveniment violent o disruptiu, sinó d’una incisió transformadora en la realitat mateixa, d’una obertura desestabilitzadora que esgarra la superfície aparent de normalitat. En un context d’hipernormalització —on tot continua funcionant com si res no passara, malgrat que el sistema mostra signes evidents d’esgotament— el trauma social es revela com una ferida que desvela allò que estava ocult, allò que al fluir com la sang o el pus interromp la ficció col·lectiva i obliga a mirar de cara allò que es volia negar.
Però este concepte pot ser ampliat encara més si el situem en l’escala ecològica i sistèmica. El dany que el sistema món capitalista ha exercit sobre la natura pot ser entés també com un conjunt de traumes: agressions materials, extractives i acumulatives que han desestabilitzat els equilibris del sistema Terra. Al respecte es podria parlar d’un trauma exercit pel sistema món capitalista contra Gaia (sistema Terra o natura viva), una successió de ferides físiques infligides als ecosistemes que comprometen la seua capacitat de regeneració. Ara bé, com tota ferida, este trauma no desapareix sense més. Al contrari, retorna. El que inicialment és una agressió exercida sobre la natura es transforma progressivament en una cadena de traumes de retorn, una mena d’efecte bumerang que impacta sobre la mateixa societat o sistema món que els ha provocat. Crisis ecològiques, climàtiques, demogràfiques, energètiques o alimentàries poden ser interpretades així com a expressions d’esta resposta sistèmica del sistema Terra: lesions derivades d’una lesió primera contra Gaia.
Des d’este plantejament, el col·lapse no apareix com un esdeveniment catastròfic sobrevingut, sinó com una concatenació de traumes que es despleguen progressiva i acceleradament en cascada. El sistema món, en ferir greu i reiteradament el sistema Terra, acaba generant les condicions de la seua pròpia desestabilització. I és en este escenari on la via del trauma adquirix tot el seu significat: allò que fereix també desvela. Amb tot, esta situació conviu, paradoxalment, amb una persistència de la hipernormalització, és a dir, de la capacitat del sistema per continuar funcionant i reproduint-se durant un “temps de descompte”, tot i que, en el fons, és àmpliament percebut que ja no funciona.
La hipernormalització implica viure dins d’una ficció compartida: tots sabem que el sistema està en crisi —energètica, ecològica, social—, però actuem com si no ho estiguera. Es tracta d’una inèrcia col·lectiva que no és només política o institucional, sinó també cultural, subjectiva i fins i tot psíquica. Esta dinàmica no és en absolut nova. El cas recent de la Unió Soviètica és paradigmàtic: durant anys, el sistema es va sostenir sobre una ficció de suposada societat socialista, fins que una successió de traumes —Txernòbil (1986), la retirada de l’Afganistan (1988-1989) i la caiguda del mur de Berlín (1989)— va fer esclatar la realitat i va precipitar el col·lapse.
La tesi que es planteja ací és que, en el context actual, la via del trauma apareix com l’única via capaç de fer trontollar i potser trencar esta hipernormalització. No perquè siga desitjable, sinó perquè emergix de les mateixes contradiccions del sistema. El capitalisme global contemporani ha desenvolupat una capacitat extraordinària per absorbir, neutralitzar i integrar les crisis, però esta capacitat té límits. Quan els impactes esdevenen massa intensos, massa freqüents o massa sistèmics, la ficció comença a esquerdar-se.
En els darrers anys hem assistit a una acumulació de traumes que semblen confirmar esta dinàmica: la pandèmia de la COVID-19 de 2020-2021, que va interrompre de manera abrupta la normalitat global; les disrupcions de les cadenes de subministrament a partir de la guerra d’Ucraïna (des de 2022); l’augment sostingut de catàstrofes climàtiques —incendis, inundacions, sequeres—; o el progressiu esgotament de recursos energètics i materials. I, per descomptat, la proliferació de guerres genocides, com a Gaza, Líban o Sudà (des de 2023), o de brutals intervencions militars, totes elles per a assegurar els recursos en declivi, com les dutes a terme pels Estats Units a Veneçuela, o per Israel i Estats Units a Iran (des de 2025). Estos esdeveniments traumàtics no són anomalies, sinó expressions d’un mateix procés traumàtic de fons: el col·lapse en curs.
Dins este marc, la guerra adquirix un paper central. Tal com s’ha suggerit en els apartats previs, els conflictes armats no són només episodis geopolítics, sinó també dispositius traumàtics que revelen la crisi del sistema. Però la seua funció és ambivalent. D’una banda, la guerra és una eina extrema per intentar preservar l’ordre existent, on el trauma esdevé arma per preservar la condició hipernormalitzadora: concentra el poder, reorganitza recursos, permet mantenir els negocis i genera por i impotència, amb l’objectiu de reforçar l’adhesió a un sistema que ja no pot garantir cap estabilitat. En conseqüència, la via del trauma pot funcionar com un mecanisme de control i autopreservació sistèmica, basat en la commoció i el pànic.
Però, d’altra banda, el mateix caràcter destructiu i desestabilitzador del trauma pot actuar en sentit contrari, perforant, esgarrant, trencant. Quan la violència, la precarietat o la inseguretat esdevenen massa evidents, la ficció hipernormalitzada es trenca. El sistema, en intentar salvar-se mitjançant mesures cada vegada més extremes i bàrbares —guerres, militarització, lògiques exterministes o processos de “bunquerització” de determinats espais—, acaba revelant la seua pròpia debilitat, vulnerabilitat i inviabilitat. És en este punt quan el trauma pot obrir escletxes de consciència i possibilitats de transformació.
Així, la via del trauma es presenta com una dinàmica doble i contradictòria. És, alhora, l’últim recurs del sistema per mantenir-se i la força que pot precipitar la seua descomposició. En funció de com es resolguen estes tensions, els escenaris futurs poden oscil·lar entre formes autoritàries, bèl·liques i ecofeixistes de gestió del col·lapse o, per contra, l’obertura de camins cap a formes més emancipadores, basades en la cooperació, la justícia i la reorganització ecosocial.
En definitiva, la hipernormalització del sistema ecocida vigent no es trencarà per una via gradual ni per una presa de consciència abstracta, sinó a través de fractures materials i experiències traumàtiques concretes que facen impossible continuar sostenint la ficció i que puguen propiciar una catarsi de transformació col·lectiva. El col·lapse ja està en marxa: la qüestió és si els traumes que l’acompanyen serviran per reforçar violentament l’ordre existent o, per contra, el faran insuportable i insostenible als ulls de la majoria dels pobles del món.
